Falset i la pica baptismal de l’Infant Pere d’Aragó

–La pica baptismal de l’Infant Pere d’Aragó està a Falset! És estrany, és un dels personatges més singulars de la seva època i pocs mitjans ho han tret.

–Durant quan de temps hi serà? –Li vaig preguntar.

–Dos anys. Ha estat cedida pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). És una passada! –Va afegir amb un somriure, ulls àvids i un entusiasme que no podia dissimular quan sentia com una peça li feia bullir la sang.

–Saps, és del XV i té els escuts del poble i, no t’ho perdis, del Comptat de Prades. Formava part de l’antiga església del castell, i és una peça molt singular. El millor, però, és la història de l’Infant. Al·lucinaràs, t’ho asseguro! Va ser un savi, senyor feudal, amant de les arts, diplomàtic. I un visionari. Sí, va fer premonicions...

Santes Creus

Sabia del cert que el que anava a buscar a Falset no seria un titular fàcil. O sigui, que no es podria resumir en els 140 caràcters d’un cony de piulada. La història reclamava treball de cuina a foc lent; lluny de la lògica accelerada de l’ofici. Just el contrari del que potenciava cada cop més el merda del Laborda. Ja havíem pagat un preu per la seva tossuderia. Ens havia costat perdre oients històrics, i n'havíem guanyat d’altres -molts menys- i poc fidels. Tot plegat, augurava un mal futur pel mitjà.

Els revolts del Coll de la Teixeta, els molins de vent com a vigies xiuladors, les extensions de terra de llicorella; amb ceps aferrats a la dura terra en bancals impossibles, em flanquejaven el pas. La moto ressonava pels marges i les rodes s’aferraven fort a l’asfalt irregular en cada revolt, lluny dels precipicis del costat de la Torre de Fontaubella.

Feia temps que no trepitjava Falset, malgrat tenir-hi un bon amic que, paradoxalment, treballava lluny del poble. Diria que el darrer cop va ser durant un concert del ‘Chaval de la Peca’. Va ser just l’estiu abans que saltés a la fama gràcies a l’anunci d’una companyia telefònica, que tan mala cobertura, per cert, ofereix en aquesta comarca de bons vins i millor gent. Recordo cantar a l’envelat instal·lat per l’ocasió –o al poliesportiu, fa tant anys- ‘Abanibi Aboebe, Abanibi quiere decir te quiero amor’. Això, i un fugisser petó a la boca d’un que estiuejava al poble i que no vaig tornar a veure mai més de la vida.

Ja hi tornem a ser. Sempre hi ha algun carallot al que li xoca que una noia porti una moto de gran cilindrada.

Ves a la merda, pallús, –vaig pensar. Dient-li també amb la mirada. El molt desgraciat em va fitar amb aquella cara de cap de cony. Ets de fora i fas cap a un poble on aparentment tot està en ordre; on tothom més o menys es coneix. I on les misèries es queden entre les persianes de fusta de balcons i finestres i l’interior de les cases.

El vaig mirar, aquest cop fixament, a veure si tenia pebrots d’aguantar-me la mirada. Em va semblar d’aquells paios que s’arrossegaven per un segon d’atenció a l’escola. El mitja merda, per cert, tenia una retirada al director que, en acabar vuitè d’EGB, em va dir que no faria res de bo a la vida. Sí, eren altres temps! No va aguantar ni dos segons, el bordegàs!

En el primer contacte amb el gènere humà, l’olfacte no m’acostuma a fallar. I sí, un temps després, aquell paio que em mirava amb deix masclista en baixar de la moto, va resultar ser un merda, a banda d’un afaitapagesos aprofitat.

Havia quedat amb l’alcalde i amb el regidor de cultura. El dia abans m’havien dit per telèfon que volien tenir la pila a punt per mostrar-la durant la festa de l’Encamisada, com un atractiu més.

Arribava tard, no havia calculat prou ve els temps per creuar el coll de la Teixeta. M’havia embadalit amb les vistes, sobretot baixant cap a Sant Gregori, després de deixar enrere la cruïlla de Porrera. Era escoltar el nom del poble i venir-me les tornades de les cançons del que és, per mi, el millor retrat d’un poble fet cançó, ‘Porrera’. M’imaginava els ‘dos homes que caminen, amb la fosca dintre seu’, que ‘fan camí l’un cap a l’altre, des d’angoixes diferents’. Lluís, torna als escenaris!

Santes Creus

A Porrera també hi vaig anar per feina, feia anys, quan el Cortiella va sortir de mare, amb l’aiguat de 1994. Es van ensorrar dues cases, i es va haver d'evacuar la part baixa del poble. Recordo que era diumenge.

També em venen al cap les imatges del desbordament del Francolí, a Tarragona. I, més amunt del seu curs, el pont de La Riba, davant de Cal Cisquet, amb l’aigua passant per sobre. La confluència dels rius Brugent i Francolí va ser tot un espectacle. El pont de Cal Cisquet va resistir. En canvi, el nou, d’enginyeria moderna, no va superar l’embat de la forta avinguda d’aigua que arrossegaven les dues conques. També es van despendre grans còdols de roca.

Aquell cap de setmana havíem anat als Cogullons. Vam dormir al refugi, que llavors portaven el Joan i la Marta. Fora, a la fondalada, onejaven banderoles tibetanes. Per poc ens hi quedem aïllats en caure també una gran pedra enmig del camí entre Rojals i Montblanc.

Només entrar al Castell, la vaig veure en una mena de vitrina de metacrilat.

–Ets la Laura? –Em va dir el regidor.

–Sí, sento arribar tard. Em sap greu! A la nostra feina, ja ho sabeu, sempre anem de cul!

La connexió històrica del personatge, l’Infant Pere, i la capital del Priorat era més que evident.

Va ser un dels deu fills –el vuitè– del matrimoni entre Jaume II de Catalunya-Aragó, el Just, i Blanca d’Anjou.

Santes Creus 

Tots dos monarques reposen a la tomba Reial del Monestir de Santes Creus. Dic reposen, tot i que de descans etern n’han tingut més aviat poc. Tot un seguit d’infortunis, com els saquejos i la profanació, van trasbalsar la seva eternitat. 

La desamortització de Mendizábal, va desposseir terres i béns de les anomenades mans mortes que suposadament no les treballaven. El Monestir també va quedar sense protecció, els Miquelets van fer la resta. El cos del rei va ser cremat i poca cosa va quedar a la seva tomba.

Ella va morir molt jove, als 27 anys, després del desè part. Va ser al cap de dos dies de donar a llum a Violant d’Aragó. El seu patiment no va acabar en vida. En el saqueig del XIX, les seves restes van fer cap al fons d’un pou. Després, un monjo les va rescatar i les va tornar al mausoleu. Del 36 al 54 a baix del pou. Quina història!

Per cert, la tomba de Pere II el Gran, l’avi de l’Infant, no es va poder profanar pel considerable pes de la tapa de marbre que encara la protegeix. Si mai hi aneu, observeu detingudament aquest sarcòfag reial, i especialment la banyera feta de pedra, provinent d’Egipte, només en queden onze exemplars a tot Europa.

IMATGES: Santes Creus