“M’agrada el paisatge pintat. M’agrada encara més contemplar un paisatge real. I encara m’agrada més convertir-me en un element del paisatge, en una petita cosa que el paisatge conté”.
Seguint aquesta premissa de Pla i, sobretot, buscant un bon lloc per esmorzar, vam fer cap a Bràfim.
No buscàvem simplement un lloc per anar a escalfar la cadira (frase que ha fet famosa Artur Mas) i a esperar que ens servissin. Volíem, en concret, un racó de món on poder fer bona aquella altra frase planiana que diu “procureu conèixer el país i us coneixereu”...
També un lloc, perquè no dir-ho, per fugir una mica de la complexitat del dia a dia, que no del contacte humà.
Llegeixo que fa un segle a la Terra eren 1.600 milions d’habitants i ara, i jo també m’hi incloc, ja som 7.000 milions; per necessitat n’hi ha d’haver un bon grapat que valgui la pena conèixer-los.
La tria de Bràfim (Alt Camp) no ha estat casual, hi hem arribat seguint a un grup de ciclistes que hi entraven a primera hora. Aquests mai no s’equivoquen; tenen un olfacte infal·lible per trobar les millors taules on se serveix esmorzar de plat.
Segur que en trobaríeu més d’un que abona la teoria que aquestes sortides de dues rodes desapareixerien de l’imaginari col·lectiu sense aquests plats de ganivet i forquilla.
Sabreu que sou a Bràfim pel contrast de la cooperativa de vins Padró, i totes les naus que l’envolten, amb les cases arrenglerades i els carrers i carrerons estrets del nucli poblat. Potser també per algun altra indicatiu més evident...
En el que sembla el carrer principal, on també hi trobareu la l’edifici noble dels vins Padró; d’uns anys ençà i després de cinc generacions al capdavant del negoci, en clara projecció amb productes tant destacats com l’Ibsis (Medalla de Plata al WineTasting del Canadá), també s’hi troba el bar on vam reconciliar la gana i la desconnexió, que dèiem al començament, de la complexitat.
Un lloc on tot semblava fluir d’una forma natural i on l’esmorzar ens guardava algunes agradables sorpreses, llavors inimaginables...
El Racó del Sisco és ben bé això, el seu racó; el d’un home que ja fa uns anys va deixar el seu Madrid natal per provar sort a l’altra gran capital metropolitana, Barcelona.
Un home que, amb el pas dels anys, va canviar el brogit de la gran ciutat per la tranquil·litat del poble que ara l’acull, i que ja el seduïa cada cap de setmana.
El bar és el Casal del poble; un lloc gran, espaiós, fruit d’una subvenció europea dels fons Feder.
L’experiència em diu que en aquests llocs sempre convé mantenir l’orella àvida; per trobar aquell enllaç oportú que et permet entrar en la conversa.
Aquí, però, no va caldre. Ell mateix ens va portar uns extraordinaris entrepans de botifarra, regats amb vi de la cooperativa del poble i a partir d’aquest moment sublim, tot va anar rodat.
El Siscu ens va parlar del seu periple Madrid-Barcelona-Bràfim i també de les diferències i, algun que altre malentès, que li havia ocasionat ser del Madrid en un poble on tenir una bufanda blanca penjada a la barra d’un bar no feia precisament amics.
L’ambient es va anar afluixant i tot d’una, com no podia ser d’altra manera sent a Bràfim, va sorgir a la conversa el Màgic Andreu (l’home que es penja les medalles i viatja amb una Harley) I així, tot parlant de realitats intangibles, va ser com va aparèixer un altra mag, Jordi Caps.
No ho sabíem però es veu que és el xicot de la seva filla, la del Siscu, que també l’ajuda al bar.
En veure’l vaig recordar, i a ell també li va venir de seguida a la memòria, un dia que va venir a la ràdio a parlar d’un festival de màgia, acompanyant, precisament, del Màgic Andreu.
Mentre rememoràvem aquell moment amb el Jordi, que es va incorporar a la nostra taula, va aparèixer el Siscu amb quatre gots de i un “limontxelo” casolà, que va insistir que provéssim.
La conversa va anar fluint... Ja ho veieu, les coses que poden passar en un moment en un bar de Bràfim.
El Jordi Caps, un home que és capaç de saber des de Bràfim que té exactament a sobre de la taula una persona que sigui, posem per cas, a Girona (és un dels seus trucs) ens va explicar que ara fa gira al Teatreneu, a Barcelona.
De fet, si feu un cop d’ull al seu lloc web veureu alguns d’aquests trucs de màgia; d’il·lusionisme del bo. Res a veure amb fer sortir rams de flors de suposats enginys màgics o conills de la xistera...
De fet, donem fe que ha de ser un bon mag perquè quan anàvem a pagar, va fer un joca de mans fent desaparèixer el conte.
Així va anar la primera presa de contacte al Racó del Sisco de Bràfim...
Al cap d’uns dies, com que en certa manera gens metafòrica hi estàvem en deute, vam decidir tornar-hi. Aquesta vegada, però, ens vam decantar per la forquilla i el ganivet i vam deixar la tria dels components bàsics del plat a la imaginació i el mestratge del Siscu.
Ens vistes del que ens va portar, van concloure que una mica mag si que ho és també, com el futur gendre, almenys en fer aparèixer suculents plats dels seus fogons... els del Racó del Sisco, a Bràfim; un lloc on vam conèixer una mica més de país, tot comprovant que encara hi ha gent que val la pena conèixer i fugint de la complexitat del dia a dia, amb tot un món d’il·lusionisme. Un matí rodó, sí senyor!
El Siscu, aquí el teniu (esquerra) també esmorza, només faltaria!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada