Ahir vaig somniar que tornava a Manderley

A la mansió de Manderley arriba Maxim de Winter i la seva nova esposa, una dona tímida, anònima i acomplexada. Aviat es veurà capturada pel pertorbador record de la primera dona del seu marit, anomenada Rebeca. Una dona brillant en tots els aspectes a la qual tots semblen adorar, i que va morir ofegada. La presència obsessiva del seu record i en especial l’esquerpa actitud de la sinistra i misteriosa majordoma -antiga dona de confiança de Rebeca-, està a punt de destrossar la relació fins a l'existència. Sinopsi del llibre de Daphne du Maurier. L’adaptació cinematogràfica, com veurem, adquireix un plus de complexitat.

Rebeca (1940). Alguns crítics la situen com la primera pel·lícula de l’anomenat cinema gòtic femení. Nascut a Hollywood en aquella dècada, es va fer seus motius visuals-narratius de les novel·les del gènere de finals del XVIII i principis del XIX. També adoptà elements iconogràfics com les tempestes, el penya-segat, el mar embogit, la mansió gòtica -Manderley- que acaba devorada per ‘flames purificadores’.

Hi podríem afegir l’habitació prohibida; el servei sinistre -Mrs Danvers, la majordoma- que no deixa de torturar la protagonista. Paper sense nom interpretat per Joan Fontaine (en realitat, Joan de Beauvoir de Havilland, enemistada tota la vida amb la seva germana, l’actriu Olivia de Havilland).

Gòtic com el retrat d’una dona -un fantasma- del passat. Rebeca també està catalogada com la primera pel·lícula de la subcategoria genèrica de romanç gòtic (Waldman 1983). Després vindrien Sospecha del mateix Hitchcock (1941), Gaslight de George Cukor (1944) o Atrapados de Max Ophuls (1949), entre d’altres.

L’aparença catedralícia de Manderley fa que esdevingui tot un personatge. La distribució dels espais; la ‘prohibida’ ala oest -on Danvers s’afanya per mantenir viu el record de Rebeca. Els grans porticons; les cortines i les ombres fan que la mansió sembli viva i l’antiga senyora de Winter, omnipresent en tots els seus records. 

El director prescindeix de seqüències espacials. Sí que veiem que les escenes es succeeixen però no s’observa un muntatge en paral·lel. S’agrupen en seqüències de caràcter lineal.

La manera gairebé alquímica de treballar de  Hitchcock, fa que jugui molt amb l’arquitectura escènica de Manderley, on cada zona té la seva funció dramàtica. “Transmet l’emoció de l’escena a l’espectador” i aquest pot intuir que el fantasma de Rebeca va fent de les seves a l’ala oest. En el pròleg, la narradora, en over, avança gran part del que esdevindrà -fins i tot el final, calcinat. 
Descriu la mansió com un espai simètric, on hi tenen cabuda una realitat i la seva oposada. Es confrontarà el fantasma de Rebeca amb la seva doble moral, amb la fragilitat de substituta que no està a l’altura de la nova esposa de Maxim de Winter (Laurence Olivier); l’ala oest i l’ala est, joc de contraris.  

L’espectador pot intuir la fantasmagòrica presència que impregna una realitat paral·lela, però des del punt de vista del suspens que es genera, no pas des de la composició fílmica diegètica que, insisteixo, és basa en seqüències lineals.

La pel·lícula està farcida d’elements que ens retrotrauen a un passat que ja no existeix però que encara impregna en essència parets i objectes. Ho podríem considerar com una el·lipsis conceptual que ens fa visible metafòricament a Rebeca.

De fet, d’el·lipsi semàntica -també metafòrica- n’hi ha una cada cop que Danvers obre la boca i ens aboca amb elogis cap al passat de l’anterior sra de Winter.

També hi ha una el·lipsis semàntica quan mirant el mar a Montecarlo, la protagonista li diu a Maxim: “Un hombre se ahogó aquí el año pasado. Nunca he tenido miedo de ahogarme. ¿Y usted?” (10:53). Ell gira cua, marxa i li dona l’esquena. Rememora el passat i l’exdona ofegada.

La seqüència està molt treballada: Primer junts, un al costat de l’altre (mentre ell comença a fer gestos d’angoixa i es porta les mans a la cara). Després un pla de cap i espatlles, alternant el diàleg i el treballat joc de mirades (pla i contraplà). De cop, quan ell recorda que mai tornarà a Manderley, ella se’l mira preocupada, però encara desconeix què passa. Pla mig (surten els dos) ell marxa, música dramàtica, i un nou pla que és genial. Ella d’esquena, encara mira el mar (embravit de fons) es gira i el busca amb la mirada, sorpresa. En un pla general surt Maxim d’esquenes, dret, dient ‘!vamonos!. Torna a veure’s ella en un pla mig, amb el mar de fons. L’escena simbolitza el passat. Allò que angoixa Maxim. També mostra el mar -el maligne- confrontat amb la innocència i fragilitat càndida d’ella.

Cal tenir present que el muntatge va ser cosa de David O. Selznick. El meticulós productor va afegir música i el que li va semblar per enllaçar escenes i seqüències. La postproducció, però, va ser limitada degut al costum del director britànic de filmar des d’un sol angle de càmera, el que disgustava al productor. Com el seu afany d’aparcar el guió i experimentar amb tomes poc convencionals. Per cert, els fons de pantalla quan la parella circula en el cotxe, són molt millorables.

La censura prèvia també va condicionar el resultat, en la fase prèvia al guió definitiu, que destil·la el mestratge d’un dels gran de les adaptacions d’obres literàries, el dramaturg Robert E. Sherwood. Òscar per l’adaptació de Los mejores años de nuestra vida (The Best Years of Our Lives) i diversos premis Pulitzer de drama. El guió també el signaria Joan Harrison, secretària i soci de confiança de Hitchcock. Òscar a millor guió adaptat per Rebeca.

Gràcies a Sherwood hi ha algun flashback menys en el metratge. Ell va resoldre l’escena on Maxim confessa a la seva esposa com havia mort Rebeca, a la cabana del mar. També li descobreix que en el viatge de noses li va revelar el seu caràcter promiscu, cruel i interessat, mentre que de portes enfora era una esposa perfecta (01:32:30). Excel·lent monòleg on Hitchcock volia fer un flashback que substituiria per un imaginatiu tractament visual. El Codigo Hays tampoc podia admetre que Winter fos l’assassí de la seva primera esposa i en sortís indemne. I aquest final es va canviar del guió original per la mort accidental en el definitiu. 

En els primers metratges, quan finalitza el pròleg oníric, ja hi ha una el·lipsi temporal que ens porta enrere en el temps. Aquest flashback durarà tota la pel·lícula. La veu ens diu la famosa frase: ‘mai no podrem tornar a Manderley’ (03:31). A la següent toma ja veiem el penya-segat del sud de França. L’inici de la pel·lícula, amb el bosc emboirat; la veu de Joan Fontaine; la lluna traspassant els núvols i il·luminant les parets calcinades de Manderley, és sensacional. Hi ha qui diu que dels millors inicis del director britànic. Ens transporta perfectament i efectivament als llims onírics.

Un segon el·lipsi molt evident (28:11) el veiem en una transició d’un pla que es fon a negre, just amb la senyora de Winter amb la cara gairebé tapada per un pom de flors que ell li regala, i que ja augura que l’opressió, l’angoixa i l’ofec marcaran el pas a la nova vida. És una el·lipsi temporal. Com es demostra més tard, quan visualitzen plegats una pel·lícula sobre la lluna de mel, que l’espectador dedueix que han fet, però no ha vist en cap seqüència. En el següent pla, ja els veien flanquejant amb el cotxe el portal de Manderley.

Els temps és circular. Partim del final -encara que sigui oníric- per anar al passat i caminar cap al mateix final -futur per l’espectador-, però amb un final feliç. Parteix d’una situació conflictiva per tornar a l’origen aportant un final feliç. I aquest final feliç només és possible en desaparèixer Manderley, que representa el feixuc passat que simbolitza la infelicitat de Maxim.

El present des del que narra la protagonista, només arrencar, un temps indeterminat -el dels somnis- i el passat en la que va regnar Rebeca. A aquest darrer se’ns nega l’accés. No el veiem però el podem percebre de forma asfixiant, com els protagonistes. I un temps, el present des del qual parla la narradora, del que tampoc en sabrem gaire res.

La narradora és la protagonista, la segona senyora de Winter. Ho fa en primera persona, amb veu over -reporter en l’argot de Hollywood. Un recurs estratègic que ens mena per un camí entre ombres i que ens transmet la seva passió -angoixa de vegades- pel que està recordant, vivint o a punt de viure. El passat i la memòria desenvolupen un paper clau en tota la pel·lícula, també en el fil conductor narratiu.

El color també és decisiu en tota l'acció dramàtica. “Hi puc veure més en la foscor que en el color” (Sobre Alton. MacCarthy, 1995). Quan la veu over diu “La naturaleza se había recobrado de nuevo y poco a poco había invadido el paseo con dedos largos y tenaces. Una y otra vez culebreaba el estéril hilo que una vez había sido nuestro paseo". La càmera subjectiva va, efectivament, serpentejant pel camí, amb una tonalitat fosca, emboirada. Les ombres, els tons clarobscurs confegeixen un aspecte del tot oníric, misteriós. Després, la llum de la lluna, que s’encén i s’apaga, il·lumina les finestres en una nova mostra de genialitat del director. El joc d’ombres, com les projectades a la cortina de l’habitació de Rebeca. Els jocs amb els clarobscurs són una constant.

Com a bon romanç gòtic, veiem l’associació entre contraris ben representada; la mort i l’amor. En el pròleg, quan la narradora diu “fui poseída por poderes repentinos y sobrenaturales y pasé como un espíritu a través de la barrera que tenía delante de mí”, s’hi submergeix de cop.

El mateix Hitchcock descriu la pel·lícula com ‘una mena de conte’. Ha arribat l’hora de pujar al màxim la potència de l’estil visual claustrofòbic del mateix. El moviment de càmera, els plans detall -com les ‘R’ dels bordats del llit de la difunta- hi contribueixen de forma decisiva, al servei de l’acció dramàtica. Les cortines simbolitzen, en flanquejar-les, l’entrada al ‘seu món’. Hi ha plans seqüència, llargs, que van resseguint l’acció i portant l’espectador cap a detalls que gairebé fan reviure Rebeca, li donen cos i presència. Hi ha diversos tràvelings que segueixen la protagonista, de manera frontal, uns, i amb visió subjectiva, altres, com quan agafa el pom de la porta de l’ala oest. L’escalinata també es veu molt gran, immensa. Quan està a baix, amb Danver i el cossí de Rebeca, es veu molt petita, poca cosa.

A diferència de les pel·lícules dels primers cineastes -el mode de representació primitiu (Burch, 1987)- el llenguatge cinematogràfic de Hitchcock multiplica amb gran creativitat fílmica l’enquadrament únic teatral. Les més de 2 hores de Rebeca ho posen de manifest, malgrat que ha estat considerava una pel·lícula menor dins l’univers del director britànic.

Per entendre el salt de Hitchcock a Hollywood, cal fixar primer l’atenció en altres dos films: El hombre que sabía demasiado (1934) i 39 escalones (1935). Èxits de taquilla al mercat britànic. Això va cridar l’atenció sobre el que feia Hitch -així es feia dir- de Myron Selznick -que acabaria representant-lo- i el seu germà David -que li va produir les pel·lícules, estirant-lo cap a l’altra costat de l’Atlàntic. Va deixar enrere un contracte encara vigent amb la Gaumont-british.

Dues primeres produccions, Alarma en el Expreso (1938) i Posada Jamaica (1939). La darrera, adaptació de la novel·la homònima de Daphne Du Maurier. A Hitch li va arribar el manuscrit de la darrera novel·la de l’autora, i el va fascinar. No va ser fàcil convèncer Selznick - en plena gran producció de “Allò que el vent s’endugué”.

Finalment, però, adquiririen els drets per 50.000 dòlars. 1.000 dòlars tornarien a les arques. Els que va pagar Orson Welles pels drets. Welles solucionaria un aspecte que preocupava a Selznick, la narració over en primera persona de la protagonista.

És curiós escoltar la versió original -penjada a youtube- del programa de la CBS The Campbell playhouse. Puc tancar els ulls i imaginar-me escenes. La veu over, les sintonies, els diàlegs, els efectes. La ràdio és màgia pura! Welles, per cert, va interpretar el paper de Maxim de Winter.

