Les botes de Cal Sabaté de Boí

Al ras, sota la funda de bivac, dins del sac, amb el frontal encès tot i l’imponent cel estrallat de la Vall de boí. La imatge d’un ós ensumant-me la cara o remenant la motxilla m’ha mantingut una bona estona en alerta, en vetlla. I això que sé del cert que en aquesta banda de la vall ja fa moltes dècades que no n’hi ha. Tots estan a les cotes altes de la veïna Val d’Aran i, sobretot, a la part francesa dels Pirineus, on el boscos són més frondosos.

Amb el brogit de l’aigua de Cavallers de fons, escolto un esbramec. Tot seguit, un altre. M’aixeco d’una revolada i entro a la furgoneta, on veig el Sebastià Poy i el Bonachí partint-se la caixa. Havien estat ells. Qui els va parir! Cabrons! –A crits.

No hem dormit gaire. Les cames encara mandroses han anat encadenant passos per la pista serpentejant que enfila per la vora del barranc de Comalesbienes. Els gerds i els nabius –ben madurs en aquesta època– donen un toc de color a banda i banda del camí. No ens aturem, sabem que la jornada serà dura; 1.400 metres de desnivell en menys de 3 costeruts quilòmetres.

Tot just el sol comença a llepar les parts més altes de les muntanyes, oferint un autèntic espectacle cromàtic evanescent. El vèrtex dels cims es comença a tacar d’una tènue llum solar d'un color ataronjat de llautó, que dibuixa una línia perfectament delimitada amb la zona ombrívola i encara fosca de la muntanya. Es com si algú aixequés un gran tel. Com si ens destapessin la muntanya per obrir-nos pas. Ens espera un dia esplèndid a la vall.

En aquestes hores matineres el Xaume ja deu tombar per Boí passejant el Maties, de camí a l’hort. El darrer cop que hi vaig anar ens va mostrar amb orgull l’antiga casa de sons pares, on encara es conserva el paller. Una imponent terrassa de fusta amb vistes a la vall i al Faro. Amb els antics estris, carro inclòs –també de fusta– tot fet a mà. A ‘can fanga’, que diu el Xaume, se’l rifarien. No en tenen ni puta idea! –frase molt repetida per ell– sobretot quan li dic que els del temps pronostiquen que nevarà a cotes altes.

Allà, al paller, hi conserva unes antigues botes de muntanya fetes pel seu pare, de Cal Sabaté. Tal i com es feien les coses bones –lluny de l’obsolescència actual. El pare del Xaume fins i tot feia el cordills de cuir a mà, a cop d’un afiladíssim fil de navalla. Quina destresa. Quin gran mestratge, quin orgull!

Si els pallers de la vall parlessin. Si parlessin! Serien un viu testimoni, una fotografia exacta de l’arribada dels primers ‘turistes’ en aquesta vessant del Pirineus. Allà dormien, sobre la palla, quan encara no hi havia cap infraestructura moderna. 

Més de cinc dècades després, les falles han revifat l’interès per la zona. Tot plegat, després de diversos programes televisius -com el Foraster- que ha posat l’ham a l’abast del gran públic.

Venen a la vall atrets, sobretot, pel seu patrimoni cultural, pel romànic. Però també per l’esquí, el balneari, les muntanyes i la gastronomia. Darrerament, també, per les curses.
Ara, el millor de la vall és la seva gent!

Falset i la pica baptismal de l’Infant Pere d’Aragó

–La pica baptismal de l’Infant Pere d’Aragó està a Falset! És estrany, és un dels personatges més singulars de la seva època i pocs mitjans ho han tret.

–Durant quan de temps hi serà? –Li vaig preguntar.

–Dos anys. Ha estat cedida pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). És una passada! –Va afegir amb un somriure, ulls àvids i un entusiasme que no podia dissimular quan sentia com una peça li feia bullir la sang.

–Saps, és del XV i té els escuts del poble i, no t’ho perdis, del Comptat de Prades. Formava part de l’antiga església del castell, i és una peça molt singular. El millor, però, és la història de l’Infant. Al·lucinaràs, t’ho asseguro! Va ser un savi, senyor feudal, amant de les arts, diplomàtic. I un visionari. Sí, va fer premonicions...

Santes Creus

Sabia del cert que el que anava a buscar a Falset no seria un titular fàcil. O sigui, que no es podria resumir en els 140 caràcters d’un cony de piulada. La història reclamava treball de cuina a foc lent; lluny de la lògica accelerada de l’ofici. Just el contrari del que potenciava cada cop més el merda del Laborda. Ja havíem pagat un preu per la seva tossuderia. Ens havia costat perdre oients històrics, i n'havíem guanyat d’altres -molts menys- i poc fidels. Tot plegat, augurava un mal futur pel mitjà.

Els revolts del Coll de la Teixeta, els molins de vent com a vigies xiuladors, les extensions de terra de llicorella; amb ceps aferrats a la dura terra en bancals impossibles, em flanquejaven el pas. La moto ressonava pels marges i les rodes s’aferraven fort a l’asfalt irregular en cada revolt, lluny dels precipicis del costat de la Torre de Fontaubella.

