dimecres, 28 de gener de 2015

El rugit de Katy Perry farà emmudir la final de la Super Bowl

És la primera dona de la història i la segona persona després de Michael Jackson, en tenir 5 senzills d'un mateix àlbum encapçalant la llista "Billboard Hot 100", ara ja en porta 8. 


La qüestió, però, no és tant qui és ara, sinó qui serà després del proper 1 de febrer; si és que pot anar encara més amunt! Aquest proper diumenge, Perry actuarà en un dels espectacles més vistos del món, la mitja part (Halftime Show) de la final de la Super Bowl, a l’University of Phoenix Stadium d’Arizona, retransmès en directe per l’NBC.
La cantant de Santa Bàrbara agafa el relleu a Bruno Mars, Beyoncé, Madonna, The Who, Bruce Springsteen & The E Street Band, Tom Petty and the Heartbreakers, Prince, the Rolling Stones, Paul McCartney y U2. Aquest diumenge, però, serà inevitable buscar paralelismes amb l'espectacle que ens va regalar Beyoncé el 2013, amb un impotent muntatge de llums, so i un espectacular vestuari. 


Perry arriba a la Super Bowl precedida per la fama, amb l’àlbum, Teenage dream, ja va vendre més de 6 milions de còpies arreu del món i, amb l’actual, Prism –amb el que vindrà de gira al Palau Sant Jordi de Barcelona, el 16 de febrer- ja ho ha superat amb escreix. 
El primer senzill, Roar, ja és tot un èxit mundial. Ja ha estat vuit vegades número 1 a la Billboard Hot 100 d'USA. El tema, rodat en un entorn tropical de postproducció, és un crit a l’’empowerment’, el que aquí en diem, per traduir-ho de la manera més aproximada, l’apoderament. 
Per dir-ho curt i ras, i resumir-ho en la tornada de l'enganxifosa lletra de Perry: ‘Em tiraves per avall, però jo em vaig aixecar (vaig créixer, vaig pujar), havent sacsejat ja la pols, sents la meva veu, sents aquest so, com un tro, faré tremolar el terra (que trepitges). Em tiraves per avall, però jo em vaig aixecar, prepara't, perquè ja he tingut suficient, ho entenc tot, ara ho entenc (ho veig). Tinc la mirada del tigre, el foc, ballant a través del foc, perquè jo sóc una campiona, i tu vas a sentir-me rugir, més alt, més alt que un lleó, perquè jo sóc una campiona, i tu vas a sentir-me rugir, oh, vas a sentir-me rugir”. Doncs això, l’argument –el rugit de la Katy- l’han comprat milions d’orelles.


Aquest rugit sonarà diumenge amb força i, com és habitual, enmig del gran desplegament de mitjans i efectes que caracteritza la final del campionat de futbol americà; el més vist de l’any a l’altra banda de l’Atlàntic; amb una audiència d’111,5 milions de persones, la major de la seva història, almenys l’any passat. Tot el que envolta l’esdeveniment és estratosfèric. També el muntatge prèvi, com el vídeo -encarregat/pagat per PepsiCo- on ella mateixa anuncia que actuarà al Halftime Show. Un vídeo que ja s'acosta al milió de visites a Youtube.


Si Katy Perry hagués actuat l’any passat, la seva potent imatge; la força que transmet davant de la càmera, hagués contrastat amb la senzillesa i tendresa d’un dels anuncis que es va veure al llarg de l’espectacle, el "Puppy Love" (amor de cadell) que té, per cert, més de 55 milions de visites a youtube –això sí que és viral. De fet, tota la màgia que aglutina l’espectacle del Phoenix Stadium, més enllà de la vessant esportiva, es podria traduir en el que és en el fons; una autèntica competició d’anunciants -l’any passat, més de 70 espots.


Amb tot, quan apareix el gran gegant asiàtic, els americans tenen la batalla perduda. Els 111 milions es queden curts davant dels 750 milions d’espectadors que es van clavar davant la ‘caixa tonta’ amb el show televisiu més vist al món, la Gala de la Festa de la Primavera de la Xina, que multiplica per set l’audiència de la final nordamericana.

