Les recargolades escales del món del cinema

Es parla molt de la pel·lícula Joker, de si l’han veure o no els infants. També d’una escala, que els mitjans només recullen que s’ha convertit en lloc de culte, de pelegrinatge turístic, al barri de Highbridge, al Bronx. A dalt, dos policies -l’ordre i el món real- i a baix, el protagonista amb el seu tratge icònic immers en el seu món malèfic ballant al ritme de Rock and Roll Part Two.

El missatge de la pel·lícula de Todd Phillips, es podria resumir en alguna de les frases del guió, com aquesta: “Què és el que obtens quan et creues amb un solitari malalt mental en una societat que l'abandona i el tracta com escombraries?”. L’escala simbolitza la línia que separa això, l’aparent cordura de la gent mundana, corrent, de la bogeria desfermada del protagonista. Ell balla feliç, perquè en realitat ha ascendit a un nou món -el seu- on tot cobra sentit i mostra així el gaudi de la nova vida. El descens per una escala simbolitza caure en la bogeria, com li passa també a Gloria Swanson/Norma Desmond a El crepuscle dels Deus (Sunset Boulevard) de Billy Wilder (1950).

I es que l’escala, les escales, són un símbol recurrent pels directors de cinema. Ja ho era lluny del cel·luloide a l’antic Egipte. L’escala simbolitzava la colònia primordial d’on va sorgir la creació; d’on va emergir la vida gràcies a l’acció del deu Sol. Tot i el lligam amb tradicions iconogràfiques ancestrals, com la dels faraons, la seva pervivència en el món del cinema té a veure amb la capacitat d’expressar qüestions afins al llenguatge fílmic actual, i renovar constantment el missatge i sentit icònic.

Motius universals però que no sempre tenen la mateixa lectura. Les escales, com els banys i els dormitoris, són una constant en el món del cinema. Però les escenes d’escales, a diferència d’aquests altres espais recurrents en els guions, no es podrien filmar sense escales.

Sigui com sigui, per les escales del cinema transiten -com hem vist- dolents maníacs que volen dominar el món. Reflecteixen sovint el mal -que acostuma a residir a la planta de dalt.

O a la inversa, “com a camí del cel” a Vida o Muerte (1946). Si el protagonista cau a l’escala, és perquè l’han traït; si puja i arriba a dalt, ha assolit l’èxit, com Audrey Hepburn a My fair Lady (1964).També representen la rutina, com en el dibuix Ascending and Descending (1960) d’Escher, on els personatges transiten en bucle com a exercici de coneixement interior, en un deambular gairebé místic. 

A les escales, molts hi expressen el seu domini respecte els altres, o contra el sistema. Trobaríem molts exemples, alguns dels quals, per cert, ens remetrien directament a l’essència d’alguna de les llavors immortals del cinema (Balló i Pérez). 
Hi ha un terme fascinant, quan es descriu que determinades imatges -amb o sense la voluntat expressa de qui les utilitza- estan “prenyades” culturalment i funcionen amb aquest valor afegit. Això és el que li passa a aquesta poderosa ‘imatge’, l’escala. Ara, molt em temo que els directors sí que busquen una determinada voluntat simbòlica. En la història del cel·luloide queda descrita “com un element clau del cinema de Hollywood”, i ho és. També ha estat la dèria d’alguns coneguts directors.

Diu la crítica que és la millor pel·lícula de cinema negre de la història, Perdición (Double Indemnity) de Billy Wilder. Rodada l’any 1944 -enguany ha complert 75 anys- també té la seva escena ‘escala’. Hi traspua el domini i la seguretat de la protagonista, la senyora de la casa, Mrs. Phyllis Dietrichson (Barbara Stanwyck) que apareix a la part alta de l'escala. Des d’aquesta talaia, mira altiva el venedor d’assegurances, Walter Neff (MacMurray) que s’ha col·lat a l’interior de seva casa; una opulenta mansió de Los Ángeles.

Ella, amb només una tovallola cobrint-li el cos -perfectament pentinada- i un somriure mig entremaliat, mig malèfic; pur estil 'femme fatale', fitant des de dalt altiva i dominant qui està a punt de caure en els seus dominis. El contrapicat ens la fa veure amb perspectiva forçada -tècnica encara recurrent i que hem vist amb els hobbits de El Señor de los Anillos o amb Hagrid a Harry Potter- que li confegeix el plus de seguretat que dèiem i un domini respecte el visitant. L’ocularització del personatge masculí fa la resta. En aquest sentit, l’escala evoca l’espai on afloren les “pulsions reprimides a la planta baixa mundana i domèstica” (Garson). L’escala és un element de somni en el musical de Hollywood. També un lloc dramàtic de confrontació, espectacle i posada en escena expressiva en el melodrama, i un detall recurrent evocador al cinema de Hitchcock. “Rares són les pel·lícules de Hitchcock en les que no aparegui una escala” (Garson). Ho veiem a la casa i al motel de Norman Bates a Psicosis (1960), quan el protagonista recorre les escales diverses vegades al dia per respondre les exigències de la mare.