La primera adaptació del guió va escandalitzar molt més del que es pot explicar en paraules a Selznick, que veia que s’havia endolcit el text de l’original. La segona adaptació, amb canvi de guionistes, va satisfer tothom menys a la censura, que no veia clara l’escena de la mort de Rebeca. Hitchcock s’havia interessat per l’expressionisme alemany dels anys 20, així com pels directors soviètics, fixant-se molt en Lev Kuleshov i la seva teoria del muntatge. “El que passa entre cada toma, passa entre les teves orelles” segons el teòric David Bordwell.

Kuleshov va intercalar la mateixa toma de l’actor Ivan Mozzhujin amb la d’un plat de sopa, un nen sobre un taüt i una dona amb poca roba. L’audiència va percebre que el rostre de l’actor variava en cada toma.

Hitchcock va tenir bons referents, i a Rebeca aplica tot aquest mestratge. La millor escena, la de la cabana. Mentre Maxim explica com va morir Rebeca, la càmera ens mostra la seva mirada subjectiva, esgarrifós. Pels de punta!

La mujer en el cine gótico: Rebeca (Rebecca, Alfred Hitchcock, 1940)

Eva Parrondo Coppel - 2007 https://repositorio.uam.es/bitstream/handle/10486/3934/27408_25.5.pdf?sequence=1

Waldman, Diane (Inverno 1984). «'At Last I Can Tell It to Someone!': Feminine Point of View and Subjectivity in the Gothic Romance Film of the 1940s». 

https://www.jstor.org/stable/1225123?seq=1

The Mercury Theatre on the Air. Campbell Playhouse - Rebecca - December 9, 1938 [Data de consulta, 03 desembre 2019] https://www.mercurytheatre.info/

Alemán, Maria Cristina. Festival Internacional de cine de Morella. ¿Qué es el efecto Kuleshov?

https://moreliafilmfest.com/que-es-el-efecto-kuleshov/

Vanity Fair. Martínez Mantilal, Maneul. HERMANAS Y ENEMIGAS: LA RIVALIDAD DE JOAN FONTAINE Y OLIVIA DE HAVILLAND EN 12 PASOS [Data de consulta, 04 desembre 2019] https://www.revistavanityfair.es/cultura/entretenimiento/articulos/joan-fontaine-olivia-de-havilland-hermanas-enemigas-rivalidad-feud/23818

SINOPSIS DEL ARTE está muriendo... Breves apuntes sobre “Rebeca” de Alfred Hitchcock por Ramón Alcaraz García [Data de consulta, 04 desembre 2019]

http://sinopsisdelarte.blogspot.com/2008/06/breves-apuntes-sobre-rebeca-de-alfred.html

Daphne du Maurier. Rebecca (En línea) [Data de consulta, 05 desembre 2019] http://www.edu.xunta.gal/centros/iesaugadalaxe/aulavirtual2/file.php/61/REBECA_Daphne_du_Maurier.pdf

Les recargolades escales del món del cinema

Es parla molt de la pel·lícula Joker, de si l’han veure o no els infants. També d’una escala, que els mitjans només recullen que s’ha convertit en lloc de culte, de pelegrinatge turístic, al barri de Highbridge, al Bronx. A dalt, dos policies -l’ordre i el món real- i a baix, el protagonista amb el seu tratge icònic immers en el seu món malèfic ballant al ritme de Rock and Roll Part Two.

El missatge de la pel·lícula de Todd Phillips, es podria resumir en alguna de les frases del guió, com aquesta: “Què és el que obtens quan et creues amb un solitari malalt mental en una societat que l'abandona i el tracta com escombraries?”. L’escala simbolitza la línia que separa això, l’aparent cordura de la gent mundana, corrent, de la bogeria desfermada del protagonista. Ell balla feliç, perquè en realitat ha ascendit a un nou món -el seu- on tot cobra sentit i mostra així el gaudi de la nova vida. El descens per una escala simbolitza caure en la bogeria, com li passa també a Gloria Swanson/Norma Desmond a El crepuscle dels Deus (Sunset Boulevard) de Billy Wilder (1950).

I es que l’escala, les escales, són un símbol recurrent pels directors de cinema. Ja ho era lluny del cel·luloide a l’antic Egipte. L’escala simbolitzava la colònia primordial d’on va sorgir la creació; d’on va emergir la vida gràcies a l’acció del deu Sol. Tot i el lligam amb tradicions iconogràfiques ancestrals, com la dels faraons, la seva pervivència en el món del cinema té a veure amb la capacitat d’expressar qüestions afins al llenguatge fílmic actual, i renovar constantment el missatge i sentit icònic.

Motius universals però que no sempre tenen la mateixa lectura. Les escales, com els banys i els dormitoris, són una constant en el món del cinema. Però les escenes d’escales, a diferència d’aquests altres espais recurrents en els guions, no es podrien filmar sense escales.

Sigui com sigui, per les escales del cinema transiten -com hem vist- dolents maníacs que volen dominar el món. Reflecteixen sovint el mal -que acostuma a residir a la planta de dalt.

O a la inversa, “com a camí del cel” a Vida o Muerte (1946). Si el protagonista cau a l’escala, és perquè l’han traït; si puja i arriba a dalt, ha assolit l’èxit, com Audrey Hepburn a My fair Lady (1964).També representen la rutina, com en el dibuix Ascending and Descending (1960) d’Escher, on els personatges transiten en bucle com a exercici de coneixement interior, en un deambular gairebé místic. 

A les escales, molts hi expressen el seu domini respecte els altres, o contra el sistema. Trobaríem molts exemples, alguns dels quals, per cert, ens remetrien directament a l’essència d’alguna de les llavors immortals del cinema (Balló i Pérez). 
Hi ha un terme fascinant, quan es descriu que determinades imatges -amb o sense la voluntat expressa de qui les utilitza- estan “prenyades” culturalment i funcionen amb aquest valor afegit. Això és el que li passa a aquesta poderosa ‘imatge’, l’escala. Ara, molt em temo que els directors sí que busquen una determinada voluntat simbòlica. En la història del cel·luloide queda descrita “com un element clau del cinema de Hollywood”, i ho és. També ha estat la dèria d’alguns coneguts directors.

Diu la crítica que és la millor pel·lícula de cinema negre de la història, Perdición (Double Indemnity) de Billy Wilder. Rodada l’any 1944 -enguany ha complert 75 anys- també té la seva escena ‘escala’. Hi traspua el domini i la seguretat de la protagonista, la senyora de la casa, Mrs. Phyllis Dietrichson (Barbara Stanwyck) que apareix a la part alta de l'escala. Des d’aquesta talaia, mira altiva el venedor d’assegurances, Walter Neff (MacMurray) que s’ha col·lat a l’interior de seva casa; una opulenta mansió de Los Ángeles.