Aquesta competició publicitària té també una lectura en xifres de molts zeros, i no pas a l’esquerra. La companyia Anheuser-Busch InBev, amb les seves dues marques, Budweiser i Bud Light, es va gastar prop de 28 milions de dòlars en un anunci de tres minuts i mig, que es va clavar als cervells del que seguien el partit -el passat 4 de febrer 2014- entre els Denver Broncos i els Seattle Seahawks –van guanyar, per cert, els segons, (Seahawks 43 - Broncos 8). Sembla molt, -i no parlo del resultat del partit, que també!- però és una mica menys de la meitat dels diners que es va gastar PepsiCo, que a més de pagar per un anunci de 30 segons prop de 4 milions de dòlars, va patrocinar –amb altres 50 milions- el HalfTime Show; l’espectacle de la mitja part del partit –en el qual actuarà Katy Perry.  
L’Emissor de l’anunci va ser la companyia Anheuser-Busch InBev. Es tracta del principal grup cerveser del món –res a veure amb les que a Tarragona malden per unes campanyes de tapes. És l’anunciant el que encarrega la campanya, amb uns contractes 'top secrets' lligats mesos abans de la final.
Tot s’ho val per aquest ingent públic objectiu; aquests 111.5 milions de persones enganxades a les principals cadenes televisives, durant i en la prèvia del partit. Com més a prop de l’inici, més car és l’anunci (de 2 a 4 milions de dòlars per 30 segons). A banda, naturalment, dels 79.000 espectadors que van seguir la final des del l’estadi.


De ben segur que entre aquest ventall tan ampli de població, hi ha persones que no es beuran ni compraran mai en la seva vida una cervesa. Però tots tindran un record ben dolç, que relacionarà les marques, l’esport i el rugit de la Perry, que es voldran fer seu.

Les agències i les marques que aposten per la final de la Super Bowl, tenen molt present el que li va passar a Apple. El gener d’enguany s’han complert 31 anys d’aquell anunci que fa fer història, també en aquest final, basat en el llibre de George Orwell “1984”. Va ser tant innovador que les ventes de l’empresa de la poma mossegada van superar els 155 milions de dòlars, en només tres mesos.


Per cert, si voleu més informació de l'espectacle, a la web oficial hi és tota. A més, hi ha una pestanya que diu 'ES', per acostar també el gran show mediàtic al públic llatinoamericà, que no és poc. 

dimarts, 4 de setembre de 2012

Hola manu..!


Hola manu..! Aquesta era la salutació més habitual del Pepe. Sortia de forma greu dels seus llavis, sempre amb un somriure previ, des de l’altra costat del taulell de l’estanc.
Ja ho deia el Lluis Llach, en un dels seus entreactes entre cançó i cançó, la veu és el reflex de l’ànima. La del Pepe sonava potent, però també afable, era una veu agradable d’escoltar. Però no crec que només fos la veu, diria que era també allò que aquesta contenia de l’essència de cadascun dels seus pensaments, accions i vivències.
Alguns en diuen l’equipatge; allò que la vida ens ha donat, cadascuna de les experiències, bones a amargues, que ens han tocat viure, i inherents a aquestes, el que hem sentit i après en cadascun d’aquests moments.
Tot això forma part de l’alforja de cadascú, i en el cas del Pepe, es notava que la tenia ben plena i que encara no havia tocat fons. Potser és per això que a tots i a totes ens és tant difícil entendre que tot d’una i, sense previ avís, hagi emprés aquest nou camí.
M’imagino que ell, de saber-ho, hagués fet amb tota naturalitat un gran sopar de comiat. Com el que escenificàvem any rere any al Viacrucis del Camí de la Creu. Recordo que un any el Pepe no va poder assistir a fer d’apòstol, i no va ser el mateix, faltava alguna cosa que no sabria com descriure...


En aquest anys de Camí de la Creu, capitanejats per la Joana Badia, alguna vegada he tingut al Pepe ben al costat, al Gran Sopar, i amb la seva mirada, al passar el calze, em costava molt aguantar-me el riure i m’encomanava una inoportuna i breu rialla que trencava la solemnitat del moment. El Pepe és així, ni callat, ni concentrat, pot evitar el riure...  
I es que el Pepe (encara que a ell no li agradi) és un líder nat. De vegades, però, s’entreveia en la seva actitud un deix d’inconformisme, de certa rebel·lia, com la que carreguen aquells que han nascut en temps difícils, i han pujat en una generació que no ho ha tingut fàcil, que ha hagut de lluitar, i de valent. Era com si estigués de volta del sistema, i en contra del protocol i els convencionalismes. 
Amb tot, això no treu que sigui una d’aquelles persones que podríem definir com a catalitzador quotidià, un individu que tothom vol tenir al costat perquè una empresa o projecte vagi a bon port. 