“La pujada de l’escala, vist d’aquesta manera, no produïa un sentiment d’innocència, sinó de culpabilitat. Aquests plans haurien servit si s’hagués tractat d’un assassí que pujava una escala, però l’esperit de l’escena es situava en sentit contrari” diu Hitchcock, referint-se a Psicosis. Paraules extretes del capítol 13 de l’entrevista El Cine según Hitchcock, de François Truffaut. En només 9 pagines, el terme ‘escala’ figura 20 vegades. 
Billy Wilder considerava El acorazado Potemkin com la seva pel·lícula favorita. Ell i altres directors estaven absolutament meravellats per una estètica innovadora i, per descomptat, per l’escena de l’escalinata d’Odessa, (6 minuts i 165 plans). La seqüència en la que una mare mor i deixa caure el cotxet del nadó per les escales, ha estat també homenatjada per directors com Francis Ford Coppola a El Padrí o Brian de Palma a Els Intocables.

Hi ha molts exemples. The Spiral Staircase, dirigida el 1946 per Robert Siodmak, un autèntica joia clàssica que també té la seva pròpia escala.

Al final hi ha un llista de 25 pel·lícules, totes amb escenes d’escales i posteriors a l’any 1920, on hi ha un punt de referència cinematogràfic que serà cabdal. Des del punt de vista iconològic, aquests dies s’ha commemorat el 30è aniversari de la caiguda del mur de Berlín; símbol del final de la Guerra Freda i de la reunificació d’un país dividit durant quatre dècades. Quan es va construir el mur, els alemanys ja havien vist la pel·lícula muda, El gabinete del doctor Caligari (1920); considerada l’obra per excel·lència del cinema expressionista alemany.

Escenes amb llums i ombres, en un joc barroc, enmig d’una atmosfera terrorífica. O l’ús del clarobscur, que veu directament de la pintura. Un dels protagonistes (Francis) ha d’enfrontar-se a una escala d'espiral. Símbol que s'ajusta a la seva, podríem dir, manca de seny (ja hem vist a l’inici que les escales són un bon recer per gent eixelebrada). Alguns dels directors mencionats fins ara han professat autèntic amor i devoció per l’expressionisme -com Hitchcock. Han fet films amb ombres i tons obscurs, contrapicats en blanc i negre, com els de Rumble Fish, per exemple.

L’escala també com a “signe d’humilitat”, sobretot en el gènere policíac o a les pel·lícules de gàngsters. Al final, però, es converteix en motiu funcional de la intriga -com passa amb el film alemany.

Al punt de mira, el ‘traveling ophülsià’ en referència a Max Ophüls -director alemany enterrat a França- que també estima les escales i que és admirat per fer un treball diferent, únic en molts aspectes.

Una definició molt bona sobre aquest autor, que en realitat es deia Max Oppenheimer, és aquesta: “Max Ophüls és sinònim d'una càmera que llisca, es passeja i gira: corre desesperadament per una escala i cau per la finestra (Li Plaisir)”. Gran escalerista, com Hitchcock.

Una gran pel·lícula d’Ophüls és Lola Montès (1955) on no per casualitat apareix una escala de cargol -anem ara a l’arquitectura barroca. I ja sabem, parafrasejant Eugeni d’Ors, que “el desordre barroc expressa el desordre o disgregació interior, multiplica patològicament un jo escindit que substitueix un jo únic”. Molts dels personatges d’aquesta gran pel·lícula estan relacionats amb una escala recargolada i tortuosa, com les seves ments.

No en va, els graons de les escales són “el lloc on es desestabilitza la perspectiva i es passa a l’acte físic” i també representa “una via d’accés a allò reprimit” (Garson). Iconogràficament, l’escala apareix en el cinema amb diverses formes simbòliques. La seva verticalitat, continuïtat, les seves corbes; l’escala-expositor; l’escala rellotge d’arena; la burgesa o, fins i tot, aristocràtica; “la que adquireix la forma d’un forat en la memòria”. Les diferents escales adquireixen un valor simbòlic i un significat que va més enllà de la seva forma.