Ella, amb només una tovallola cobrint-li el cos -perfectament pentinada- i un somriure mig entremaliat, mig malèfic; pur estil 'femme fatale', fitant des de dalt altiva i dominant qui està a punt de caure en els seus dominis. El contrapicat ens la fa veure amb perspectiva forçada -tècnica encara recurrent i que hem vist amb els hobbits de El Señor de los Anillos o amb Hagrid a Harry Potter- que li confegeix el plus de seguretat que dèiem i un domini respecte el visitant. L’ocularització del personatge masculí fa la resta. En aquest sentit, l’escala evoca l’espai on afloren les “pulsions reprimides a la planta baixa mundana i domèstica” (Garson). L’escala és un element de somni en el musical de Hollywood. També un lloc dramàtic de confrontació, espectacle i posada en escena expressiva en el melodrama, i un detall recurrent evocador al cinema de Hitchcock. “Rares són les pel·lícules de Hitchcock en les que no aparegui una escala” (Garson). Ho veiem a la casa i al motel de Norman Bates a Psicosis (1960), quan el protagonista recorre les escales diverses vegades al dia per respondre les exigències de la mare.

“La pujada de l’escala, vist d’aquesta manera, no produïa un sentiment d’innocència, sinó de culpabilitat. Aquests plans haurien servit si s’hagués tractat d’un assassí que pujava una escala, però l’esperit de l’escena es situava en sentit contrari” diu Hitchcock, referint-se a Psicosis. Paraules extretes del capítol 13 de l’entrevista El Cine según Hitchcock, de François Truffaut. En només 9 pagines, el terme ‘escala’ figura 20 vegades. 
Billy Wilder considerava El acorazado Potemkin com la seva pel·lícula favorita. Ell i altres directors estaven absolutament meravellats per una estètica innovadora i, per descomptat, per l’escena de l’escalinata d’Odessa, (6 minuts i 165 plans). La seqüència en la que una mare mor i deixa caure el cotxet del nadó per les escales, ha estat també homenatjada per directors com Francis Ford Coppola a El Padrí o Brian de Palma a Els Intocables.

Hi ha molts exemples. The Spiral Staircase, dirigida el 1946 per Robert Siodmak, un autèntica joia clàssica que també té la seva pròpia escala.

Al final hi ha un llista de 25 pel·lícules, totes amb escenes d’escales i posteriors a l’any 1920, on hi ha un punt de referència cinematogràfic que serà cabdal. Des del punt de vista iconològic, aquests dies s’ha commemorat el 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín; símbol del final de la Guerra Freda i de la reunificació d’un país dividit durant quatre dècades. Quan es va construir el mur, els alemanys ja havien vist la pel·lícula muda, El gabinete del doctor Caligari (1920); considerada l’obra per excel·lència del cinema expressionista alemany.

Escenes amb llums i ombres, en un joc barroc, enmig d’una atmosfera terrorífica. O l’ús del clarobscur, que veu directament de la pintura. Un dels protagonistes (Francis) ha d’enfrontar-se a una escala d'espiral. Símbol que s'ajusta a la seva, podríem dir, manca de seny (ja hem vist a l’inici que les escales són un bon recer per gent eixelebrada). Alguns dels directors mencionats fins ara han professat autèntic amor i devoció per l’expressionisme -com Hitchcock. Han fet films amb ombres i tons obscurs, contrapicats en blanc i negre, com els de Rumble Fish, per exemple.

L’escala també com a “signe d’humilitat”, sobretot en el gènere policíac o a les pel·lícules de gàngsters. Al final, però, es converteix en motiu funcional de la intriga -com passa amb el film alemany.

Al punt de mira, el ‘traveling ophülsià’ en referència a Max Ophüls -director alemany enterrat a França- que també estima les escales i que és admirat per fer un treball diferent, únic en molts aspectes.

Una definició molt bona sobre aquest autor, que en realitat es deia Max Oppenheimer, és aquesta: “Max Ophüls és sinònim d'una càmera que llisca, es passeja i gira: corre desesperadament per una escala i cau per la finestra (Li Plaisir)”. Gran escalerista, com Hitchcock.

Una gran pel·lícula d’Ophüls és Lola Montès (1955) on no per casualitat apareix una escala de cargol -anem ara a l’arquitectura barroca. I ja sabem, parafrasejant Eugeni d’Ors, que “el desordre barroc expressa el desordre o disgregació interior, multiplica patològicament un jo escindit que substitueix un jo únic”. Molts dels personatges d’aquesta gran pel·lícula estan relacionats amb una escala recargolada i tortuosa, com les seves ments.

No en va, els graons de les escales són “el lloc on es desestabilitza la perspectiva i es passa a l’acte físic” i també representa “una via d’accés a allò reprimit” (Garson). Iconogràficament, l’escala apareix en el cinema amb diverses formes simbòliques. La seva verticalitat, continuïtat, les seves corbes; l’escala-expositor; l’escala rellotge d’arena; la burgesa o, fins i tot, aristocràtica; “la que adquireix la forma d’un forat en la memòria”. Les diferents escales adquireixen un valor simbòlic i un significat que va més enllà de la seva forma.

“Els esgraons es converteixen en discretes unitats de temps .. el suspens mai ha estat tant fluid” (Garson). O, “el buit central de l’escala adquireix la forma d’un forat de la memòria, a Carta d’una desconeguda (1948)”.

La “complexitat arquitectònica de les escales” també ha fascinat els directors. Hi ha referències “al vèrtex del seu nucli -terme arquitectònic- punt de sortida de tràvelings”.

L’escala representa i suggereix mons i sentiments de l’imaginari col·lectiu, ens evoca sota el prisma de la cultura, en les cultures diverses. En definitiva, hi ha moltes escales en les nostres vides. I el cinema ho sap, els directors, també!