Són persones que transmeten seguretat i convicció i que ho fan amb una força implacable, que no admet pal·liatius. Per dir-ho amb altres paraules, el Pepe no és un actor secundari, és un cap de cartell, un fitxatge, que dirien en l’esport que tant ha estimat (en blau grana, es clar). Bé, i amb el groc i negre local, també.
És una qüestió de caràcter, de personalitat, d’entrar en una sala i omplir-la només amb la mera presència, com ho fan els grans...
No fa gaire es va descobrir la partícula de Déu o bosó de Higgs, la peça que faltava en el trencaclosques de la teoria més fonamental de la física. Recordo un article on la definien com la força que atrauria a molts científics, tancats en una sala, si tot d’una hi entrés un científic molt famós. Tots s’agruparien al seu voltant. El Pepe també encaixa en aquesta definició, tenia aquest magnetisme natural, sempre amb gent al voltant, i de totes les edats i condicions.

Ben mirat, potser enlloc d’un sopar de comiat, el Pepe seria més partidari d’organitzar un guateque, amb música dels anys 70.  
No hi faltarien els apòstols, la família, i els centenars d’amics i amigues que aquest dimarts ens hem aplegat a la plaça de l’Església, amb una congregació de gent que feia molts anys que no es veia.
I es que el seu caràcter també té ben marcada la petjada de la dècada dels 70, amb una colla que ja feia estralls a l’adolescència, al local del Tito, al carrer de Baix. Amb l’Antonio Herrera, el Ramonet Suñé, el Joan Maria Queixalós, el Siscu Montiel, el Carreño, el Tito, el Manila... (espero no deixar-me’n cap). Després va venir el Yola (i no parlo de l'hotel restaurant, era una discoteque, a Baix a Mar) el Long PLay, a la Torre, la Casa del Loco, a Salou i, més endavant, el Biblos, a Roda. Allà va conéixer a la Mayte, a la que dessitjo tota la força del món, igual que a la resta de la família.. Cubata en mà i, a la banda sonora, alguna de les mítiques de Los Sirex, la Madre de Silvia o Serrat.. Segur que el Pepe ja en deu estar organitzant alguna per allà dalt amb altres dos de la colla, el Vicenç Galiana i el Luis Mercado.
Potser recupera el seu Seat 128 i torna a viatjar a la Basilea imaginària, per retrobar-se amb els craks que el 16 de maig del 79 van donar tanta alegria blaugrana. 
El cotxe esportiu del Pepe ja coneix bé el camí, que va fer com tots els que tenen bona sang culé per veure al Jakob Stadium la final de la Recopa d’Europa entre el Barça i el Fortuna Düsseldorf...
El Pepe era així, quan tenia una idea, un projecte, tirava endavant i anava fins al final i pel camí engrescava a tothom. Ho va fer, quan es va abocar, com molts altres, a la campanya del Mou-te pel Letxu, i en tantes altres...

Aquesta força catalitzadora del Pepe ens ha unit a tots aquest dimarts, però no ha estat només avui, també ens ha agermanat en tot el temps que ha estat amb nosaltres. I això no s’acaba, ho seguirà fent des d’ara en endavant.
De fet, ens ha donat una última lliçó magistral, que pot semblar un tòpic però és ben certa. I és aquella que ens diu que no deixem per a demà aquells sopars (ja siguin metafòrics o reals) que tinguem pendents...

I nosaltres seguirem fent allò que a ell tant li agradava i lluitarem i estarem a prop de tot allò i aquells que tant ha estimat. Me l'imagino encara, tot caminant a la vora del mar. Segur que si ens va veure dimarts, deuria deixar anar algun dels seu renecs preferits, collons, o de p... mare! Sí noi, de tant en tant en sortia algun, de renec. També era capaç de dir-li ruc o alonsu a la cara a algú, quan s'emprenyava, i de fer una gran abraçada (els apòstols en recordem moltes) quan estava content... A qui no li ha fet una abraçada el Pepe, o un petó al front, un altra dels seus clàssics d'afecte... 



És una llum que no s’apagarà mai, i que, després d’avui, amb les milers de mostres d’afecte i amistat tindrà més força que mai. Allà on sigui, deu ser ple d’amor...
Aquesta nit he sortit fora, al terrat, a mirar el cel, i he vist una estrella que brillava molt més que les altres...

Gràcies, manu, per tot el que ens has donat! 


  
  

dijous, 5 de juliol de 2012

Els Carlins del Castell de Besora

En alguna altra post ja ho he dit, tinc la funesta costum de visitar cementiris. Aquesta vegada, però, no l’he visitat, podríem dir que me l’he trobat. 


És una necròpolis situada a dalt d’un turó, a uns 1025 metres d’alçada, al costat d’una església reduïda (la romànica de Santa Maria) i a tocar de les runes d’un antic castell (el de Besora) que es va construir al segle IX per ordre de Guifré el Pilós, compte d’Urgell i Cerdanya.
L’església es va reconstruir a mitjan del S. XI i durant la Guerra Carlina (1833- 1840) va ser parcialment destruïda per evitar que servis d’amagatall dels Carlins. 


Tant el castell com l’església han arribat als nostres dies en un estat de conservació molt precari. Amb tot, hi ha un pla director (fa 5 anys en fase de redacció) que hauria de marcar les pautes d’una possible intervenció de millora.
El castell s’ha endut la pitjor del pas del anys i els efectes de la meteorologia. A l’església, en canvi, encara s’hi conserven parts dempeus com algunes voltes i part d’estructures i parets; també l’absis, desafiant, a frec de cinglera, i presidit per una estelada. 


A l’interior del temple s’hi poden veure algunes zones apuntalades. S’hi han fet algunes actuacions per evitar la seva degradació. Un cop a dins, però, tens la sensació que en qualsevol moment t’ha de caure a sobre. 


La necròpolis és a l’esquerra de l’església (vista des de la part frontal), a tocar de la paret del temple. Els ossaris estan migcoberts per plàstics, i s’hi poden veure clares restes d’intervenció arqueològica. 


De fet, durant el trienni 2005-2007 s’hi va dur a terme una intervenció. De la qual en dóna compte la Generalitat. Va ser a instàncies dels Amics dels Bisaura i amb el suport de l’Ajuntament de Santa Maria de Besora, la Parròquia i el propietari dels terrenys, que són particulars.
Els enterraments que vaig veure pertanyen, segons les conclusions d’aquesta intervenció, a Carlins que anaven i venien fent servir el castell i l’església com a refugi. Els arqueòlegs ho van poder corroborar en trobar en dos dels individus exhumats monedes del monarca Ferran VII amb una datació de 1823.
En arribar-hi, però, vaig tenir la sensació que es tractava d’alguna de les múltiples fosses comunes de la Guerra Civil que, repartides per la nostra geografia, han quedat en l’oblit més absolut amb la tisorada del Govern sobre el pressupost del Memorial Democràtic (o la seva total aniquilació)
Tornant al turó, l’església del Castell va servir de parròquia de Santa Maria de Besora fins que l’any 1759 se’n va inaugurar una de nova al Pla de Teia, on hem fet estada aquests dies. La zona va ser utilitzada com a cementiri parroquial fins al segle XVIII. 

Pel que fa als ossos humans, segons les conclusions de la intervenció, es van documentar 13 individus, alguns d’ells en total desconnexió. N’hi ha de parcials, amb part de l'esquelet, i un grup que es conserven sencers. Alguns estaven dins de sacs, a l'interior de l'església, junt amb una pila d'eines i carretons, a l'espera d'una propera intervenció.


En un altra de les parets de l’església, també hi ha inhumacions dels segles XI-XIII. Aquestes coincideixen amb el gran moment d’ocupació del turó del Castell de Besora, que va ser l’època altmedieval.
Va ser en temps de Gombau de Besora (aprox. 992 – aprox. 1050) conseller i amic de la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, que va tenir una influència molt gran en els afers polítics de l'època. Era fill d'Ermemir, primer senyor de Besora i d'Ingilberga.
Així, doncs, el turó i castell de Besora va ser un punt estratègic, tant per la seva situació privilegiada com per la influència en l’època d’aquells que hi van viure. També va ser un punt estratègic en temps dels ibers, segons es va poder documentar en la mateixa intervenció.
Ara sembla més aviat un camp erm, dispers i difícil d’interpretar; les herbes altes ho tapen tot. 


Els enterraments, ara semicoberts, li confegeixen al turó una imatge general d’abandó i desolació. És inevitable imaginar-se el final d’aquella colla de carlins veien les seves ossamentes escampades a ras de terra; aquí un fèmur, allà una ròtula i una mica més enllà una pelvis i una calavera...