“Els esgraons es converteixen en discretes unitats de temps .. el suspens mai ha estat tant fluid” (Garson). O, “el buit central de l’escala adquireix la forma d’un forat de la memòria, a Carta d’una desconeguda (1948)”.

La “complexitat arquitectònica de les escales” també ha fascinat els directors. Hi ha referències “al vèrtex del seu nucli -terme arquitectònic- punt de sortida de tràvelings”.

L’escala representa i suggereix mons i sentiments de l’imaginari col·lectiu, ens evoca sota el prisma de la cultura, en les cultures diverses. En definitiva, hi ha moltes escales en les nostres vides. I el cinema ho sap, els directors, també!

El acorazado Petemkin (1925)

Stairway to Paradise (1922)

Un americano a París (1951)

Shadow Waltz (1933)

Gold Diggers (1933)

Shadow of a Doubt (1943)

Kiss of Dead (1947)

Night and the City (1950)

The Staircase (2004)

Double Indemnity (1944)

Written on the Wind (1956)

The Lodger (1927)

Family plot (1976)

Shadow of a Doubt (1943)

Psycho (1960)

Marnie (1964)

Notorious (1946)

Vertigo (1858)

North by Northwest (1959)

Letter from an Unknown Woman (1948)

The Window (1949)

Rear Window (1954)

West Side Story (1961)

Rumble Fish (1983)
Le Mépris (1963)

REFERÈNCIES I CITACIONS:

Castel Ronda, Elisa. Amigos del antiguo Egipto. Egipto: signos y símbolos de lo sagrado – Letra E [Data de consulta: 04/11/2019] http://ves.cat/eqQn

López Montero, Paula. Ritmos 21. Entrevista a Jordi Balló y Alain Bergala “El cine es esencialmente un arte fetichista”. [Data de consulta: 04/11/2019]  http://ves.cat/eqQo

Youtube. escenasypelis5. El crepúsculo de los dioses. [Data de consulta: 04/11/2019]   https://youtu.be/yIyDYQjf6Vo

El Pais. Tones, John. 14 obras de Escher que nunca nos cansamos de ver. [Data de consulta: 04/11/2019]  http://ves.cat/eqQp

  

Balló, Jordi. Pérez, Xavier. La llavor immortal. Els arguments universals en el cinema. Barcelona. (2015) Llibres anagrama.

Magnet. Miguel Trulla, Esther. La historia de la perspectiva forzada, el truco del cine que se mantiene intacto desde hace 100 años  http://ves.cat/eqQm

Capítol 13 de l’entrevista El Cine según Hitchcock, de François Truffaut, http://ves.cat/eqQk

Alucine. ANÁLISIS DEL MONTAJE DE “EL GABINETE DEL DOCTOR CALIGARI” (PARTE 2) [Data de consulta: 06/11/2019]  http://ves.cat/eqQq

Guia de Viena: Ciclo de Cine: Max Ophüls. [Data de consulta: 06/11/2019]  http://ves.cat/eqQr

La Vanguardia. López, Mari Paz. Berlín se prepara para recordar la caída del Muro [Data de consulta: 06/11/2019]  http://ves.cat/eqQl

Fernández Sánchez, Mari Carmen. (en línia) Literatura francocanadiense: la literatura quebequesa. Universidad de Oviedo. Servicio de publicaciones. 2001. [Data de consulta: 06/11/2019]   http://ves.cat/eqQs

Les botes de Cal Sabaté de Boí

Al ras, sota la funda de bivac, dins del sac, amb el frontal encès tot i l’imponent cel estrallat de la Vall de boí. La imatge d’un ós ensumant-me la cara o remenant la motxilla m’ha mantingut una bona estona en alerta, en vetlla. I això que sé del cert que en aquesta banda de la vall ja fa moltes dècades que no n’hi ha. Tots estan a les cotes altes de la veïna Val d’Aran i, sobretot, a la part francesa dels Pirineus, on el boscos són més frondosos.

Amb el brogit de l’aigua de Cavallers de fons, escolto un esbramec. Tot seguit, un altre. M’aixeco d’una revolada i entro a la furgoneta, on veig el Sebastià Poy i el Bonachí partint-se la caixa. Havien estat ells. Qui els va parir! Cabrons! –A crits.

No hem dormit gaire. Les cames encara mandroses han anat encadenant passos per la pista serpentejant que enfila per la vora del barranc de Comalesbienes. Els gerds i els nabius –ben madurs en aquesta època– donen un toc de color a banda i banda del camí. No ens aturem, sabem que la jornada serà dura; 1.400 metres de desnivell en menys de 3 costeruts quilòmetres.

Tot just el sol comença a llepar les parts més altes de les muntanyes, oferint un autèntic espectacle cromàtic evanescent. El vèrtex dels cims es comença a tacar d’una tènue llum solar d'un color ataronjat de llautó, que dibuixa una línia perfectament delimitada amb la zona ombrívola i encara fosca de la muntanya. Es com si algú aixequés un gran tel. Com si ens destapessin la muntanya per obrir-nos pas. Ens espera un dia esplèndid a la vall.

En aquestes hores matineres el Xaume ja deu tombar per Boí passejant el Maties, de camí a l’hort. El darrer cop que hi vaig anar ens va mostrar amb orgull l’antiga casa de sons pares, on encara es conserva el paller. Una imponent terrassa de fusta amb vistes a la vall i al Faro. Amb els antics estris, carro inclòs –també de fusta– tot fet a mà. A ‘can fanga’, que diu el Xaume, se’l rifarien. No en tenen ni puta idea! –frase molt repetida per ell– sobretot quan li dic que els del temps pronostiquen que nevarà a cotes altes.

Allà, al paller, hi conserva unes antigues botes de muntanya fetes pel seu pare, de Cal Sabaté. Tal i com es feien les coses bones –lluny de l’obsolescència actual. El pare del Xaume fins i tot feia el cordills de cuir a mà, a cop d’un afiladíssim fil de navalla. Quina destresa. Quin gran mestratge, quin orgull!

Si els pallers de la vall parlessin. Si parlessin! Serien un viu testimoni, una fotografia exacta de l’arribada dels primers ‘turistes’ en aquesta vessant del Pirineus. Allà dormien, sobre la palla, quan encara no hi havia cap infraestructura moderna. 

Més de cinc dècades després, les falles han revifat l’interès per la zona. Tot plegat, després de diversos programes televisius -com el Foraster- que ha posat l’ham a l’abast del gran públic.

Venen a la vall atrets, sobretot, pel seu patrimoni cultural, pel romànic. Però també per l’esquí, el balneari, les muntanyes i la gastronomia. Darrerament, també, per les curses.
Ara, el millor de la vall és la seva gent!

Falset i la pica baptismal de l’Infant Pere d’Aragó

–La pica baptismal de l’Infant Pere d’Aragó està a Falset! És estrany, és un dels personatges més singulars de la seva època i pocs mitjans ho han tret.

–Durant quan de temps hi serà? –Li vaig preguntar.

–Dos anys. Ha estat cedida pel Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). És una passada! –Va afegir amb un somriure, ulls àvids i un entusiasme que no podia dissimular quan sentia com una peça li feia bullir la sang.

–Saps, és del XV i té els escuts del poble i, no t’ho perdis, del Comptat de Prades. Formava part de l’antiga església del castell, i és una peça molt singular. El millor, però, és la història de l’Infant. Al·lucinaràs, t’ho asseguro! Va ser un savi, senyor feudal, amant de les arts, diplomàtic. I un visionari. Sí, va fer premonicions...

Santes Creus

Sabia del cert que el que anava a buscar a Falset no seria un titular fàcil. O sigui, que no es podria resumir en els 140 caràcters d’un cony de piulada. La història reclamava treball de cuina a foc lent; lluny de la lògica accelerada de l’ofici. Just el contrari del que potenciava cada cop més el merda del Laborda. Ja havíem pagat un preu per la seva tossuderia. Ens havia costat perdre oients històrics, i n'havíem guanyat d’altres -molts menys- i poc fidels. Tot plegat, augurava un mal futur pel mitjà.

Els revolts del Coll de la Teixeta, els molins de vent com a vigies xiuladors, les extensions de terra de llicorella; amb ceps aferrats a la dura terra en bancals impossibles, em flanquejaven el pas. La moto ressonava pels marges i les rodes s’aferraven fort a l’asfalt irregular en cada revolt, lluny dels precipicis del costat de la Torre de Fontaubella.

Feia temps que no trepitjava Falset, malgrat tenir-hi un bon amic que, paradoxalment, treballava lluny del poble. Diria que el darrer cop va ser durant un concert del ‘Chaval de la Peca’. Va ser just l’estiu abans que saltés a la fama gràcies a l’anunci d’una companyia telefònica, que tan mala cobertura, per cert, ofereix en aquesta comarca de bons vins i millor gent. Recordo cantar a l’envelat instal·lat per l’ocasió –o al poliesportiu, fa tant anys- ‘Abanibi Aboebe, Abanibi quiere decir te quiero amor’. Això, i un fugisser petó a la boca d’un que estiuejava al poble i que no vaig tornar a veure mai més de la vida.

Ja hi tornem a ser. Sempre hi ha algun carallot al que li xoca que una noia porti una moto de gran cilindrada.