El acorazado Petemkin (1925)

Stairway to Paradise (1922)

Un americano a París (1951)

Shadow Waltz (1933)

Gold Diggers (1933)

Shadow of a Doubt (1943)

Kiss of Dead (1947)

Night and the City (1950)

The Staircase (2004)

Double Indemnity (1944)

Written on the Wind (1956)

The Lodger (1927)

Family plot (1976)

Shadow of a Doubt (1943)

Psycho (1960)

Marnie (1964)

Notorious (1946)

Vertigo (1858)

North by Northwest (1959)

Letter from an Unknown Woman (1948)

The Window (1949)

Rear Window (1954)

West Side Story (1961)

Rumble Fish (1983)
Le Mépris (1963)

REFERÈNCIES I CITACIONS:

Castel Ronda, Elisa. Amigos del antiguo Egipto. Egipto: signos y símbolos de lo sagrado – Letra E [Data de consulta: 04/11/2019] http://ves.cat/eqQn

López Montero, Paula. Ritmos 21. Entrevista a Jordi Balló y Alain Bergala “El cine es esencialmente un arte fetichista”. [Data de consulta: 04/11/2019]  http://ves.cat/eqQo

Youtube. escenasypelis5. El crepúsculo de los dioses. [Data de consulta: 04/11/2019]   https://youtu.be/yIyDYQjf6Vo

El Pais. Tones, John. 14 obras de Escher que nunca nos cansamos de ver. [Data de consulta: 04/11/2019]  http://ves.cat/eqQp

  

Balló, Jordi. Pérez, Xavier. La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema. Barcelona. (2015) Llibres anagrama.

Magnet. Miguel Trulla, Esther. La historia de la perspectiva forzada, el truco del cine que se mantiene intacto desde hace 100 años  http://ves.cat/eqQm

Capítol 13 de l’entrevista El Cine según Hitchcock, de François Truffaut, http://ves.cat/eqQk

Alucine. ANÁLISIS DEL MONTAJE DE “EL GABINETE DEL DOCTOR CALIGARI” (PARTE 2) [Data de consulta: 06/11/2019]  http://ves.cat/eqQq

Guia de Viena: Ciclo de Cine: Max Ophüls. [Data de consulta: 06/11/2019]  http://ves.cat/eqQr

La Vanguardia. López, Mari Paz. Berlín se prepara para recordar la caída del Muro [Data de consulta: 06/11/2019]  http://ves.cat/eqQl

Fernández Sánchez, Mari Carmen. (en línia) Literatura francocanadiense: la literatura quebequesa. Universidad de Oviedo. Servicio de publicaciones. 2001. [Data de consulta: 06/11/2019]   http://ves.cat/eqQs

Les botes de Cal Sabaté de Boí

Al ras, sota la funda de bivac, dins del sac, amb el frontal encès tot i l’imponent cel estrallat de la Vall de boí. La imatge d’un ós ensumant-me la cara o remenant la motxilla m’ha mantingut una bona estona en alerta, en vetlla. I això que sé del cert que en aquesta banda de la vall ja fa moltes dècades que no n’hi ha. Tots estan a les cotes altes de la veïna Val d’Aran i, sobretot, a la part francesa dels Pirineus, on el boscos són més frondosos.

Amb el brogit de l’aigua de Cavallers de fons, escolto un esbramec. Tot seguit, un altre. M’aixeco d’una revolada i entro a la furgoneta, on veig el Sebastià Poy i el Bonachí partint-se la caixa. Havien estat ells. Qui els va parir! Cabrons! –A crits.

No hem dormit gaire. Les cames encara mandroses han anat encadenant passos per la pista serpentejant que enfila per la vora del barranc de Comalesbienes. Els gerds i els nabius –ben madurs en aquesta època– donen un toc de color a banda i banda del camí. No ens aturem, sabem que la jornada serà dura; 1.400 metres de desnivell en menys de 3 costeruts quilòmetres.

Tot just el sol comença a llepar les parts més altes de les muntanyes, oferint un autèntic espectacle cromàtic evanescent. El vèrtex dels cims es comença a tacar d’una tènue llum solar d'un color ataronjat de llautó, que dibuixa una línia perfectament delimitada amb la zona ombrívola i encara fosca de la muntanya. Es com si algú aixequés un gran tel. Com si ens destapessin la muntanya per obrir-nos pas. Ens espera un dia esplèndid a la vall.

En aquestes hores matineres el Xaume ja deu tombar per Boí passejant el Maties, de camí a l’hort. El darrer cop que hi vaig anar ens va mostrar amb orgull l’antiga casa de sons pares, on encara es conserva el paller. Una imponent terrassa de fusta amb vistes a la vall i al Faro. Amb els antics estris, carro inclòs –també de fusta– tot fet a mà. A ‘can fanga’, que diu el Xaume, se’l rifarien. No en tenen ni puta idea! –frase molt repetida per ell– sobretot quan li dic que els del temps pronostiquen que nevarà a cotes altes.

Allà, al paller, hi conserva unes antigues botes de muntanya fetes pel seu pare, de Cal Sabaté. Tal i com es feien les coses bones –lluny de l’obsolescència actual. El pare del Xaume fins i tot feia el cordills de cuir a mà, a cop d’un afiladíssim fil de navalla. Quina destresa. Quin gran mestratge, quin orgull!

Si els pallers de la vall parlessin. Si parlessin! Serien un viu testimoni, una fotografia exacta de l’arribada dels primers ‘turistes’ en aquesta vessant del Pirineus. Allà dormien, sobre la palla, quan encara no hi havia cap infraestructura moderna. 

Més de cinc dècades després, les falles han revifat l’interès per la zona. Tot plegat, després de diversos programes televisius -com el Foraster- que ha posat l’ham a l’abast del gran públic.

Venen a la vall atrets, sobretot, pel seu patrimoni cultural, pel romànic. Però també per l’esquí, el balneari, les muntanyes i la gastronomia. Darrerament, també, per les curses.
Ara, el millor de la vall és la seva gent!

Falset i la pica baptismal de l’Infant Pere d’Aragó

–La pica baptismal de l’Infant Pere d’Aragó està a Falset! És estrany, és un dels personatges més singulars de la seva època i pocs mitjans ho han tret.

–Durant quan de temps hi serà? –Li vaig preguntar.

–Dos anys. Ha estat cedida pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). És una passada! –Va afegir amb un somriure, ulls àvids i un entusiasme que no podia dissimular quan sentia com una peça li feia bullir la sang.

–Saps, és del XV i té els escuts del poble i, no t’ho perdis, del Comptat de Prades. Formava part de l’antiga església del castell, i és una peça molt singular. El millor, però, és la història de l’Infant. Al·lucinaràs, t’ho asseguro! Va ser un savi, senyor feudal, amant de les arts, diplomàtic. I un visionari. Sí, va fer premonicions...