El carlisme va ser un moviment polític ultraconservador, que pretenia establir una branca alternativa als Borbons al tron d’Espanya, amb el lema:Déu, pàtria, furs, rei.  En voleu saber més:
El suport del baix clergat al primer moviment carlí va ser considerable, per la seva defensa d’un catolicisme militant, atès que l'Església llavors no admetia la llibertat de culte, així com tampoc la laïcitat de l’Estat. (ara tampoc!)
No gaire lluny del Castell de Besora hi ha la casa pairal anomendada, El Cavaller de Vidrà, que havia estat quarter general i escola militar durant les guerres carlines. 

El Cavaller de Vidrà
Allà hi visqué un descendent directe de carlins (per part de pare) el polític i metge Lluís Vila d’Abadal. Ell mateix va militar en el carlisme, i té un llarga trajectòria en altres fronts i camps, però en destacarem que el 1930 va fundar el Diari de Vic i que el 1931, després d’abandonar Acció Catalana, disconforme amb la seva posició davant la qüestió religiosa, va fundar amb altres Unió Democràtica de Catalunya (UDC).
Ara que potser us resultarà més familiar un nét seu, Josep Maria Vila i d'Abadal, actual alcalde de Vic (Osona) per CiU, i aspirant a rellevar a Josep Antoni Duran i Lleida al tron d'UDC,
Deixem, de moment, aquests carlins i ens centrem novament en els del turó de Besora. Els ossos dels quals, també, han fet la seva aportació a la ciència.
I es que ja fa alguns anys que la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Hospital Universitari Sagrat Cor, de Barcelona, organitzen cursos d’estiu al castell de Besora. El d’aquest any, que arribarà a la setena edició, serà sobre Paleopatología: Patología oral i està convocat pels dies 13 i14 de setembre


Suposo que tot suma a l’hora d’aconseguir un dels objectius dels que s’estimen aquest turó i les restes que hi conserva, que és convertir-lo, a la llarga, en un museu a l'aire lliure.Per fer-ho encara queda molt de camí per recórrer. Val a dir que el potencial de la zona és molt gran.
Potser també s’ho imaginava així el paleontòleg, Eudald Carbonell, quan s’hi passejava de petit, tot fent les seves primerenques prospeccions arqueològiques. El director de l’IPHES i codirector d’Atapuerca, s’hi deixava veure sovint per Santa Maria de Besora, la terra dels seus avis.
Per cert, un dels individus inhumats al turó conservava una petxina de peregrí. Qui sap, potser en un futur proper es convertirà en això el Castell i la zona de Besora, en un punt de pelegrinatge. De la cúria democristiana, no cal, que ja ho és!

dilluns, 19 de març de 2012

Hivern, no hivern

Tinc la estranya sensació que aquest hivern ha passat de llarg, sense ni tant sols haver saludat: unes setmanes de fred mal contades, ni gota de neu o pluja, excepte aquell impàs en el què, segons els meteoròlegs (i els senyors d’Interior) s’havia d’acabar el món...


Potser fent un pro mig ens sortirien els números, i tindríem més dies de fred que no pas de calor. Si és així, però, almenys a mi no m’ho ha semblat... 
Aquest matí ja he escoltat el conseller Recorder parlant de possibles restriccions d’aigua de rec (que no de boca, de moment). Les pistes d’esquí, ja fa setmanes que agonitzen, esperant la neu que no ha arribat i amb els canons a “tot drap”, per fer contents aquells que no han optat per la platja.
I es que a la platja, també s’ha notat la bonança meteorològica i ja fa, també setmanes, que el pelegrinatge dels que ens visiten de les capitals, també és més gran.
Només cal mirar les cues dels diumenges a la tarda/nit, la corrua de vehicles (que diria Gironell) a l’AP-7, sentit nord.
L’enrariment de les estacions, no es que sigui ara una novetat, no descobrirem la sopa d’all. Els estudiosos del canvi climàtic, ja fa anys que en parlen.
Recordo que una experta en la matèria, la doctora Manola Brunet, ja fa alguns anys que em va dir en una entrevista que fins que el canvi climàtic no tingués repercussió directe en l’economia no se’l tindria en consideració. Com si de cop, els que ens governen, fossin enlluernats i a partir d'aquell moment ho tinguéssin tot més clar. 