Feia temps que no trepitjava Falset, malgrat tenir-hi un bon amic que, paradoxalment, treballava lluny del poble. Diria que el darrer cop va ser durant un concert del ‘Chaval de la Peca’. Va ser just l’estiu abans que saltés a la fama gràcies a l’anunci d’una companyia telefònica, que tan mala cobertura, per cert, ofereix en aquesta comarca de bons vins i millor gent. Recordo cantar a l’envelat instal·lat per l’ocasió –o al poliesportiu, fa tant anys- ‘Abanibi Aboebe, Abanibi quiere decir te quiero amor’. Això, i un fugisser petó a la boca d’un que estiuejava al poble i que no vaig tornar a veure mai més de la vida.

Ja hi tornem a ser. Sempre hi ha algun carallot al que li xoca que una noia porti una moto de gran cilindrada.

Ves a la merda, pallús, –vaig pensar. Dient-li també amb la mirada. El molt desgraciat em va fitar amb aquella cara de cap de cony. Ets de fora i fas cap a un poble on aparentment tot està en ordre; on tothom més o menys es coneix. I on les misèries es queden entre les persianes de fusta de balcons i finestres i l’interior de les cases.

El vaig mirar, aquest cop fixament, a veure si tenia pebrots d’aguantar-me la mirada. Em va semblar d’aquells paios que s’arrossegaven per un segon d’atenció a l’escola. El mitja merda, per cert, tenia una retirada al director que, en acabar vuitè d’EGB, em va dir que no faria res de bo a la vida. Sí, eren altres temps! No va aguantar ni dos segons, el bordegàs!

En el primer contacte amb el gènere humà, l’olfacte no m’acostuma a fallar. I sí, un temps després, aquell paio que em mirava amb deix masclista en baixar de la moto, va resultar ser un merda, a banda d’un afaitapagesos aprofitat.

Havia quedat amb l’alcalde i amb el regidor de cultura. El dia abans m’havien dit per telèfon que volien tenir la pila a punt per mostrar-la durant la festa de l’Encamisada, com un atractiu més.

Arribava tard, no havia calculat prou ve els temps per creuar el coll de la Teixeta. M’havia embadalit amb les vistes, sobretot baixant cap a Sant Gregori, després de deixar enrere la cruïlla de Porrera. Era escoltar el nom del poble i venir-me les tornades de les cançons del que és, per mi, el millor retrat d’un poble fet cançó, ‘Porrera’. M’imaginava els ‘dos homes que caminen, amb la fosca dintre seu’, que ‘fan camí l’un cap a l’altre, des d’angoixes diferents’. Lluís, torna als escenaris!

Santes Creus

A Porrera també hi vaig anar per feina, feia anys, quan el Cortiella va sortir de mare, amb l’aiguat de 1994. Es van ensorrar dues cases, i es va haver d'evacuar la part baixa del poble. Recordo que era diumenge.

També em venen al cap les imatges del desbordament del Francolí, a Tarragona. I, més amunt del seu curs, el pont de La Riba, davant de Cal Cisquet, amb l’aigua passant per sobre. La confluència dels rius Brugent i Francolí va ser tot un espectacle. El pont de Cal Cisquet va resistir. En canvi, el nou, d’enginyeria moderna, no va superar l’embat de la forta avinguda d’aigua que arrossegaven les dues conques. També es van despendre grans còdols de roca.

Aquell cap de setmana havíem anat als Cogullons. Vam dormir al refugi, que llavors portaven el Joan i la Marta. Fora, a la fondalada, onejaven banderoles tibetanes. Per poc ens hi quedem aïllats en caure també una gran pedra enmig del camí entre Rojals i Montblanc.

Només entrar al Castell, la vaig veure en una mena de vitrina de metacrilat.

–Ets la Laura? –Em va dir el regidor.

–Sí, sento arribar tard. Em sap greu! A la nostra feina, ja ho sabeu, sempre anem de cul!

La connexió històrica del personatge, l’Infant Pere, i la capital del Priorat era més que evident.

Va ser un dels deu fills –el vuitè– del matrimoni entre Jaume II de Catalunya-Aragó, el Just, i Blanca d’Anjou.

Santes Creus 

Tots dos monarques reposen a la tomba Reial del Monestir de Santes Creus. Dic reposen, tot i que de descans etern n’han tingut més aviat poc. Tot un seguit d’infortunis, com els saquejos i la profanació, van trasbalsar la seva eternitat. 

La desamortització de Mendizábal, va desposseir terres i béns de les anomenades mans mortes que suposadament no les treballaven. El Monestir també va quedar sense protecció, els Miquelets van fer la resta. El cos del rei va ser cremat i poca cosa va quedar a la seva tomba.

Ella va morir molt jove, als 27 anys, després del desè part. Va ser al cap de dos dies de donar a llum a Violant d’Aragó. El seu patiment no va acabar en vida. En el saqueig del XIX, les seves restes van fer cap al fons d’un pou. Després, un monjo les va rescatar i les va tornar al mausoleu. Del 36 al 54 a baix del pou. Quina història!

Per cert, la tomba de Pere II el Gran, l’avi de l’Infant, no es va poder profanar pel considerable pes de la tapa de marbre que encara la protegeix. Si mai hi aneu, observeu detingudament aquest sarcòfag reial, i especialment la banyera feta de pedra, provinent d’Egipte, només en queden onze exemplars a tot Europa.

IMATGES: Santes Creus