Santes Creus

Sabia del cert que el que anava a buscar a Falset no seria un titular fàcil. O sigui, que no es podria resumir en els 140 caràcters d’un cony de piulada. La història reclamava treball de cuina a foc lent; lluny de la lògica accelerada de l’ofici. Just el contrari del que potenciava cada cop més el merda del Laborda. Ja havíem pagat un preu per la seva tossuderia. Ens havia costat perdre oients històrics, i n'havíem guanyat d’altres -molts menys- i poc fidels. Tot plegat, augurava un mal futur pel mitjà.

Els revolts del Coll de la Teixeta, els molins de vent com a vigies xiuladors, les extensions de terra de llicorella; amb ceps aferrats a la dura terra en bancals impossibles, em flanquejaven el pas. La moto ressonava pels marges i les rodes s’aferraven fort a l’asfalt irregular en cada revolt, lluny dels precipicis del costat de la Torre de Fontaubella.

Feia temps que no trepitjava Falset, malgrat tenir-hi un bon amic que, paradoxalment, treballava lluny del poble. Diria que el darrer cop va ser durant un concert del ‘Chaval de la Peca’. Va ser just l’estiu abans que saltés a la fama gràcies a l’anunci d’una companyia telefònica, que tan mala cobertura, per cert, ofereix en aquesta comarca de bons vins i millor gent. Recordo cantar a l’envelat instal·lat per l’ocasió –o al poliesportiu, fa tant anys- ‘Abanibi Aboebe, Abanibi quiere decir te quiero amor’. Això, i un fugisser petó a la boca d’un que estiuejava al poble i que no vaig tornar a veure mai més de la vida.

Ja hi tornem a ser. Sempre hi ha algun carallot al que li xoca que una noia porti una moto de gran cilindrada.

Ves a la merda, pallús, –vaig pensar. Dient-li també amb la mirada. El molt desgraciat em va fitar amb aquella cara de cap de cony. Ets de fora i fas cap a un poble on aparentment tot està en ordre; on tothom més o menys es coneix. I on les misèries es queden entre les persianes de fusta de balcons i finestres i l’interior de les cases.

El vaig mirar, aquest cop fixament, a veure si tenia pebrots d’aguantar-me la mirada. Em va semblar d’aquells paios que s’arrossegaven per un segon d’atenció a l’escola. El mitja merda, per cert, tenia una retirada al director que, en acabar vuitè d’EGB, em va dir que no faria res de bo a la vida. Sí, eren altres temps! No va aguantar ni dos segons, el bordegàs!

En el primer contacte amb el gènere humà, l’olfacte no m’acostuma a fallar. I sí, un temps després, aquell paio que em mirava amb deix masclista en baixar de la moto, va resultar ser un merda, a banda d’un afaitapagesos aprofitat.

Havia quedat amb l’alcalde i amb el regidor de cultura. El dia abans m’havien dit per telèfon que volien tenir la pila a punt per mostrar-la durant la festa de l’Encamisada, com un atractiu més.

Arribava tard, no havia calculat prou ve els temps per creuar el coll de la Teixeta. M’havia embadalit amb les vistes, sobretot baixant cap a Sant Gregori, després de deixar enrere la cruïlla de Porrera. Era escoltar el nom del poble i venir-me les tornades de les cançons del que és, per mi, el millor retrat d’un poble fet cançó, ‘Porrera’. M’imaginava els ‘dos homes que caminen, amb la fosca dintre seu’, que ‘fan camí l’un cap a l’altre, des d’angoixes diferents’. Lluís, torna als escenaris!

Santes Creus

A Porrera també hi vaig anar per feina, feia anys, quan el Cortiella va sortir de mare, amb l’aiguat de 1994. Es van ensorrar dues cases, i es va haver d'evacuar la part baixa del poble. Recordo que era diumenge.

També em venen al cap les imatges del desbordament del Francolí, a Tarragona. I, més amunt del seu curs, el pont de La Riba, davant de Cal Cisquet, amb l’aigua passant per sobre. La confluència dels rius Brugent i Francolí va ser tot un espectacle. El pont de Cal Cisquet va resistir. En canvi, el nou, d’enginyeria moderna, no va superar l’embat de la forta avinguda d’aigua que arrossegaven les dues conques. També es van despendre grans còdols de roca.

Aquell cap de setmana havíem anat als Cogullons. Vam dormir al refugi, que llavors portaven el Joan i la Marta. Fora, a la fondalada, onejaven banderoles tibetanes. Per poc ens hi quedem aïllats en caure també una gran pedra enmig del camí entre Rojals i Montblanc.

Només entrar al Castell, la vaig veure en una mena de vitrina de metacrilat.

–Ets la Laura? –Em va dir el regidor.

–Sí, sento arribar tard. Em sap greu! A la nostra feina, ja ho sabeu, sempre anem de cul!

La connexió històrica del personatge, l’Infant Pere, i la capital del Priorat era més que evident.

Va ser un dels deu fills –el vuitè– del matrimoni entre Jaume II de Catalunya-Aragó, el Just, i Blanca d’Anjou.

Santes Creus 

Tots dos monarques reposen a la tomba Reial del Monestir de Santes Creus. Dic reposen, tot i que de descans etern n’han tingut més aviat poc. Tot un seguit d’infortunis, com els saquejos i la profanació, van trasbalsar la seva eternitat. 

La desamortització de Mendizábal, va desposseir terres i béns de les anomenades mans mortes que suposadament no les treballaven. El Monestir també va quedar sense protecció, els Miquelets van fer la resta. El cos del rei va ser cremat i poca cosa va quedar a la seva tomba.

Ella va morir molt jove, als 27 anys, després del desè part. Va ser al cap de dos dies de donar a llum a Violant d’Aragó. El seu patiment no va acabar en vida. En el saqueig del XIX, les seves restes van fer cap al fons d’un pou. Després, un monjo les va rescatar i les va tornar al mausoleu. Del 36 al 54 a baix del pou. Quina història!

Per cert, la tomba de Pere II el Gran, l’avi de l’Infant, no es va poder profanar pel considerable pes de la tapa de marbre que encara la protegeix. Si mai hi aneu, observeu detingudament aquest sarcòfag reial, i especialment la banyera feta de pedra, provinent d’Egipte, només en queden onze exemplars a tot Europa.

IMATGES: Santes Creus

El rugit de Katy Perry farà emmudir la final de la Super Bowl

És la primera dona de la història i la segona persona després de Michael Jackson, en tenir 5 senzills d'un mateix àlbum encapçalant la llista "Billboard Hot 100", ara ja en porta 8. 