M’ho va dir aquell estiu en què tothom va aprendre què era una “canícula” a cops d’escoltar-ho als informatius.
L’onada de calor, però, no es va notar excessivament a l’hora de fer balanç de la campanya turística, que es per on em va dir Brunet que es notarien els primers efectes de recessió causats pel canvi climàtic.
“Els turistes preferiran destins amb una climatologia més sua, i amb menys sorpreses, ningú vol passar les vacances fregant els 40 graus, deshidratant-se per les cantonades d’ombra o tancat a l’hotel”.
Recordo que va parlar de destins emergents del centre d’Europa, que serien els que s’erigirien entre les preferències dels visitants.
No ho sé, encara ho han fet balanç, però segur que en poques setmanes escoltarem els responsables de les estacions d’esquí clamant al cel, i reclamant ajudes per poder salvar el mobles. Com ja vas passar anys enrere amb algunes estacions, que ho van tancar portes, es van fusionar, o van ser absorbides pel Govern.     
La qüestió és que a mitjans de març, a les portes de Setmana Santa, el mercuri frega molts dies els 20-25 graus. Abans (fa 15 o 20 anys) recordo que el primer bany a la platja d’Altafulla el fèiem el dia de la mona. Abans, a ningú se li passava pel cap. Doncs bé, aquest cap de setmana que hem deixat enrere, ja hi havia gent remullant-se a la platja, i no feia pas fred. 


Per no parlar de com estan els boscos, i això ho pot corroborà qualsevol abnegat bomber, són autèntics polvorins a punt d’esclatar!
Si en teniu l’oportunitat, seguiu bombers als Twitter (en trobareu uns quants) i ja ho veureu què comenten.  
De fet, si no s’acompleix aquella frase popular: “al maig, cada dia un raig” o, en castellà, “a l’abril lluvias mil”, ens espera un estiu ben calent! I aquí cal afegir-hi la retallada del Govern en el reforç i la contractació per la campanya d’estiu dels Bombers (alguns comandaments ja la xifren en un 50% inferior) Menys avions de combat, menys hidroavions, menys helicòpters, menys personal, menys camions, menys, menys... i més focs, vet aquí la paradoxa.
A per cert, avui és Sant Josep! (- felicitats! – Gràcies).
L’any passat recordo que va ploure per Setmana Santa i enguany, almenys una setmana abans, els meteoròlegs ja auguren precipitacions. Bé, avui, de fet, havia de ploure i per la finestra veig un sol espatarrant i el mercuri a 15 graus.
Potser, per acabar de fer la guitza, plou a partir de dimarts, quan a les 6 hores i 14 minuts, hora oficial, comença la primavera astronòmica.
Ja ho veieu, tot ple de pol·len, el arbres florits, les parelles enfigades i l’hivern sense dignar-se ni a aparèixer, encara que sigui el darrer dia.
Espero que almenys en aquesta primavera no tinguem novament torrentades devastadores, tot i que en 92 dies i 18 hores, que és el que durarà la nova estació, poden passar moltes coses.  
Ja sigui amb pluja o vent, el que és seguir és que a partir d’ara els dies començaran a ser cada vegada més llargs que les nits.
Els experts en això, que també n’hi ha, parlen de què s’allargaran a raó de 3 minuts al dia. Bé, tot plegat fins el 21 de juny, data del solstici d’estiu. Espero que almenys la primavera sigui la primavera i no passi el mateix que amb l’hivern. 



  

divendres, 23 de setembre de 2011

Si la vida és resumeix en un epitafi; o no val res, o tot lo contrari!

Tinc la funesta costum, per alguns, de visitar els cementiris. Passejant-m’hi sento com se m’allibera l’esperit. És com si la meva consciència adquirís una noció exacta del misteri de la vida, i de la mort.
M’hi passaria hores; ara llegint els noms dels traspassats, les dates, l’edat... Constato, a més, que abans, fa poques dècades, la gent feia el salt a la vida eterna (segons les escriptures) molt més jove que no pas ara.
Potser deu ser veritat que ha augmentat molt l’esperança de vida, i que els nostres fills, si no hi ha cap guerra o col·lapse mundial, (com auguren alguns) superaran els tres dígits.
Quan veig les fotografies recordo converses amb el difunts coneguts, més a menys recents. És aquí on m’envaeix una estranya sensació de buit, d’incertesa; és com si alguna peça del trencaclosques mental no encaixés.
No és que pensi sovint en la mort, però en fer-ho, tinc clar que si la vida és resumeix en un epitafi; o no val res, o tot el contrari.
Potser és aquest el motiu que m’atrau cap a aquestes necròpolis “campo santo”, que en diuen en algunes zones de la península, o panteons, en d’altres.
També m’atrauen els nínxols antics. Recordo, per exemple, el cementiri de la Cité de Carcassone, a França, enclavat sota l’ombra de les muralles de la ciutat medieval.
Ja fa alguns anys (més de deu) que el vaig visitar, però recordo que la majoria de tombes eren de pedra granítica, també n’hi havia de modernes, de marbre.
Em va sobtar trobar-hi flors de porcellana i làpides i tombes molts antigues, algunes en forma de sarcòfag. 

Una vegada, sense voler-ho ni buscar-ho, en vaig trobar, tot d’una, amb un cementiri d’un arquitecte modernista tardà, és el d’Olius, al Solsonès, obra de Bernardí Martorell i Puig, deixeble de Gaudí. Un espai excavat a la roca i que, a diferència d’altres cementiris, és un lloc comú de pelegrinatge i vista de turistes.  

En un altra ocasió, em vaig topar amb una necròpolis ben moderna; amb combinació de cromats, esferes i formigó per tot arreu. La de Santa Eulàlia de Riuprimer, a Osona. El més sorprenent que hi vaig veure, és que les tradicionals làpides funeràries havien estat unificades per una mena de superfície metàl·lica única. 


D’aquesta manera l’arquitecte, Vicenç Oliveras, que el va projectar el 1991, potser va voler escenificar de forma clara i rasa que al cap i a la fi, i sense floritures, tots i totes som iguals davant de la mort i l’eternitat (segons, també, insisteixo, les escriptures).
Us en parlaria de molt altres, alguns de monumentals, com el Panteó Nacional de Portugal, a Lisboa, on entre personatges il·lustres, presidents i escriptors, hi ha enterrada com a excepció la cantant de fados, Amália Rodrígues. 


També el vaig veure, de fora estant i recordo que vaig pensat que el fado descriu molts dels pensaments, alguns fatalistes i llastimosos, que m’envaeixen quan la mort i els cementiris em ronden pel cap.
Pensava en aquell fado seu “Cama de piedra”: “De piedra ha de ser la cama
de piedra la cabecera, la mujer que a mi me quiera, me ha de querer de a de veras, ay, ay, corazon porque no me amas”...
Aquest “llit de pedra” ha inspirat a gent de lletres i d’altres arts, potser va per aquí la cosa i tinc, sense saber-ho, fusta d’artista. 
Amb tot, he de reconèixer que més que l’aspecte artístic o arquitectònic del cementiris, el que veritablement m’atrau és la vessant humana; la vida dels seus inquilins.
Avui mateix, fent un recorregut circular pel cementiri del meu poble, Altafulla, he vist que moltes flors, i fins i tot les plantes, estaven ben marcides; sembla com si els de dins reclamin atenció o, simplement, una mirada per fugir de la solitud. Deu seu que amb els temps que corren; les preses, la feina i l’individualisme plenament instaurat en els nostres dies, ja no tenim temps ni per a pensar en els morts.
O potser és que no hi volem pensar, conscients de que, tard o d’hora, també nosaltres tindrem les flors marcides... He de dir, però, que alguns que he conegut ja les tenen pansides en vida...

dimecres, 8 de juny de 2011

Bràfim: un racó màgic!

“M’agrada el paisatge pintat. M’agrada encara més contemplar un paisatge real. I encara m’agrada més convertir-me en un element del paisatge, en una petita cosa que el paisatge conté”.
Seguint aquesta premissa de Pla i, sobretot, buscant un bon lloc per esmorzar, vam fer cap a Bràfim. 



No buscàvem simplement un lloc per anar a escalfar la cadira (frase que ha fet famosa Artur Mas) i a esperar que ens servissin. Volíem, en concret, un racó de món on poder fer bona aquella altra frase planiana que diu “procureu conèixer el país i us coneixereu”...
També un lloc, perquè no dir-ho, per fugir una mica de la complexitat del dia a dia, que no del contacte humà.
Llegeixo que fa un segle a la Terra eren 1.600 milions d’habitants i ara, i jo també m’hi incloc, ja som 7.000 milions; per necessitat n’hi ha d’haver un bon grapat que valgui la pena conèixer-los.
La tria de Bràfim (Alt Camp) no ha estat casual, hi hem arribat seguint a un grup de ciclistes que hi entraven a primera hora. Aquests mai no s’equivoquen; tenen un olfacte infal·lible per trobar les millors taules on se serveix esmorzar de plat.
Segur que en trobaríeu més d’un que abona la teoria que aquestes sortides de dues rodes desapareixerien de l’imaginari col·lectiu sense aquests plats de ganivet i forquilla.
Sabreu que sou a Bràfim pel contrast de la cooperativa de vins Padró, i totes les naus que l’envolten, amb les cases arrenglerades i els carrers i carrerons estrets del nucli poblat. Potser també per algun altra indicatiu més evident... 



En el que sembla el carrer principal, on també hi trobareu la l’edifici noble dels vins Padró; d’uns anys ençà i després de cinc generacions al capdavant del negoci, en clara projecció amb productes tant destacats com l’Ibsis (Medalla de Plata al WineTasting del Canadá), també s’hi troba el bar on vam reconciliar la gana i la desconnexió, que dèiem al començament, de la complexitat.
Un lloc on tot semblava fluir d’una forma natural i on l’esmorzar ens guardava algunes agradables sorpreses, llavors inimaginables...
El Racó del Sisco és ben bé això, el seu racó; el d’un home que ja fa uns anys va deixar el seu Madrid natal per provar sort a l’altra gran capital metropolitana, Barcelona.
Un home que, amb el pas dels anys, va canviar el brogit de la gran ciutat per la tranquil·litat del poble que ara l’acull, i que ja el seduïa cada cap de setmana. 
El bar és el Casal del poble; un lloc gran, espaiós, fruit d’una subvenció europea dels fons Feder.
L’experiència em diu que en aquests llocs sempre convé mantenir l’orella àvida; per trobar aquell enllaç oportú que et permet entrar en la conversa.
Aquí, però, no va caldre. Ell mateix ens va portar uns extraordinaris entrepans de botifarra, regats amb vi de la cooperativa del poble i a partir d’aquest moment sublim, tot va anar rodat.
El Siscu ens va parlar del seu periple Madrid-Barcelona-Bràfim i també de les diferències i, algun que altre malentès, que li havia ocasionat ser del Madrid en un poble on tenir una bufanda blanca penjada a la barra d’un bar no feia precisament amics.
L’ambient es va anar afluixant i tot d’una, com no podia ser d’altra manera sent a Bràfim, va sorgir a la conversa el Màgic Andreu (l’home que es penja les medalles i viatja amb una Harley) I així, tot parlant de realitats intangibles, va ser com va aparèixer un altra mag, Jordi Caps.
No ho sabíem però es veu que és el xicot de la seva filla, la del Siscu, que també l’ajuda al bar. 



En veure’l vaig recordar, i a ell també li va venir de seguida a la memòria, un dia que va venir a la ràdio a parlar d’un festival de màgia, acompanyant, precisament, del Màgic Andreu.
Mentre rememoràvem aquell moment amb el Jordi, que es va incorporar a la nostra taula, va aparèixer el Siscu amb quatre gots de i un “limontxelo” casolà, que va insistir que provéssim. 

 
La conversa va anar fluint... Ja ho veieu, les coses que poden passar en un moment en un bar de Bràfim.
El Jordi Caps, un home que és capaç de saber des de Bràfim que té exactament a sobre de la taula una persona que sigui, posem per cas, a Girona (és un dels seus trucs) ens va explicar que ara fa gira al Teatreneu, a Barcelona.
De fet, si feu un cop d’ull al seu lloc web veureu alguns d’aquests trucs de màgia; d’il·lusionisme del bo. Res a veure amb fer sortir rams de flors de suposats enginys màgics o conills de la xistera...
De fet, donem fe que ha de ser un bon mag perquè quan anàvem a pagar, va fer un joca de mans fent desaparèixer el conte.
Així va anar la primera presa de contacte al Racó del Sisco de Bràfim...
Al cap d’uns dies, com que en certa manera gens metafòrica hi estàvem en deute, vam decidir tornar-hi. Aquesta vegada, però, ens vam decantar per la forquilla i el ganivet i vam deixar la tria dels components bàsics del plat a la imaginació i el mestratge del Siscu. 


Ens vistes del que ens va portar, van concloure que una mica mag si que ho és també, com el futur gendre, almenys en fer aparèixer suculents plats dels seus fogons... els del Racó del Sisco, a Bràfim; un lloc on vam conèixer una mica més de país, tot comprovant que encara hi ha gent que val la pena conèixer i fugint de la complexitat del dia a dia, amb tot un món d’il·lusionisme. Un matí rodó, sí senyor!  

El Siscu, aquí el teniu (esquerra) també esmorza, només faltaria!