Es parla molt de la pel·lícula Joker, de si l’han veure o no els infants. També d’una escala, que els mitjans només recullen que s’ha convertit en lloc de culte, de pelegrinatge turístic, al barri de Highbridge, al Bronx. A dalt, dos policies -l’ordre i el món real- i a baix, el protagonista amb el seu tratge icònic immers en el seu món malèfic ballant al ritme de Rock and Roll Part Two.
El missatge de la pel·lícula de Todd Phillips, es podria resumir en alguna de les frases del guió, com aquesta: “Què és el que obtens quan et creues amb un solitari malalt mental en una societat que l'abandona i el tracta com escombraries?”. L’escala simbolitza la línia que separa això, l’aparent cordura de la gent mundana, corrent, de la bogeria desfermada del protagonista. Ell balla feliç, perquè en realitat ha ascendit a un nou món -el seu- on tot cobra sentit i mostra així el gaudi de la nova vida. El descens per una escala simbolitza caure en la bogeria, com li passa també a Gloria Swanson/Norma Desmond a El crepuscle dels Deus (Sunset Boulevard) de Billy Wilder (1950).
I es que l’escala, les escales, són un símbol recurrent pels directors de cinema. Ja ho era lluny del cel·luloide a l’antic Egipte. L’escala simbolitzava la colònia primordial d’on va sorgir la creació; d’on va emergir la vida gràcies a l’acció del deu Sol. Tot i el lligam amb tradicions iconogràfiques ancestrals, com la dels faraons, la seva pervivència en el món del cinema té a veure amb la capacitat d’expressar qüestions afins al llenguatge fílmic actual, i renovar constantment el missatge i sentit icònic.
Motius universals però que no sempre tenen la mateixa lectura. Les escales, com els banys i els dormitoris, són una constant en el món del cinema. Però les escenes d’escales, a diferència d’aquests altres espais recurrents en els guions, no es podrien filmar sense escales.
Sigui com sigui, per les escales del cinema transiten -com hem vist- dolents maníacs que volen dominar el món. Reflecteixen sovint el mal -que acostuma a residir a la planta de dalt.
O a la inversa, “com a camí del cel” a Vida o Muerte (1946). Si el protagonista cau a l’escala, és perquè l’han traït; si puja i arriba a dalt, ha assolit l’èxit, com Audrey Hepburn a My fair Lady (1964).També representen la rutina, com en el dibuix Ascending and Descending (1960) d’Escher, on els personatges transiten en bucle com a exercici de coneixement interior, en un deambular gairebé místic.
A les escales, molts hi expressen el seu domini respecte els altres, o contra el sistema. Trobaríem molts exemples, alguns dels quals, per cert, ens remetrien directament a l’essència d’alguna de les llavors immortals del cinema (Balló i Pérez).
Hi ha un terme fascinant, quan es descriu que determinades imatges -amb o sense la voluntat expressa de qui les utilitza- estan “prenyades” culturalment i funcionen amb aquest valor afegit. Això és el que li passa a aquesta poderosa ‘imatge’, l’escala. Ara, molt em temo que els directors sí que busquen una determinada voluntat simbòlica. En la història del cel·luloide queda descrita “com un element clau del cinema de Hollywood”, i ho és. També ha estat la dèria d’alguns coneguts directors.
Diu la crítica que és la millor pel·lícula de cinema negre de la història, Perdición (Double Indemnity) de Billy Wilder. Rodada l’any 1944 -enguany ha complert 75 anys- també té la seva escena ‘escala’. Hi traspua el domini i la seguretat de la protagonista, la senyora de la casa, Mrs. Phyllis Dietrichson (Barbara Stanwyck) que apareix a la part alta de l'escala. Des d’aquesta talaia, mira altiva el venedor d’assegurances, Walter Neff (MacMurray) que s’ha col·lat a l’interior de seva casa; una opulenta mansió de Los Ángeles.
Ella, amb només una tovallola cobrint-li el cos -perfectament pentinada- i un somriure mig entremaliat, mig malèfic; pur estil 'femme fatale', fitant des de dalt altiva i dominant qui està a punt de caure en els seus dominis. El contrapicat ens la fa veure amb perspectiva forçada -tècnica encara recurrent i que hem vist amb els hobbits de El Señor de los Anillos o amb Hagrid a Harry Potter- que li confegeix el plus de seguretat que dèiem i un domini respecte el visitant. L’ocularització del personatge masculí fa la resta. En aquest sentit, l’escala evoca l’espai on afloren les “pulsions reprimides a la planta baixa mundana i domèstica” (Garson). L’escala és un element de somni en el musical de Hollywood. També un lloc dramàtic de confrontació, espectacle i posada en escena expressiva en el melodrama, i un detall recurrent evocador al cinema de Hitchcock. “Rares són les pel·lícules de Hitchcock en les que no aparegui una escala” (Garson). Ho veiem a la casa i al motel de Norman Bates a Psicosis (1960), quan el protagonista recorre les escales diverses vegades al dia per respondre les exigències de la mare.
