Hola manu..!

Hola manu..! Aquesta era la salutació més habitual del Pepe. Sortia de forma greu dels seus llavis, sempre amb un somriure previ, des de l’altra costat del taulell de l’estanc.

Ja ho deia el Lluis Llach, en un dels seus entreactes entre cançó i cançó, la veu és el reflex de l’ànima. La del Pepe sonava potent, però també afable, era una veu agradable d’escoltar. Però no crec que només fos la veu, diria que era també allò que aquesta contenia de l’essència de cadascun dels seus pensaments, accions i vivències.

Alguns en diuen l’equipatge; allò que la vida ens ha donat, cadascuna de les experiències, bones a amargues, que ens han tocat viure, i inherents a aquestes, el que hem sentit i après en cadascun d’aquests moments.

Tot això forma part de l’alforja de cadascú, i en el cas del Pepe, es notava que la tenia ben plena i que encara no havia tocat fons. Potser és per això que a tots i a totes ens és tant difícil entendre que tot d’una i, sense previ avís, hagi emprés aquest nou camí.

M’imagino que ell, de saber-ho, hagués fet amb tota naturalitat un gran sopar de comiat. Com el que escenificàvem any rere any al Viacrucis del Camí de la Creu. Recordo que un any el Pepe no va poder assistir a fer d’apòstol, i no va ser el mateix, faltava alguna cosa que no sabria com descriure...

En aquest anys de Camí de la Creu, capitanejats per la Joana Badia, alguna vegada he tingut al Pepe ben al costat, al Gran Sopar, i amb la seva mirada, al passar el calze, em costava molt aguantar-me el riure i m’encomanava una inoportuna i breu rialla que trencava la solemnitat del moment. El Pepe és així, ni callat, ni concentrat, pot evitar el riure...  

I es que el Pepe (encara que a ell no li agradi) és un líder nat. De vegades, però, s’entreveia en la seva actitud un deix d’inconformisme, de certa rebel·lia, com la que carreguen aquells que han nascut en temps difícils, i han pujat en una generació que no ho ha tingut fàcil, que ha hagut de lluitar, i de valent. Era com si estigués de volta del sistema, i en contra del protocol i els convencionalismes. 

Amb tot, això no treu que sigui una d’aquelles persones que podríem definir com a catalitzador quotidià, un individu que tothom vol tenir al costat perquè una empresa o projecte vagi a bon port. 

Són persones que transmeten seguretat i convicció i que ho fan amb una força implacable, que no admet pal·liatius. Per dir-ho amb altres paraules, el Pepe no és un actor secundari, és un cap de cartell, un fitxatge, que dirien en l’esport que tant ha estimat (en blau grana, es clar). Bé, i amb el groc i negre local, també.

És una qüestió de caràcter, de personalitat, d’entrar en una sala i omplir-la només amb la mera presència, com ho fan els grans...

No fa gaire es va descobrir la partícula de Déu o bosó de Higgs, la peça que faltava en el trencaclosques de la teoria més fonamental de la física. Recordo un article on la definien com la força que atrauria a molts científics, tancats en una sala, si tot d’una hi entrés un científic molt famós. Tots s’agruparien al seu voltant. El Pepe també encaixa en aquesta definició, tenia aquest magnetisme natural, sempre amb gent al voltant, i de totes les edats i condicions.

Ben mirat, potser enlloc d’un sopar de comiat, el Pepe seria més partidari d’organitzar un guateque, amb música dels anys 70.  

No hi faltarien els apòstols, la família, i els centenars d’amics i amigues que aquest dimarts ens hem aplegat a la plaça de l’Església, amb una congregació de gent que feia molts anys que no es veia.

I es que el seu caràcter també té ben marcada la petjada de la dècada dels 70, amb una colla que ja feia estralls a l’adolescència, al local del Tito, al carrer de Baix. Amb l’Antonio Herrera, el Ramonet Suñé, el Joan Maria Queixalós, el Siscu Montiel, el Carreño, el Tito, el Manila... (espero no deixar-me’n cap). Després va venir el Yola (i no parlo de l'hotel restaurant, era una discoteque, a Baix a Mar) el Long PLay, a la Torre, la Casa del Loco, a Salou i, més endavant, el Biblos, a Roda. Allà va conéixer a la Mayte, a la que dessitjo tota la força del món, igual que a la resta de la família.. Cubata en mà i, a la banda sonora, alguna de les mítiques de Los Sirex, la Madre de Silvia o Serrat.. Segur que el Pepe ja en deu estar organitzant alguna per allà dalt amb altres dos de la colla, el Vicenç Galiana i el Luis Mercado.

Potser recupera el seu Seat 128 i torna a viatjar a la Basilea imaginària, per retrobar-se amb els craks que el 16 de maig del 79 van donar tanta alegria blaugrana. 
El cotxe esportiu del Pepe ja coneix bé el camí, que va fer com tots els que tenen bona sang culé per veure al Jakob Stadium la final de la Recopa d’Europa entre el Barça i el Fortuna Düsseldorf...

El Pepe era així, quan tenia una idea, un projecte, tirava endavant i anava fins al final i pel camí engrescava a tothom. Ho va fer, quan es va abocar, com molts altres, a la campanya del Mou-te pel Letxu, i en tantes altres...

Aquesta força catalitzadora del Pepe ens ha unit a tots aquest dimarts, però no ha estat només avui, també ens ha agermanat en tot el temps que ha estat amb nosaltres. I això no s’acaba, ho seguirà fent des d’ara en endavant.
De fet, ens ha donat una última lliçó magistral, que pot semblar un tòpic però és ben certa. I és aquella que ens diu que no deixem per a demà aquells sopars (ja siguin metafòrics o reals) que tinguem pendents...

I nosaltres seguirem fent allò que a ell tant li agradava i lluitarem i estarem a prop de tot allò i aquells que tant ha estimat. Me l'imagino encara, tot caminant a la vora del mar. Segur que si ens va veure dimarts, deuria deixar anar algun dels seu renecs preferits, collons, o de p... mare! Sí noi, de tant en tant en sortia algun, de renec. També era capaç de dir-li ruc o alonsu a la cara a algú, quan s'emprenyava, i de fer una gran abraçada (els apòstols en recordem moltes) quan estava content... A qui no li ha fet una abraçada el Pepe, o un petó al front, un altra dels seus clàssics d'afecte... 

És una llum que no s’apagarà mai, i que, després d’avui, amb les milers de mostres d’afecte i amistat tindrà més força que mai. Allà on sigui, deu ser ple d’amor...

Aquesta nit he sortit fora, al terrat, a mirar el cel, i he vist una estrella que brillava molt més que les altres...

Gràcies, manu, per tot el que ens has donat!