Al ras, sota la funda de bivac, dins del sac, amb el frontal
encès tot i l’imponent cel estrallat de la Vall de boí. La imatge d’un ós
ensumant-me la cara o remenant la motxilla m’ha mantingut una bona estona en
alerta, en vetlla. I això que sé del cert que en aquesta banda de la vall ja fa
moltes dècades que no n’hi ha. Tots estan a les cotes altes de la veïna Val
d’Aran i, sobretot, a la part francesa dels Pirineus, on el boscos són més
frondosos.
Amb el brogit de l’aigua de Cavallers de fons, escolto un
esbramec. Tot seguit, un altre. M’aixeco d’una revolada i entro a la furgoneta,
on veig el Sebastià Poy i el Bonachí partint-se la caixa.
Havien estat ells. Qui els va parir! Cabrons! –A crits.
No hem dormit gaire. Les cames encara mandroses han anat
encadenant passos per la pista serpentejant que enfila per la vora del barranc
de Comalesbienes. Els gerds i els nabius –ben madurs en aquesta època– donen un
toc de color a banda i banda del camí. No ens aturem, sabem que la jornada serà
dura; 1.400 metres de desnivell en menys de 3 costeruts quilòmetres.
Tot just el sol comença a llepar les parts més altes de les
muntanyes, oferint un autèntic espectacle cromàtic evanescent. El vèrtex dels
cims es comença a tacar d’una tènue llum solar d'un color ataronjat de llautó,
que dibuixa una línia perfectament delimitada amb la zona ombrívola i encara
fosca de la muntanya. Es com si algú aixequés un gran tel. Com si ens
destapessin la muntanya per obrir-nos pas. Ens espera un dia esplèndid a la
vall.
En aquestes hores matineres el Xaume ja deu tombar per Boí
passejant el Maties, de camí a l’hort. El darrer cop que hi vaig anar ens va
mostrar amb orgull l’antiga casa de sons pares, on encara es conserva el
paller. Una imponent terrassa de fusta amb vistes a la vall i al Faro. Amb els
antics estris, carro inclòs –també de fusta– tot fet a mà. A ‘can fanga’, que
diu el Xaume, se’l rifarien. No en tenen ni puta idea! –frase molt repetida per
ell– sobretot quan li dic que els del temps pronostiquen que nevarà a cotes altes.
Allà, al paller, hi conserva unes antigues botes de muntanya
fetes pel seu pare, de Cal Sabaté. Tal i com es feien les coses bones –lluny de
l’obsolescència actual. El pare del Xaume fins i tot feia el cordills de cuir a
mà, a cop d’un afiladíssim fil de navalla. Quina destresa. Quin gran mestratge,
quin orgull!
Si els pallers de la vall parlessin. Si parlessin! Serien un
viu testimoni, una fotografia exacta de l’arribada dels primers ‘turistes’ en
aquesta vessant del Pirineus. Allà dormien, sobre la palla, quan encara no hi
havia cap infraestructura moderna.
Més de cinc dècades després, les falles han revifat l’interès per la zona. Tot plegat, després de diversos programes televisius -com el Foraster- que ha posat l’ham a l’abast del gran públic.
Venen a la vall atrets, sobretot, pel seu patrimoni
cultural, pel romànic. Però també per l’esquí, el balneari, les muntanyes i la
gastronomia. Darrerament, també, per les curses.
Ara, el millor de la vall és la seva gent!
Ara, el millor de la vall és la seva gent!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada