El meu avi passava a diari pel camí del Mas Vell, a prop del Mèdol. Ho feia a primera hora, a trenc d’alba i cap al vespre. Com tot pagès, treballava de sol a sol. El meu pare em va explicar que un dia li van sortir al pas una colla de brètols i, l’endemà mateix, es va comprar un revòlver. Més dissuasori que efectiu, el portaria per sempre més, amagat a la faixa.
Si l’avi aixequés cap, diria allò que un cop va escriure el poeta: “nosaltres, el del llavors, ja no som els mateixos”.
Avui també hauria plorat sense fer soroll, com ho feien els homes del seu temps...
Pel camí del Mas vell, l’avi es delectava mirant els prats i els camps d’una terra conreada, ara erma, d’ençà de segles. 
L'avi, de tant en tant, mirava el cel, i resseguia els petits núvols, blancs i grisos, que lentament però de forma eficaç li auguraven els canvis de temps.
Aquest dies he vist com la calor escaldava els camins, el prats, les parets i el terra, secs i polsegosos, del Mèdol.
La pluja torrencial s’ha endut les llavors dels pins, que els nostres fills ja no veuran.
Els esquirols busquen recer allà on no n’hi ha i les pedres dels romans, després d’un llarg repòs, sembla que ara ens tornin a parlar. 
Jo em decanto pels esquirols. Quan sents la remor sorda de l’autopista, al clot estan, els intueixes i saps que t’observen des de les altures, encara que no els arribis a veure mai.
Alguna cosa no encaixa, i la simple observació en silenci del que ha quedat, produeix un buit esgarrifós; un desajust irreparable entre l’ordre natural i la fresa sorda de les màquines, que ara talen els arbres caiguts.
Si algun dia, passejant pel camí del Mas Vell, miro el cel i hi veig res que em colpeixi la mirada, pensaré que és l’avi, que, a la seva manera, subscriu el meu pesar.
Avui ja em permetreu que acabi amb una cita de Tolstoi: "Del passat és millor el present, però el millor és allò que mai passarà”. I jo encara hi afegiria.. i el que mai no hauria d’haver passat... 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada