Si la vida és resumeix en un epitafi; o no val res, o tot lo contrari!

Tinc la funesta costum, per alguns, de visitar els cementiris. Passejant-m’hi sento com se m’allibera l’esperit. És com si la meva consciència adquirís una noció exacta del misteri de la vida, i de la mort.

M’hi passaria hores; ara llegint els noms dels traspassats, les dates, l’edat... Constato, a més, que abans, fa poques dècades, la gent feia el salt a la vida eterna (segons les escriptures) molt més jove que no pas ara.

Potser deu ser veritat que ha augmentat molt l’esperança de vida, i que els nostres fills, si no hi ha cap guerra o col·lapse mundial, (com auguren alguns) superaran els tres dígits.

Quan veig les fotografies recordo converses amb el difunts coneguts, més a menys recents. És aquí on m’envaeix una estranya sensació de buit, d’incertesa; és com si alguna peça del trencaclosques mental no encaixés.

No és que pensi sovint en la mort, però en fer-ho, tinc clar que si la vida és resumeix en un epitafi; o no val res, o tot el contrari.

Potser és aquest el motiu que m’atrau cap a aquestes necròpolis “campo santo”, que en diuen en algunes zones de la península, o panteons, en d’altres.

També m’atrauen els nínxols antics. Recordo, per exemple, el cementiri de la Cité de Carcassone, a França, enclavat sota l’ombra de les muralles de la ciutat medieval.

Ja fa alguns anys (més de deu) que el vaig visitar, però recordo que la majoria de tombes eren de pedra granítica, també n’hi havia de modernes, de marbre.

Em va sobtar trobar-hi flors de porcellana i làpides i tombes molts antigues, algunes en forma de sarcòfag. 

Una vegada, sense voler-ho ni buscar-ho, en vaig trobar, tot d’una, amb un cementiri d’un arquitecte modernista tardà, és el d’Olius, al Solsonès, obra de Bernardí Martorell i Puig, deixeble de Gaudí. Un espai excavat a la roca i que, a diferència d’altres cementiris, és un lloc comú de pelegrinatge i vista de turistes.  

En un altra ocasió, em vaig topar amb una necròpolis ben moderna; amb combinació de cromats, esferes i formigó per tot arreu. La de Santa Eulàlia de Riuprimer, a Osona. El més sorprenent que hi vaig veure, és que les tradicionals làpides funeràries havien estat unificades per una mena de superfície metàl·lica única. 

D’aquesta manera l’arquitecte, Vicenç Oliveras, que el va projectar el 1991, potser va voler escenificar de forma clara i rasa que al cap i a la fi, i sense floritures, tots i totes som iguals davant de la mort i l’eternitat (segons, també, insisteixo, les escriptures).

Us en parlaria de molt altres, alguns de monumentals, com el Panteó Nacional de Portugal, a Lisboa, on entre personatges il·lustres, presidents i escriptors, hi ha enterrada com a excepció la cantant de fados, Amália Rodrígues. 

També el vaig veure, de fora estant i recordo que vaig pensat que el fado descriu molts dels pensaments, alguns fatalistes i llastimosos, que m’envaeixen quan la mort i els cementiris em ronden pel cap.

Pensava en aquell fado seu “Cama de piedra”: “De piedra ha de ser la cama

de piedra la cabecera, la mujer que a mi me quiera, me ha de querer de a de veras, ay, ay, corazon porque no me amas”...

Aquest “llit de pedra” ha inspirat a gent de lletres i d’altres arts, potser va per aquí la cosa i tinc, sense saber-ho, fusta d’artista. 

Amb tot, he de reconèixer que més que l’aspecte artístic o arquitectònic del cementiris, el que veritablement m’atrau és la vessant humana; la vida dels seus inquilins.

Avui mateix, fent un recorregut circular pel cementiri del meu poble, Altafulla, he vist que moltes flors, i fins i tot les plantes, estaven ben marcides; sembla com si els de dins reclamin atenció o, simplement, una mirada per fugir de la solitud. Deu seu que amb els temps que corren; les preses, la feina i l’individualisme plenament instaurat en els nostres dies, ja no tenim temps ni per a pensar en els morts.

O potser és que no hi volem pensar, conscients de que, tard o d’hora, també nosaltres tindrem les flors marcides... He de dir, però, que alguns que he conegut ja les tenen pansides en vida...