La qüestió, però, no és tant qui és ara, sinó qui serà després del proper 1 de febrer; si és que pot anar encara més amunt! Aquest proper diumenge, Perry actuarà en un dels espectacles més vistos del món, la mitja part (Halftime Show) de la final de la Super Bowl, a l’University of Phoenix Stadium d’Arizona, retransmès en directe per l’NBC.

La cantant de Santa Bàrbara agafa el relleu a Bruno Mars, Beyoncé, Madonna, The Who, Bruce Springsteen & The E Street Band, Tom Petty and the Heartbreakers, Prince, the Rolling Stones, Paul McCartney y U2. Aquest diumenge, però, serà inevitable buscar paralelismes amb l'espectacle que ens va regalar Beyoncé el 2013, amb un impotent muntatge de llums, so i un espectacular vestuari. 

Perry arriba a la Super Bowl precedida per la fama, amb l’àlbum, Teenage dream, ja va vendre més de 6 milions de còpies arreu del món i, amb l’actual, Prism –amb el que vindrà de gira al Palau Sant Jordi de Barcelona, el 16 de febrer- ja ho ha superat amb escreix. 

El primer senzill, Roar, ja és tot un èxit mundial. Ja ha estat vuit vegades número 1 a la Billboard Hot 100 d'USA. El tema, rodat en un entorn tropical de postproducció, és un crit a l’’empowerment’, el que aquí en diem, per traduir-ho de la manera més aproximada, l’apoderament. 

Per dir-ho curt i ras, i resumir-ho en la tornada de l'enganxifosa lletra de Perry: ‘Em tiraves per avall, però jo em vaig aixecar (vaig créixer, vaig pujar), havent sacsejat ja la pols, sents la meva veu, sents aquest so, com un tro, faré tremolar el terra (que trepitges). Em tiraves per avall, però jo em vaig aixecar, prepara't, perquè ja he tingut suficient, ho entenc tot, ara ho entenc (ho veig). Tinc la mirada del tigre, el foc, ballant a través del foc, perquè jo sóc una campiona, i tu vas a sentir-me rugir, més alt, més alt que un lleó, perquè jo sóc una campiona, i tu vas a sentir-me rugir, oh, vas a sentir-me rugir”. Doncs això, l’argument –el rugit de la Katy- l’han comprat milions d’orelles.

Aquest rugit sonarà diumenge amb força i, com és habitual, enmig del gran desplegament de mitjans i efectes que caracteritza la final del campionat de futbol americà; el més vist de l’any a l’altra banda de l’Atlàntic; amb una audiència d’111,5 milions de persones, la major de la seva història, almenys l’any passat. Tot el que envolta l’esdeveniment és estratosfèric. També el muntatge prèvi, com el vídeo -encarregat/pagat per PepsiCo- on ella mateixa anuncia que actuarà al Halftime Show. Un vídeo que ja s'acosta al milió de visites a Youtube.

Si Katy Perry hagués actuat l’any passat, la seva potent imatge; la força que transmet davant de la càmera, hagués contrastat amb la senzillesa i tendresa d’un dels anuncis que es va veure al llarg de l’espectacle, el "Puppy Love" (amor de cadell) que té, per cert, més de 55 milions de visites a youtube –això sí que és viral. De fet, tota la màgia que aglutina l’espectacle del Phoenix Stadium, més enllà de la vessant esportiva, es podria traduir en el que és en el fons; una autèntica competició d’anunciants -l’any passat, més de 70 espots.

Amb tot, quan apareix el gran gegant asiàtic, els americans tenen la batalla perduda. Els 111 milions es queden curts davant dels 750 milions d’espectadors que es van clavar davant la ‘caixa tonta’ amb el show televisiu més vist al món, la Gala de la Festa de la Primavera de la Xina, que multiplica per set l’audiència de la final nordamericana.

Aquesta competició publicitària té també una lectura en xifres de molts zeros, i no pas a l’esquerra. La companyia Anheuser-Busch InBev, amb les seves dues marques, Budweiser i Bud Light, es va gastar prop de 28 milions de dòlars en un anunci de tres minuts i mig, que es va clavar als cervells del que seguien el partit -el passat 4 de febrer 2014- entre els Denver Broncos i els Seattle Seahawks –van guanyar, per cert, els segons, (Seahawks 43 - Broncos 8). Sembla molt, -i no parlo del resultat del partit, que també!- però és una mica menys de la meitat dels diners que es va gastar PepsiCo, que a més de pagar per un anunci de 30 segons prop de 4 milions de dòlars, va patrocinar –amb altres 50 milions- el HalfTime Show; l’espectacle de la mitja part del partit –en el qual actuarà Katy Perry.  

L’Emissor de l’anunci va ser la companyia Anheuser-Busch InBev. Es tracta del principal grup cerveser del món –res a veure amb les que a Tarragona malden per unes campanyes de tapes. És l’anunciant el que encarrega la campanya, amb uns contractes 'top secrets' lligats mesos abans de la final.

Tot s’ho val per aquest ingent públic objectiu; aquests 111.5 milions de persones enganxades a les principals cadenes televisives, durant i en la prèvia del partit. Com més a prop de l’inici, més car és l’anunci (de 2 a 4 milions de dòlars per 30 segons). A banda, naturalment, dels 79.000 espectadors que van seguir la final des del l’estadi.

De ben segur que entre aquest ventall tan ampli de població, hi ha persones que no es beuran ni compraran mai en la seva vida una cervesa. Però tots tindran un record ben dolç, que relacionarà les marques, l’esport i el rugit de la Perry, que es voldran fer seu.

Les agències i les marques que aposten per la final de la Super Bowl, tenen molt present el que li va passar a Apple. El gener d’enguany s’han complert 31 anys d’aquell anunci que fa fer història, també en aquest final, basat en el llibre de George Orwell “1984”. Va ser tant innovador que les ventes de l’empresa de la poma mossegada van superar els 155 milions de dòlars, en només tres mesos.

Per cert, si voleu més informació de l'espectacle, a la web oficial hi és tota. A més, hi ha una pestanya que diu 'ES', per acostar també el gran show mediàtic al públic llatinoamericà, que no és poc. 

Hola manu..!

Hola manu..! Aquesta era la salutació més habitual del Pepe. Sortia de forma greu dels seus llavis, sempre amb un somriure previ, des de l’altra costat del taulell de l’estanc.

Ja ho deia el Lluis Llach, en un dels seus entreactes entre cançó i cançó, la veu és el reflex de l’ànima. La del Pepe sonava potent, però també afable, era una veu agradable d’escoltar. Però no crec que només fos la veu, diria que era també allò que aquesta contenia de l’essència de cadascun dels seus pensaments, accions i vivències.

Alguns en diuen l’equipatge; allò que la vida ens ha donat, cadascuna de les experiències, bones a amargues, que ens han tocat viure, i inherents a aquestes, el que hem sentit i après en cadascun d’aquests moments.

Tot això forma part de l’alforja de cadascú, i en el cas del Pepe, es notava que la tenia ben plena i que encara no havia tocat fons. Potser és per això que a tots i a totes ens és tant difícil entendre que tot d’una i, sense previ avís, hagi emprés aquest nou camí.

M’imagino que ell, de saber-ho, hagués fet amb tota naturalitat un gran sopar de comiat. Com el que escenificàvem any rere any al Viacrucis del Camí de la Creu. Recordo que un any el Pepe no va poder assistir a fer d’apòstol, i no va ser el mateix, faltava alguna cosa que no sabria com descriure...

En aquest anys de Camí de la Creu, capitanejats per la Joana Badia, alguna vegada he tingut al Pepe ben al costat, al Gran Sopar, i amb la seva mirada, al passar el calze, em costava molt aguantar-me el riure i m’encomanava una inoportuna i breu rialla que trencava la solemnitat del moment. El Pepe és així, ni callat, ni concentrat, pot evitar el riure...  

I es que el Pepe (encara que a ell no li agradi) és un líder nat. De vegades, però, s’entreveia en la seva actitud un deix d’inconformisme, de certa rebel·lia, com la que carreguen aquells que han nascut en temps difícils, i han pujat en una generació que no ho ha tingut fàcil, que ha hagut de lluitar, i de valent. Era com si estigués de volta del sistema, i en contra del protocol i els convencionalismes. 

Amb tot, això no treu que sigui una d’aquelles persones que podríem definir com a catalitzador quotidià, un individu que tothom vol tenir al costat perquè una empresa o projecte vagi a bon port. 

Són persones que transmeten seguretat i convicció i que ho fan amb una força implacable, que no admet pal·liatius. Per dir-ho amb altres paraules, el Pepe no és un actor secundari, és un cap de cartell, un fitxatge, que dirien en l’esport que tant ha estimat (en blau grana, es clar). Bé, i amb el groc i negre local, també.

És una qüestió de caràcter, de personalitat, d’entrar en una sala i omplir-la només amb la mera presència, com ho fan els grans...

No fa gaire es va descobrir la partícula de Déu o bosó de Higgs, la peça que faltava en el trencaclosques de la teoria més fonamental de la física. Recordo un article on la definien com la força que atrauria a molts científics, tancats en una sala, si tot d’una hi entrés un científic molt famós. Tots s’agruparien al seu voltant. El Pepe també encaixa en aquesta definició, tenia aquest magnetisme natural, sempre amb gent al voltant, i de totes les edats i condicions.

Ben mirat, potser enlloc d’un sopar de comiat, el Pepe seria més partidari d’organitzar un guateque, amb música dels anys 70.  

No hi faltarien els apòstols, la família, i els centenars d’amics i amigues que aquest dimarts ens hem aplegat a la plaça de l’Església, amb una congregació de gent que feia molts anys que no es veia.

I es que el seu caràcter també té ben marcada la petjada de la dècada dels 70, amb una colla que ja feia estralls a l’adolescència, al local del Tito, al carrer de Baix. Amb l’Antonio Herrera, el Ramonet Suñé, el Joan Maria Queixalós, el Siscu Montiel, el Carreño, el Tito, el Manila... (espero no deixar-me’n cap). Després va venir el Yola (i no parlo de l'hotel restaurant, era una discoteque, a Baix a Mar) el Long PLay, a la Torre, la Casa del Loco, a Salou i, més endavant, el Biblos, a Roda. Allà va conéixer a la Mayte, a la que dessitjo tota la força del món, igual que a la resta de la família.. Cubata en mà i, a la banda sonora, alguna de les mítiques de Los Sirex, la Madre de Silvia o Serrat.. Segur que el Pepe ja en deu estar organitzant alguna per allà dalt amb altres dos de la colla, el Vicenç Galiana i el Luis Mercado.

Potser recupera el seu Seat 128 i torna a viatjar a la Basilea imaginària, per retrobar-se amb els craks que el 16 de maig del 79 van donar tanta alegria blaugrana. 
El cotxe esportiu del Pepe ja coneix bé el camí, que va fer com tots els que tenen bona sang culé per veure al Jakob Stadium la final de la Recopa d’Europa entre el Barça i el Fortuna Düsseldorf...

El Pepe era així, quan tenia una idea, un projecte, tirava endavant i anava fins al final i pel camí engrescava a tothom. Ho va fer, quan es va abocar, com molts altres, a la campanya del Mou-te pel Letxu, i en tantes altres...

Aquesta força catalitzadora del Pepe ens ha unit a tots aquest dimarts, però no ha estat només avui, també ens ha agermanat en tot el temps que ha estat amb nosaltres. I això no s’acaba, ho seguirà fent des d’ara en endavant.
De fet, ens ha donat una última lliçó magistral, que pot semblar un tòpic però és ben certa. I és aquella que ens diu que no deixem per a demà aquells sopars (ja siguin metafòrics o reals) que tinguem pendents...

I nosaltres seguirem fent allò que a ell tant li agradava i lluitarem i estarem a prop de tot allò i aquells que tant ha estimat. Me l'imagino encara, tot caminant a la vora del mar. Segur que si ens va veure dimarts, deuria deixar anar algun dels seu renecs preferits, collons, o de p... mare! Sí noi, de tant en tant en sortia algun, de renec. També era capaç de dir-li ruc o alonsu a la cara a algú, quan s'emprenyava, i de fer una gran abraçada (els apòstols en recordem moltes) quan estava content... A qui no li ha fet una abraçada el Pepe, o un petó al front, un altra dels seus clàssics d'afecte... 

És una llum que no s’apagarà mai, i que, després d’avui, amb les milers de mostres d’afecte i amistat tindrà més força que mai. Allà on sigui, deu ser ple d’amor...

Aquesta nit he sortit fora, al terrat, a mirar el cel, i he vist una estrella que brillava molt més que les altres...

Gràcies, manu, per tot el que ens has donat!