Ves a la merda, pallús, –vaig pensar. Dient-li també amb la mirada. El molt desgraciat em va fitar amb aquella cara de cap de cony. Ets de fora i fas cap a un poble on aparentment tot està en ordre; on tothom més o menys es coneix. I on les misèries es queden entre les persianes de fusta de balcons i finestres i l’interior de les cases.

El vaig mirar, aquest cop fixament, a veure si tenia pebrots d’aguantar-me la mirada. Em va semblar d’aquells paios que s’arrossegaven per un segon d’atenció a l’escola. El mitja merda, per cert, tenia una retirada al director que, en acabar vuitè d’EGB, em va dir que no faria res de bo a la vida. Sí, eren altres temps! No va aguantar ni dos segons, el bordegàs!

En el primer contacte amb el gènere humà, l’olfacte no m’acostuma a fallar. I sí, un temps després, aquell paio que em mirava amb deix masclista en baixar de la moto, va resultar ser un merda, a banda d’un afaitapagesos aprofitat.

Havia quedat amb l’alcalde i amb el regidor de cultura. El dia abans m’havien dit per telèfon que volien tenir la pila a punt per mostrar-la durant la festa de l’Encamisada, com un atractiu més.

Arribava tard, no havia calculat prou ve els temps per creuar el coll de la Teixeta. M’havia embadalit amb les vistes, sobretot baixant cap a Sant Gregori, després de deixar enrere la cruïlla de Porrera. Era escoltar el nom del poble i venir-me les tornades de les cançons del que és, per mi, el millor retrat d’un poble fet cançó, ‘Porrera’. M’imaginava els ‘dos homes que caminen, amb la fosca dintre seu’, que ‘fan camí l’un cap a l’altre, des d’angoixes diferents’. Lluís, torna als escenaris!

Santes Creus

A Porrera també hi vaig anar per feina, feia anys, quan el Cortiella va sortir de mare, amb l’aiguat de 1994. Es van ensorrar dues cases, i es va haver d'evacuar la part baixa del poble. Recordo que era diumenge.

També em venen al cap les imatges del desbordament del Francolí, a Tarragona. I, més amunt del seu curs, el pont de La Riba, davant de Cal Cisquet, amb l’aigua passant per sobre. La confluència dels rius Brugent i Francolí va ser tot un espectacle. El pont de Cal Cisquet va resistir. En canvi, el nou, d’enginyeria moderna, no va superar l’embat de la forta avinguda d’aigua que arrossegaven les dues conques. També es van despendre grans còdols de roca.

Aquell cap de setmana havíem anat als Cogullons. Vam dormir al refugi, que llavors portaven el Joan i la Marta. Fora, a la fondalada, onejaven banderoles tibetanes. Per poc ens hi quedem aïllats en caure també una gran pedra enmig del camí entre Rojals i Montblanc.

Només entrar al Castell, la vaig veure en una mena de vitrina de metacrilat.

–Ets la Laura? –Em va dir el regidor.

–Sí, sento arribar tard. Em sap greu! A la nostra feina, ja ho sabeu, sempre anem de cul!

La connexió històrica del personatge, l’Infant Pere, i la capital del Priorat era més que evident.

Va ser un dels deu fills –el vuitè– del matrimoni entre Jaume II de Catalunya-Aragó, el Just, i Blanca d’Anjou.

Santes Creus 

Tots dos monarques reposen a la tomba Reial del Monestir de Santes Creus. Dic reposen, tot i que de descans etern n’han tingut més aviat poc. Tot un seguit d’infortunis, com els saquejos i la profanació, van trasbalsar la seva eternitat. 

La desamortització de Mendizábal, va desposseir terres i béns de les anomenades mans mortes que suposadament no les treballaven. El Monestir també va quedar sense protecció, els Miquelets van fer la resta. El cos del rei va ser cremat i poca cosa va quedar a la seva tomba.

Ella va morir molt jove, als 27 anys, després del desè part. Va ser al cap de dos dies de donar a llum a Violant d’Aragó. El seu patiment no va acabar en vida. En el saqueig del XIX, les seves restes van fer cap al fons d’un pou. Després, un monjo les va rescatar i les va tornar al mausoleu. Del 36 al 54 a baix del pou. Quina història!

Per cert, la tomba de Pere II el Gran, l’avi de l’Infant, no es va poder profanar pel considerable pes de la tapa de marbre que encara la protegeix. Si mai hi aneu, observeu detingudament aquest sarcòfag reial, i especialment la banyera feta de pedra, provinent d’Egipte, només en queden onze exemplars a tot Europa.

IMATGES: Santes Creus