Ella, amb només una tovallola cobrint-li el cos -perfectament pentinada- i un somriure mig entremaliat, mig malèfic; pur estil 'femme fatale', fitant des de dalt altiva i dominant qui està a punt de caure en els seus dominis. El contrapicat ens la fa veure amb perspectiva forçada -tècnica encara recurrent i que hem vist amb els hobbits de El Señor de los Anillos o amb Hagrid a Harry Potter- que li confegeix el plus de seguretat que dèiem i un domini respecte el visitant. L’ocularització del personatge masculí fa la resta. En aquest sentit, l’escala evoca l’espai on afloren les “pulsions reprimides a la planta baixa mundana i domèstica” (Garson). L’escala és un element de somni en el musical de Hollywood. També un lloc dramàtic de confrontació, espectacle i posada en escena expressiva en el melodrama, i un detall recurrent evocador al cinema de Hitchcock. “Rares són les pel·lícules de Hitchcock en les que no aparegui una escala” (Garson). Ho veiem a la casa i al motel de Norman Bates a Psicosis (1960), quan el protagonista recorre les escales diverses vegades al dia per respondre les exigències de la mare.
“La pujada de l’escala, vist d’aquesta manera, no produïa un sentiment d’innocència, sinó de culpabilitat. Aquests plans haurien servit si s’hagués tractat d’un assassí que pujava una escala, però l’esperit de l’escena es situava en sentit contrari” diu Hitchcock, referint-se a Psicosis. Paraules extretes del capítol 13 de l’entrevista El Cine según Hitchcock, de François Truffaut. En només 9 pagines, el terme ‘escala’ figura 20 vegades.
Billy Wilder considerava El acorazado Potemkin com la seva pel·lícula favorita. Ell i altres directors estaven absolutament meravellats per una estètica innovadora i, per descomptat, per l’escena de l’escalinata d’Odessa, (6 minuts i 165 plans). La seqüència en la que una mare mor i deixa caure el cotxet del nadó per les escales, ha estat també homenatjada per directors com Francis Ford Coppola a El Padrí o Brian de Palma a Els Intocables.
Billy Wilder considerava El acorazado Potemkin com la seva pel·lícula favorita. Ell i altres directors estaven absolutament meravellats per una estètica innovadora i, per descomptat, per l’escena de l’escalinata d’Odessa, (6 minuts i 165 plans). La seqüència en la que una mare mor i deixa caure el cotxet del nadó per les escales, ha estat també homenatjada per directors com Francis Ford Coppola a El Padrí o Brian de Palma a Els Intocables.
Hi ha molts exemples. The Spiral Staircase, dirigida el 1946 per Robert Siodmak, un autèntica joia clàssica que també té la seva pròpia escala.
Al final hi ha un llista de 25 pel·lícules, totes amb escenes d’escales i posteriors a l’any 1920, on hi ha un punt de referència cinematogràfic que serà cabdal. Des del punt de vista iconològic, aquests dies s’ha commemorat el 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín; símbol del final de la Guerra Freda i de la reunificació d’un país dividit durant quatre dècades. Quan es va construir el mur, els alemanys ja havien vist la pel·lícula muda, El gabinete del doctor Caligari (1920); considerada l’obra per excel·lència del cinema expressionista alemany.
Escenes amb llums i ombres, en un joc barroc, enmig d’una atmosfera terrorífica. O l’ús del clarobscur, que veu directament de la pintura. Un dels protagonistes (Francis) ha d’enfrontar-se a una escala d'espiral. Símbol que s'ajusta a la seva, podríem dir, manca de seny (ja hem vist a l’inici que les escales són un bon recer per gent eixelebrada). Alguns dels directors mencionats fins ara han professat autèntic amor i devoció per l’expressionisme -com Hitchcock. Han fet films amb ombres i tons obscurs, contrapicats en blanc i negre, com els de Rumble Fish, per exemple.
L’escala també com a “signe d’humilitat”, sobretot en el gènere policíac o a les pel·lícules de gàngsters. Al final, però, es converteix en motiu funcional de la intriga -com passa amb el film alemany.
Al punt de mira, el ‘traveling ophülsià’ en referència a Max Ophüls -director alemany enterrat a França- que també estima les escales i que és admirat per fer un treball diferent, únic en molts aspectes.
Una definició molt bona sobre aquest autor, que en realitat es deia Max Oppenheimer, és aquesta: “Max Ophüls és sinònim d'una càmera que llisca, es passeja i gira: corre desesperadament per una escala i cau per la finestra (Li Plaisir)”. Gran escalerista, com Hitchcock.
Una gran pel·lícula d’Ophüls és Lola Montès (1955) on no per casualitat apareix una escala de cargol -anem ara a l’arquitectura barroca. I ja sabem, parafrasejant Eugeni d’Ors, que “el desordre barroc expressa el desordre o disgregació interior, multiplica patològicament un jo escindit que substitueix un jo únic”. Molts dels personatges d’aquesta gran pel·lícula estan relacionats amb una escala recargolada i tortuosa, com les seves ments.
No en va, els graons de les escales són “el lloc on es desestabilitza la perspectiva i es passa a l’acte físic” i també representa “una via d’accés a allò reprimit” (Garson). Iconogràficament, l’escala apareix en el cinema amb diverses formes simbòliques. La seva verticalitat, continuïtat, les seves corbes; l’escala-expositor; l’escala rellotge d’arena; la burgesa o, fins i tot, aristocràtica; “la que adquireix la forma d’un forat en la memòria”. Les diferents escales adquireixen un valor simbòlic i un significat que va més enllà de la seva forma.
“Els esgraons es converteixen en discretes unitats de temps .. el suspens mai ha estat tant fluid” (Garson). O, “el buit central de l’escala adquireix la forma d’un forat de la memòria, a Carta d’una desconeguda (1948)”.
La “complexitat arquitectònica de les escales” també ha fascinat els directors. Hi ha referències “al vèrtex del seu nucli -terme arquitectònic- punt de sortida de tràvelings”.
L’escala representa i suggereix mons i sentiments de l’imaginari col·lectiu, ens evoca sota el prisma de la cultura, en les cultures diverses. En definitiva, hi ha moltes escales en les nostres vides. I el cinema ho sap, els directors, també!
El acorazado Petemkin (1925)
Stairway to Paradise (1922)
Un americano a París (1951)
Shadow Waltz (1933)
Gold Diggers (1933)
Shadow of a Doubt (1943)
Kiss of Dead (1947)
Night and the City (1950)
The Staircase (2004)
Double Indemnity (1944)
Written on the Wind (1956)
The Lodger (1927)
Family plot (1976)
Shadow of a Doubt (1943)
Psycho (1960)
Marnie (1964)
Notorious (1946)
Vertigo (1858)
North by Northwest (1959)
Letter from an Unknown Woman (1948)
The Window (1949)
Rear Window (1954)
West Side Story (1961)
Rumble Fish (1983)
Le Mépris (1963)
Le Mépris (1963)
REFERÈNCIES I CITACIONS:
Castel
Ronda, Elisa. Amigos del antiguo Egipto. Egipto: signos y
símbolos de lo sagrado – Letra E [Data de consulta: 04/11/2019] http://ves.cat/eqQn
López Montero, Paula. Ritmos
21. Entrevista a Jordi Balló y Alain Bergala “El cine es esencialmente un arte
fetichista”. [Data de consulta: 04/11/2019] http://ves.cat/eqQo
Youtube. escenasypelis5. El crepúsculo de los dioses. [Data de consulta: 04/11/2019] https://youtu.be/yIyDYQjf6Vo
El Pais. Tones, John. 14 obras
de Escher que nunca nos cansamos de ver. [Data de consulta:
04/11/2019] http://ves.cat/eqQp
Balló, Jordi. Pérez, Xavier. La llavor immortal. Els arguments universals
en el cinema. Barcelona. (2015) Llibres anagrama.
Magnet. Miguel Trulla, Esther. La historia de la perspectiva forzada, el truco del cine que se mantiene
intacto desde hace 100 años http://ves.cat/eqQm
Capítol 13 de l’entrevista El Cine según Hitchcock, de François
Truffaut, http://ves.cat/eqQk
Alucine.
ANÁLISIS DEL MONTAJE DE “EL
GABINETE DEL DOCTOR CALIGARI” (PARTE 2) [Data de consulta:
06/11/2019] http://ves.cat/eqQq
Guia
de Viena: Ciclo de Cine: Max Ophüls. [Data de consulta: 06/11/2019] http://ves.cat/eqQr
La
Vanguardia. López, Mari Paz. Berlín se prepara para recordar la
caída del Muro [Data de consulta: 06/11/2019]
http://ves.cat/eqQl
Fernández Sánchez, Mari Carmen. (en línia) Literatura
francocanadiense: la literatura quebequesa. Universidad de Oviedo. Servicio de
publicaciones. 2001. [Data de consulta: 06/11/2019] http://ves.cat/eqQs
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada