Si la vida és resumeix en un epitafi; o no val res, o tot lo contrari!

Tinc la funesta costum, per alguns, de visitar els cementiris. Passejant-m’hi sento com se m’allibera l’esperit. És com si la meva consciència adquirís una noció exacta del misteri de la vida, i de la mort.

M’hi passaria hores; ara llegint els noms dels traspassats, les dates, l’edat... Constato, a més, que abans, fa poques dècades, la gent feia el salt a la vida eterna (segons les escriptures) molt més jove que no pas ara.

Potser deu ser veritat que ha augmentat molt l’esperança de vida, i que els nostres fills, si no hi ha cap guerra o col·lapse mundial, (com auguren alguns) superaran els tres dígits.

Quan veig les fotografies recordo converses amb el difunts coneguts, més a menys recents. És aquí on m’envaeix una estranya sensació de buit, d’incertesa; és com si alguna peça del trencaclosques mental no encaixés.

No és que pensi sovint en la mort, però en fer-ho, tinc clar que si la vida és resumeix en un epitafi; o no val res, o tot el contrari.

Potser és aquest el motiu que m’atrau cap a aquestes necròpolis “campo santo”, que en diuen en algunes zones de la península, o panteons, en d’altres.

També m’atrauen els nínxols antics. Recordo, per exemple, el cementiri de la Cité de Carcassone, a França, enclavat sota l’ombra de les muralles de la ciutat medieval.

Ja fa alguns anys (més de deu) que el vaig visitar, però recordo que la majoria de tombes eren de pedra granítica, també n’hi havia de modernes, de marbre.

Em va sobtar trobar-hi flors de porcellana i làpides i tombes molts antigues, algunes en forma de sarcòfag. 

Una vegada, sense voler-ho ni buscar-ho, en vaig trobar, tot d’una, amb un cementiri d’un arquitecte modernista tardà, és el d’Olius, al Solsonès, obra de Bernardí Martorell i Puig, deixeble de Gaudí. Un espai excavat a la roca i que, a diferència d’altres cementiris, és un lloc comú de pelegrinatge i vista de turistes.  

En un altra ocasió, em vaig topar amb una necròpolis ben moderna; amb combinació de cromats, esferes i formigó per tot arreu. La de Santa Eulàlia de Riuprimer, a Osona. El més sorprenent que hi vaig veure, és que les tradicionals làpides funeràries havien estat unificades per una mena de superfície metàl·lica única. 

D’aquesta manera l’arquitecte, Vicenç Oliveras, que el va projectar el 1991, potser va voler escenificar de forma clara i rasa que al cap i a la fi, i sense floritures, tots i totes som iguals davant de la mort i l’eternitat (segons, també, insisteixo, les escriptures).

Us en parlaria de molt altres, alguns de monumentals, com el Panteó Nacional de Portugal, a Lisboa, on entre personatges il·lustres, presidents i escriptors, hi ha enterrada com a excepció la cantant de fados, Amália Rodrígues. 

També el vaig veure, de fora estant i recordo que vaig pensat que el fado descriu molts dels pensaments, alguns fatalistes i llastimosos, que m’envaeixen quan la mort i els cementiris em ronden pel cap.

Pensava en aquell fado seu “Cama de piedra”: “De piedra ha de ser la cama

de piedra la cabecera, la mujer que a mi me quiera, me ha de querer de a de veras, ay, ay, corazon porque no me amas”...

Aquest “llit de pedra” ha inspirat a gent de lletres i d’altres arts, potser va per aquí la cosa i tinc, sense saber-ho, fusta d’artista. 

Amb tot, he de reconèixer que més que l’aspecte artístic o arquitectònic del cementiris, el que veritablement m’atrau és la vessant humana; la vida dels seus inquilins.

Avui mateix, fent un recorregut circular pel cementiri del meu poble, Altafulla, he vist que moltes flors, i fins i tot les plantes, estaven ben marcides; sembla com si els de dins reclamin atenció o, simplement, una mirada per fugir de la solitud. Deu seu que amb els temps que corren; les preses, la feina i l’individualisme plenament instaurat en els nostres dies, ja no tenim temps ni per a pensar en els morts.

O potser és que no hi volem pensar, conscients de que, tard o d’hora, també nosaltres tindrem les flors marcides... He de dir, però, que alguns que he conegut ja les tenen pansides en vida...

Bràfim: un racó màgic!

“M’agrada el paisatge pintat. M’agrada encara més contemplar un paisatge real. I encara m’agrada més convertir-me en un element del paisatge, en una petita cosa que el paisatge conté”.

Seguint aquesta premissa de Pla i, sobretot, buscant un bon lloc per esmorzar, vam fer cap a Bràfim. 

No buscàvem simplement un lloc per anar a escalfar la cadira (frase que ha fet famosa Artur Mas) i a esperar que ens servissin. Volíem, en concret, un racó de món on poder fer bona aquella altra frase planiana que diu “procureu conèixer el país i us coneixereu”...

També un lloc, perquè no dir-ho, per fugir una mica de la complexitat del dia a dia, que no del contacte humà.

Llegeixo que fa un segle a la Terra eren 1.600 milions d’habitants i ara, i jo també m’hi incloc, ja som 7.000 milions; per necessitat n’hi ha d’haver un bon grapat que valgui la pena conèixer-los.

La tria de Bràfim (Alt Camp) no ha estat casual, hi hem arribat seguint a un grup de ciclistes que hi entraven a primera hora. Aquests mai no s’equivoquen; tenen un olfacte infal·lible per trobar les millors taules on se serveix esmorzar de plat.

Segur que en trobaríeu més d’un que abona la teoria que aquestes sortides de dues rodes desapareixerien de l’imaginari col·lectiu sense aquests plats de ganivet i forquilla.

Sabreu que sou a Bràfim pel contrast de la cooperativa de vins Padró, i totes les naus que l’envolten, amb les cases arrenglerades i els carrers i carrerons estrets del nucli poblat. Potser també per algun altra indicatiu més evident... 

En el que sembla el carrer principal, on també hi trobareu la l’edifici noble dels vins Padró; d’uns anys ençà i després de cinc generacions al capdavant del negoci, en clara projecció amb productes tant destacats com l’Ibsis (Medalla de Plata al WineTasting del Canadá), també s’hi troba el bar on vam reconciliar la gana i la desconnexió, que dèiem al començament, de la complexitat.

Un lloc on tot semblava fluir d’una forma natural i on l’esmorzar ens guardava algunes agradables sorpreses, llavors inimaginables...

El Racó del Sisco és ben bé això, el seu racó; el d’un home que ja fa uns anys va deixar el seu Madrid natal per provar sort a l’altra gran capital metropolitana, Barcelona.

Un home que, amb el pas dels anys, va canviar el brogit de la gran ciutat per la tranquil·litat del poble que ara l’acull, i que ja el seduïa cada cap de setmana. 

El bar és el Casal del poble; un lloc gran, espaiós, fruit d’una subvenció europea dels fons Feder.

L’experiència em diu que en aquests llocs sempre convé mantenir l’orella àvida; per trobar aquell enllaç oportú que et permet entrar en la conversa.

Aquí, però, no va caldre. Ell mateix ens va portar uns extraordinaris entrepans de botifarra, regats amb vi de la cooperativa del poble i a partir d’aquest moment sublim, tot va anar rodat.

El Siscu ens va parlar del seu periple Madrid-Barcelona-Bràfim i també de les diferències i, algun que altre malentès, que li havia ocasionat ser del Madrid en un poble on tenir una bufanda blanca penjada a la barra d’un bar no feia precisament amics.

L’ambient es va anar afluixant i tot d’una, com no podia ser d’altra manera sent a Bràfim, va sorgir a la conversa el Màgic Andreu (l’home que es penja les medalles i viatja amb una Harley) I així, tot parlant de realitats intangibles, va ser com va aparèixer un altra mag, Jordi Caps.

No ho sabíem però es veu que és el xicot de la seva filla, la del Siscu, que també l’ajuda al bar. 

En veure’l vaig recordar, i a ell també li va venir de seguida a la memòria, un dia que va venir a la ràdio a parlar d’un festival de màgia, acompanyant, precisament, del Màgic Andreu.

Mentre rememoràvem aquell moment amb el Jordi, que es va incorporar a la nostra taula, va aparèixer el Siscu amb quatre gots de i un “limontxelo” casolà, que va insistir que provéssim. 

 

La conversa va anar fluint... Ja ho veieu, les coses que poden passar en un moment en un bar de Bràfim.

El Jordi Caps, un home que és capaç de saber des de Bràfim que té exactament a sobre de la taula una persona que sigui, posem per cas, a Girona (és un dels seus trucs) ens va explicar que ara fa gira al Teatreneu, a Barcelona.

De fet, si feu un cop d’ull al seu lloc web veureu alguns d’aquests trucs de màgia; d’il·lusionisme del bo. Res a veure amb fer sortir rams de flors de suposats enginys màgics o conills de la xistera...

De fet, donem fe que ha de ser un bon mag perquè quan anàvem a pagar, va fer un joca de mans fent desaparèixer el conte.

Així va anar la primera presa de contacte al Racó del Sisco de Bràfim...

Al cap d’uns dies, com que en certa manera gens metafòrica hi estàvem en deute, vam decidir tornar-hi. Aquesta vegada, però, ens vam decantar per la forquilla i el ganivet i vam deixar la tria dels components bàsics del plat a la imaginació i el mestratge del Siscu. 

Ens vistes del que ens va portar, van concloure que una mica mag si que ho és també, com el futur gendre, almenys en fer aparèixer suculents plats dels seus fogons... els del Racó del Sisco, a Bràfim; un lloc on vam conèixer una mica més de país, tot comprovant que encara hi ha gent que val la pena conèixer i fugint de la complexitat del dia a dia, amb tot un món d’il·lusionisme. Un matí rodó, sí senyor!  

El Siscu, aquí el teniu (esquerra) també esmorza, només faltaria!

  

    

Una zona marcada; sigui o no punt negre!

Visc a Altafulla i treballo a Tarragona i passo almenys dues vegades cada dia per la zona de la 340 on aquest diumenge hi ha hagut un nou accident, on una noia de27 anys ha mort i altres tres persones han quedat ferides de gravetat. 

El lloc del sinistre, al que ahir vaig anar per cobrir la noticia, donat que estava de guàrdia d’informatius, hi han perdut la vida en el que va d’any set persones; quatre el diumenge 13 de març i altres dues a principis d’any.

En una compareixença a l’Ajuntament d’Altafulla, on es va reunir la cúpula delservei català de Trànsit i els Mossos amb els alcalde de la zona, es va insistir en què el lloc no està tipificat com a punt negre a la xarxa viària.

Així doncs, deu ser casual que en menys de quatre mesos hi hagin mort set persones, dic jo.

Sigui com sigui, el punt en qüestió té una mena de macabre magnetisme que fa que periòdicament els vehicles tendeixin a xocar frontalment.

És cert que la via, tant la 340 com la variant de l’A-7 que hi conflueix registren una elevada circulació de vehicles. També és cert, però, que hi ha una senyalització que es presta a la confusió.

Això passa especialment quan es circula en sentit Tarragona, al passar per la 340 a l’altura de l’àrea de servei del Mèdol (un carril en cada sentit) hi ha un pannell superior on es pot llegir, Altafulla (just a sobre del teu carril sentit Tarragona i, Tarragona, just a sobre del carril en senti contrari, direcció a Torredembarra.

El conductors que, a diferència d’aquest que escriu, no hi passen a diari, poden cometre la fatal distracció de voler anar cap a Tarragona tot situant-se al carril de sota de la indicació (en sentit contrari, per tant) i aquí radica el perill de la via. Com es veu a la foto.

Certament, hi ha una línia discontinua que preval sobra la indicació i que hauria d’impedir que es pugui cometre aquesta invasió de via. De nit, però, o al capvespre, enlluernat amb el sol de cara, és fàcil que així sigui.

A més, el pannell està situat molt abans de la sortida per pujar a la rotonda de la Móra, amb el que encara és fa més probable el cometre la infracció.
Avui mateix tècnics de Foment han inspeccionat la zona.

Seria molt fàcil ara dir que aquest darrer accident s’hauria pogut evitar amb les mesures correctores necessàries. No ho diré pas, més encara quan cal tenir en compte, com va dir en la compareixença d’Altafulla el director del SCT, Joan Aregio, que hi ha persones involucrades; amb els seus familiars, que ho estan passant molt malament.

Recordo que quan es va inaugurar la connexió de la Variant de l’A-7 amb la rotonda del Mora, els propis enginyers de Foment, van reconèixer que en alguna de les connexions de la mateixa s’havia fet el que s’havia pogut.

Ells mateixos reconeixien que la via no s’havia acabat de la millor manera possible.

Només cal veure com conflueixen costat per costat els accessos des de la variant i des de l’antic traçat de la 340 que ressegueix la costa.

En definitiva i per concloure, tant costa instar a Foment a què, almenys, millori la senyalització (el pannell) que es presta a la confusió. Tant difícil és canviar un cartell? Estic per agafar la caixa d’eines i desmuntar-lo jo mateix qualsevol nit d’aquestes. No per res, però és que, com comprendreu, no voldria pas tornar qualsevol dia de la feina i trobar-me un camió de cara. A més, segur que més d’un m’ho agraeix..!!!

Per limitar la velocitat a 110 quilòmetres tothom s’ha afanyat a canviar cartells. Per cert, per distribuir nous ràdars i fer controls preventius també, sigui dit de passada. Doncs ja que per això hi ha tanta diligència, a veure si algun cervell pensant se li encén la llumeta i canvien d’una vegada per totes el maleït pannell, això o tancar la via, que arriba l’operació sortida de Setmana Santa i al final haurem de tornar a sortir al carrer, a tallar carreteres. Com quan la rotonda de la Mora (quan encara hi havia el restaurant del Calçot) era un coll d’ampolla; un punt negre reconegut a la nostra xarxa viària. 

Potser el tram en qüestió ha heretat aquesta malastrugança d'aquella vella carretera que el va precedir?

The Tokyo Electric Power Company

La Central Nuclear de Kashiwazaki-Kariwa és una relativament moderna planta d’energia nuclear localitzada a les poblacions que porten el mateix nom. 

Central Nuclear de Kashiwazaki-Kariwa

El seu propietari i operador és, The Tokyo Electric Power Company, la tercera empresa elèctrica més gran al món. Aquesta planta és capaç de proveir d’electricitat a 16 milions de llars, que sobre un total de 47 milions (aprox) que hi ha al Japó, fa que sigui una de les més importants del mercat japonès. Es tracta de la quarta estació generadora d’electricitat per tamany del món, només superada per les tres plantes d’Itaipú, entre el Brasil i Paraguai, la presa de Les tres Gorges, a la Xina, i la presa de “Guri” a Veneçuela.
Aquesta central va resistir el juliol de 2007 el terratrèmol més gran que havia patit mai un planta nuclear al Japó i al món, sense contar amb l’actual, es clar.

En aquella ocasió es va tractar d’un terratrèmol de 6,8 graus i que a diferència de l’actual, no va anar seguit d’un Tsunami (que al cap i a la fi és, segons els experts en matèria nuclear, el que ha provocat la caiguda de l'electricitat, els generadors i ha propiciat en cadena els efectes dels que ara parla tothom)

Central de Fukushima

Article sobre els diferents tipus de central; les de quarta generació.

Japó té la nuclear més gran del món, a més d'altres 49 centrals repartides per tot el seu territori. Inclosa la de Fukushima, on es registren els principals problemes i que opera la mateixa companyia, The Tokyo Electric Power. Insistim, la companyia elèctrica més gran del Japó i la tercera més gran del món, després d’Électricité de France i l’alemana E.ON. Per cert, que les accions de l’empresa (TEPCO), han caigut gairebé un 24% a la borsa de Tokio.

Cal estar molt alerta a com evoluciona tot plegat, avui (15 març) ja es parla de l’arribada de partícules radioactives a Tokio, tot i que els experts asseguren que el problema no és fins a on arriben les partícules, sinó amb la intensitat que ho fan.

En aquests moments la informació i la seva administració no cal dir que és capdal. És d’esperar que la TEPCO sigui diligent en aquest aspecte. Més encara quan el Govern japonès ha demanat formalment a EUA ajuda per refredar els reactors nuclears i, per tant, la Comissió Reguladora de l'Energia Nuclear (NRC) nord-americana també hi està involucrada, ja hi ha tècnics seus treballant a la zona.

Només recordar, però, i sempre hi ha un però, que ja l’any 2002, el president de l'empresa japonesa va ser comminat a renunciar juntament amb altres quatre importants executius després d'assumir les seves responsabilitats per l'adulteració dels registres de seguretat d’aquesta mateixa planta. En aquella ocasió la TEPCO va estar sota sospita per 29 casos que involucraven documents falsificats de reparació en reactors. Fa, doncs, 9 anys, ja va haver de paralitzar les operacions en cinc reactors, incloent els danyats per aquest sisme i posterior tsunami, per a inspeccions de seguretat. Queda dit!

Sigui quin sigui el balanç final, la pregunta que es fa molta gent i que també ens podríem fer nosaltres és perquè un país potencialment sísmic té tantes centrals nuclears, inclosa la més gran del món. És una qüestió profunda, que també podríem fer extensible a casa nostra i al model de consum energètic que impera, amb cada cop més aparells i més demana. Cadascú que en tregui les conclusions que vulgui.!

Per acabar, per aquells que us agrada mirar les hemeroteques, us deixo un registre d’incident i accidents nuclears... Ordenats de forma cronològica.

Anys 50.

Canadà, 12 de desembre de 1952: el primer accident nuclear seriós va ocórrer al reactor nuclear NRX de Chalk River, Canadà. Una fallada en els sistemes d'apagat i diversos errors dels operadors van provocar una reacció en cadena que va augmentar la producció d'energia del reactor a més del doble del nivell normal. L'aigua pesada del reactor, usada com moderador, va ser purgada, apagant la reacció en menys de 30 segons. Una sèrie d'explosions d'hidrogen va danyar severament l'interior de reactor.

Es van alliberar els productes de fissió d'uns 30 kg d'urani a través de la pila del reactor. Aigua lleugera (usada com refrigerant) irradiada es va vessar a través del circuit de refrigeració danyat l'edifici del reactor; uns 4000 metres cúbics d'aquesta aigua es van bombar a una zona de deixalla per a evitar la contaminació del riu Ottawa. Els controls posteriors de les fonts d'aigua en les proximitats no van revelar indicis de contaminació. No va haver morts o ferits com resultat directe de l'incident. Un estudi de seguiment realitzat el 1982 entre els treballadors de la central exposats en l'accident no va revelar efectes a llarg termini en la seva salut. Jimmy Carter, en aquells dies enginyer nuclear de l'armada nord-americana es trobava entre el personal encarregat de la neteja.

Canadà, 24 de maig de 1958: en el reactor NRU, de nou a Chalk River, una vareta de combustible d'urani es va incendiar i es va partir en dos a l'intentar retirar-la del nucli del reactor, a causa de una refrigeració inadequada. El foc va ser extingit, però no abans d'alliberar una quantitat notable de productes de combustió radioactius; la contaminació radioactiva va afectar l'interior de l'edifici del reactor i, en menor grau, un àrea al voltant del laboratori. Más de 600 persones van formar l'equip de neteja de l'accident.

Estats Units, 1959: un reactor refrigerat per sodi va patir una fusió parcial del nucli al Laboratori de Santa Susana Field, prop de Simi Valley, Califòrnia.

Anys 60.

Oceà Índic, 21 d'abril de 1964: un satèl·lit artificial nord-americà no va aconseguir arribar a la velocitat orbital i va entrar a l'atmosfera a 46 km d'altitud sobre l'oceà Índic. El generador SNAP del satèl·lit contenia 16 KCi (590 TBq de plutoni-238, que es va cremar almenys en part durant la reentreda. Quatre mesos després de l'accident es van trobar nivells elevats de 238 Pu a l'estratosfera.

Estats Units, 24 de juliol de 1964: en les instal·lacions de Wood River Junction (Charlestown, Rhode Island), dissenyades per a recuperar urani de materials sobrants de la producció de combustible nuclear, un operari accidentalment va barrejar una solució d'urani concentrat a un tanc agitat que contenia carbonat sòdic, el que va resultar en una reacció nuclear crítica que li va costar la vida (per exposició a una dosi de radiació de 100grays (Gy). Noranta minuts més tard va ocórrer una segona reacció que va exposar a dos membres de l'equip de neteja a dosi de fins a 1 Gy. 

Estats Units, 5 d'octubre de 1966: una fallada en el sistema de refrigeració per sodi del reactor de la Central Nuclear Enrico Fermi va causar una fusió parcial del nucli. L'accident va ser atribuït a una peça de circoni que obstruïa una guia de flux en el circuit de refrigeració de sodi. Dos dels 105 elements de combustible es van fondre, però no es va detectar contaminació fora de l'atuell de contenció.

Gran Bretanya, maig de 1967: "la unitat 2 (de tipus magnox) de la central nuclear de Chapelcross (Dumfries and Galloway, Escòcia) va patir una fusió parcial quan una vara de combustible es va incendiar després de recarregar el reactor amb combustible nou. Després de l'accident el reactor va romandre tancat durant dos anys per a ser reparat.

Suïssa, 21 de gener de 1969: es va produir una fallada en la refrigeració d'un reactor experimental subterrani en Lucens, Vaud. No es van produir ferits, però la caverna va resultar fortament contaminada, i va ser segellada.

Anys 70.

Txecoslovàquia, 22 de febrer de 1977: la central nuclear A1 de Jaslovske Bohunice va patir un seriós accident durant la càrrega de combustible. L'accident, de nivell 4 de l'escala INES, va produir amplis danys en el combustible, i emissió de radioactivitat a l'àrea de la central. Com resultat la planta va ser apagada i està sent desmantellada.

Estats Units, 28 de març de 1979: una combinació de fallades en els equips de la central i d'errors d'operaris de la mateixa va produir una pèrdua de refrigerant i una fusió parcial del nucli en la central nuclear de Three Mile Island (Pensilvania) HARRISBURG. Aquest ha estat el pitjor accident nuclear civil del país fins a la data. L'exposició a radiació fora de la central es va mantenir per sota de 1 mSv (inferior a l'exposició anual deguda a fonts naturals), i aproximadament dos milions de persones van patir exposicions de 10 µSv. No va haver víctimes immediates, encara que estudis radiològics prediuen algun cas de càncer a llarg termini. La neteja de la central va durar més de 14 anys, i només en el període de 1985 a 1995 es van extreure gairebé 100 tones de combustible nuclear del lloc. No obstant això l'aigua (contaminada) usada com refrigerant que va entrar a l'edifici de contenció es va filtrar entre el formigó, deixant un residu radioactiu impossible d'eliminar. L'interior de l'edifici de contenció és perillós i aquest ha estat des de llavors permanentment tancat.

Anys 80.

Japó, 1981: més de 100 treballadors van ser exposats a dosis de fins a 155 milirems de radiació diària durant les reparacions de la central nuclear de Tsurunga, violant el límit imposat per la pròpia companyia de 100 milirems (1 mSv) diaris.

Estats Units, 25 de gener de 1982: una canonada del generador de vapor es va trencar en la central nuclear de Rochester (Nova York), vessant refrigerant radioactiu pel sòl de la central. Al voltant de 80 Ci (3 TBq) de vapor radioactiu van escapar a l'atmosfera.

Argentina, 23 de setembre de 1983: un operari va cometre un error durant la reconfiguració d'un panell de combustible, causant un accident de criticidad, en un reactor experimental. Es va produir una excursió de 3x1017 fissions, i l'operari va absorbir 2000 rads (20 Gy) de radiació gamma i 1700 rads (17 Gy) de radiació neutrónica, el que li va produir la mort l'endemà passat. Altres 17 persones fora de la sala del reactor van rebre dosi de radiació entre 1 i 35 rads (entre 0,01 i 0,35 Gy).

Unió Soviètica, 26 d'abril de 1986: a la central nuclear de Chernobyl, prop de Kíev (Ucraïna) es va produir el pitjor accident de la història de l'energia nuclear. Un prova de rendiment del reactor fet per sota de les mesures de seguretat recomanades, van produir una explosió que va alliberar material radioactiu en l'atmosfera, el núvol radioactiu es va estendre des d'Ucraïna a Europa arribant a els Estats Units i Canadà. Les conseqüències de l'accident han estat i són enormes: milers de quilòmetres quadrats contaminats durant molts segles, centenars de milers de refugiats, ferits, i malalts, i una quantitat en diversos milers, o desenes o centenars de milers de víctimes mortals (la majoria d'elles pronosticades per als pròxims anys), depenent de la font.

Alemanya, 4 de maig de 1986: un reactor THTR-300 de gas a alta temperatura, localitzat a Hamm-Uentrop va patir una fuita de radiació quan una de les seves esferes de combustible es va embussar en la canonada utilitzada per a fer arribar el combustible nuclear al reactor. Les manipulacions dels operaris per a eliminar l'obstrucció de la canonada van causar danys en el combustible, alliberant radiació que es va poder detectar a dos quilòmetres del reactor.

Antiga RDA, 1989: es va produir una fusió parcial del nucli en la central de Greifswald.

Catalunya, 19 d'octubre de 1989: la central nuclear de Vandellòs, prop de Tarragona, va patir un incendi en la zona de turbines. No es va alliberar radioactivitat ni es va danyar el nucli, però els sistemes de seguretat van resultar seriosament danyats, pel que es va decidir tancar la planta, que en l'actualitat es troba en període de desmantellament.

Anys 90.

Saragossa, del 10 al 20 de desembre de 1990: 27 pacients de càncer reben radioteràpia en dolentes condicions per un accelerador d'electrons espatllat, provocant la mort d'onze d'ells.

Rússia, 6 d'abril de 1993: en les instal·lacions de reprocessament  de plutoni de l'Empresa Química Siberiana, a Tomsk, un augment de pressió va produir una fallada mecànica explosiu en un got reactor de 34 m³. El got, que es trobava enterrat en un búnker de formigó sota l'edifici 201, contenia una barreja d'àcid nítric concentrat, urani (8757 kg), plutoni (449 g) i deixalles radioactives i orgànics d'un cicle d'extracció previ. L'explosió va desplaçar la coberta de formigó del búnker, i va volar una àmplia secció de la teulada de l'edifici, permetent la fuita d'aproximadament 6 GBq de 239Pu i 30 TBq de diversos altres elements radioactius. L'accident va exposar 160 treballadors de l'empresa i gairebé 2000 liquidadors a dosis totals de fins a 50 mSv (el límit per a treballadors de la indústria radioactiva és de 100 mSv cada 5 anys).
La contaminació es va estendre 28 quilòmetres en direcció nord-est. El petit llogaret de Georgievka (poble 200 habitants) es trobava en l'extrem de la zona contaminada, encara que no s'ha informat de morts o malalties relatives a l'incident.

Espanya, maig de 1998: Una planta d’Acirinox font ferralla contaminada amb cesi-137, causant un núvol radioactiu.

Japó, 30 de setembre de 1999: el pitjor accident nuclear de Japó es va produir a la central de reprocesat d'urani en Tokai-mura, prefectura de Ibaraki, al nord-est de Tòquio. Un grup de treballadors abocava una solució de nitrat que contenia aproximadament 16,6 kg d'urani, excedint la massa crítica, en un tanc de precipitat. El tanc no estava dissenyat per a dissoldre aquest tipus de solució ni per a prevenir un cas de criticidad com el que es va donar. Tres treballadors van ser exposats a dosis de radiació neutrónica per sobre del permès, i dues d'ells van morir. Altres 116 empleats van rebre dosis de 1 mSv o més.

1ª dècada del s. XXI

EE.UU, 15 de febrer de 2000: el reactor número 2 de la central nuclear de Indian Point, a Buchanan (Nova York), va descarregar una petita quantitat de vapor radioactiu després del trencament d'una canonada del generador de vapor. No es va detectar radioactivitat en l'exterior de la planta. La companyia operadora, Amb Edison, va ser amonestada per no seguir el procediment de notificació a les autoritats. Posteriorment se li va exigir reemplaçar els quatre generadors de vapor de la central.

Japó, 9 de febrer de 2002: dos treballadors van ser exposats a una quantitat petita de radiació i van sofrir cremades lleus quan es va declarar un incendi en la central nuclear de Onagawa, prefectura de Miyagi. El foc es va produir en els fonaments del reactor nombre 3 durant una inspecció de rutina, al ser perforat accidentalment un pulverizador a pressió, incendiant una làmina de plàstic.

Gran Bretanya, 19 d'abril de 2005: una solució de 20 tones d'urani i 160 kg de plutoni en 83.000 litres d'àcid nítric va estar sofrint pèrdues desapercebudament durant diversos mesos, a través d'una canonada trencada, en la planta de reprocesat de combustible nuclear THORP. El combustible perdut, parcialment processat, va ser bombat a tancs en l'exterior de la planta.

Gran Bretanya, setembre de 2005: la central de cimentat de Dounreay va ser tancada després d'un abocament (que no va arribar l'exterior) de 266 litres de residus radioactius de reprocesat. A l'octubre altre laboratori de reprocesat va ser tancat després de trobar-se traces radioactives en les mucoses de vuit dels seus treballadors.

Japó, 16 de juliol de 2007: un terratrèmol de magnitud 6,8 va causar danys en la major central atòmica del món, la de Niigata. Les primeres informacions anunciaven un abocament al medi ambient més de 1200 litres d'aigua radioactiva, però la companyia propietària de la central va confirmar poc després que havien estat més (sense concretar més). La planta va ser tancada dies després.

Catalunya, 28 de novembre de 2007: Un error en la configuració dels conductes de ventilació de l'edifici de combustible de la Central Nuclear d'Ascó provoca que s'alliberin partícules radioactives a l'exterior. L'estimació d'activitat abocada finalment ascendeix a un màxim de 84,95 milions de bequerelios (2,3 milicurios (mCi) de 60Co, 54Mn, 51Cr i 59Fe, sense registrar-se afeccions radiològiques en els treballadors i els habitants de la zona. L'incident va ser notificat al Consell de Seguretat Nuclear a l'abril de 2008, el que va provocar que el director de la central fora destituït, acusat, a més, de falsejar les dades de l'incident.

Eslovènia, 4 de juny de 2008: La central nuclear de Krsko deté els seus reactors després de detectar-se una fuga en el refrigerant. Segons la direcció de la central no va haver fugides a l'exterior.

Font de les dades: http://foros.zackyfiles.com/showthread.php?t=617939

Ossos que parlen al costat del cementiri

M’he aturat al costat del cementiri, on he contemplat una llarga estona les restes que emergeixen de la terra, com vells fantasmes del passat.

Són les restes òssies, (no sé si de l’antic cementiri o d’un fossa de la Guerra Civil) el cert és que contemplant-les pots arribar a entreveure, setanta anys després, el que va ser aquell conflicte.

Des del prisma de l’arqueologia o de l’antropologia forense, potser aquests ossos només són objectes, que poden aportar dades per elaborar un estudi. 

Amb metodologia d’aquest camps es podria determinar si van patir fractures abans de morir, si eren homes o dones, si van morir per arma de foc, arma blanca o a causa de cops.

Dit així sembla molt cru. Més crua encara, però, deuria ser aquella nit fosca; a la llum dels fars dels camions, quan el so de les metralladores va eixordi tot un poble... 

Mirant els ossos que ara emergeixen de la terra, m’arriba el patiment de mares i pares angoixats; de germans i germanes amb el cor encongit; de fills i filles que van veure com els seus eren arrencats de les seves llars, per dur-los a un camí sense retorn... Esposes, oncles, avis.. tots ells escrutant el pas de les hores amb el so del campanar de l’església, sense poder dormir i desitjant no escoltar la ràfega que s’emportaria els seus familiars per sempre més...   

També m’arriba la falsa esperança d’aquells que fins l’últim segon van pensar que tot allò que els tocava viure no acabaria amb un final tràgic...

M’imagino el rostre dels innocents, amb expressions d’aquelles que quan les has vist un cop ja no oblides mai més.. 

Crits de dolor ofegats, per no alimentar la vanitat del sometent, que potser era el veí del costat.

Nits llargues de patiment i vides destrossades en imaginar, sense saber-ho del cert, que el que estava passant a tocar del cementiri marcaria per sempre més cada despertar...

Penso també que els ossos estan a tocar d'una escola, on va el meu fill. Potser seran ells els que ens conciliaran definitivament amb el passat recent. 

És amb aquests pensaments que em pregunto que passarà amb el Memorial Democràtic.

Llegeixo que a l’Estat les fosses comunes de la guerra es van començar a obrir l’any 2000, (fa 11 anys) amb l’exhumació de tretze restes, de tretze homes, que havien estat assassinats el 1936 per part de falangistes a la zona del Bierzo (Lleó). Llegiu interessant article: “Rastres de mort Les fosses comunes de la Guerra Civil”, de Queralt Solé (UB) 

 

Els van matar al costat de Priaranza del Bierzo, on van deixar els cossos, sense enterrar-los, tot obligant a fer la feina a veïns del poble.

D’aquí va néixer el moviment de recuperació de la memòria històrica: es veu que el nét d’una de les víctimes de Priaranza va ser el creador de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH).

Això és molt important, perquè a partir de l’obertura d’aquesta fossa i de la creació de l’associació van sortir persones arreu testimoniant l’existència d’altres fosses o denunciant la desaparició d’un familiar seu.

Durant els anys de la Transició ja s’havien obert fosses i tret restes que els familiars traslladaven als cementiris, però les accions van ser frenades d’arrel per l’intent de cop d’estat del 23 de febrer.

El 19 de març del 2003 l’ARMH donava la xifra de 35.000 persones enterrades en fosses a tot l’Estat. 

Tots sabem que hi ha formacions polítiques que no dubtarien ni un segon, a l’hora de tancar el Memorial Democràtic. Ara caldrà esperar per veure com respira el nou Govern de la Generalitat.

De moment, una aplicació, creada a darreries de l’any passat, permet localitzar les fosses de Catalunya, entre elles la d'Altafulla. Aplicació, per cert, que encara funciona..

El 17 de gener d’ara fa un parell d’anys, es va fer un acte a al cementiri en memòria dels morts o desapareguts altafullencs de la Guerra Civil: Josep Balcells Boada, Andreu Ballesté Canals, Melcior Llorens Fernàndez, Pau Ramon Ramon, Juan de Suelves y Goyeneche (Marquès de Tamarit)
També va servir per reconciliar la memòria dels desapareguts amb els seus familiars. Segons es pot llegir en una placa de l’artista local, Marcel Socias, aquests van ser: Josep Inglés Pijuan, Josep Recasens Suñé i Josep Maria Rimbau Dolores...

Josep Pla deia que “els panteons dels grans prohoms eren la marmorització del diner”. Aquí només caldria un petit record en aquest darrer refugi del somni i la il·lusió de molta gent.. amb un epitafi ben senzill: “Aquí reposen els qui foren afusellats”...

Egipte: amb ulls de turista!

El setembre de 2004 el viatge de noces ens va portar fins al país del Nil. Aquests dies, veient les imatges de la plaça principal de El Caire, on teníem l’hotel, i les flames que cremen el patí del Museu Egipci, que era al costat, m’ha vingut a la memòria aquell viatge.

Guapa!

Lleguint i escoltant el que es comenta als mitjans, me n’adono que no vam fer allò que es recomana quan viatges a un país amb una cultura i una realitat diferents a la teva, que és conèixer la gent del país...

Potser enlluernats per la seva extraordinària arqueologia; potser per haver-hi anat amb masses prejudicis i amb una informació esbiaixada i marcada pel tel islàmic...

No ho sé, el cas és que ara veig que vam marxar dels país sense aprendre absolutament res del que veritablement preocupava a la seva gent.

Recordo parlar amb el guia, amb una bona cervesa al davant (invent egipci, per cert, "zythum") i rebre un to un xic evasiu, en preguntar-li pel dia a dia de la seva gent.

No sé perquè, les preguntes sobre el sistema o el sou mitjà (ara he vist que un professor universitari cobra uns 200 euros al més, i que la major part d’universitaris no troben feina) li resultaven certamen incòmodes.   

Fins i tot, quan li vaig demanar si recordava l’atemptat que el 8 de novembre de 1997 havia acabat amb la vida de 60 turistes a les escalinates del temple de Hatsepshut, va respondre que preferia no parlar-ne.  

Als peus del temple de Hatsepshut

Em va donar la impressió que no volia que coneguéssim res, més enllà del que era estrictament necessari des de la nostra bombolla de turista.

Aquest dies, veient les revoltes, la tupinada de Mubarak i la corrupció general del sistema, entenc moltes coses...

També em sembla molt significatiu que les revoltes les hagin iniciat (a través de les xarxes socials) el gran nombre d’estudiants universitaris que hi ha al país; molt ben formats, però sense possibilitats de trobar una feina i farts d’un règim que constantment, amb furgons policials a les portes de les universitats, els recorda qui té les regnes de la situació.

Recordo, d'altra banda, que durant el nostre viatge, entre d’altres coses, vam comprovar com les propines estaven a l’ordre del dia i es feien servir per tot. Ens va sobtar que tot allò que a priori era prohibit, es convertia en possible després d'esquitxar el policia de torn..

Un misteriós núvol negre (tal i com els egipcis l'han batejat) apareix sobre El Caire cada tardor, causant als habitants serioses malalties respiratòries i irritació dels ulls

Avui també descobreixo que les propines no només funcionen amb els turistes. També són l’habitual moneda de canvi per aconseguir qualsevol cosa (o favor) al país, de baix cap a d’alt, naturalment.

La corrupció ho impregna tot! Es paga suborn per qualsevol trivialitat i sense la recomanació (wasta) no és va enlloc i és impossible trobar feina. Els llicenciats universitaris no en són una excepció. Se'n para en aquest article al Periodico del 5 de desembre de 2010, que, d'altra banda,  ja augurava el que està passant avui. 

Pel niu, de camí cap a un poble Nubi

No tinc ni idea de com s’acabarà tot plegat, ni tampoc del que passarà a Tunísia, a Algèria (on hi tinc, per cert, un germà treballant) ni a la resta del món àrab (per aquests vaticinis ja estan els experts) Avui, per cert, n’he escoltat un a Tarragona Ràdio, de la Càtedra UNESCO de la URV, que deia que la clau de volta la té Occident i els EEUU. 

L’únic que puc dir és que desitjo que la situació torni a la normalitat; que el guia i la resta de persones que vam conèixer a Egipte puguin tenir un futur esperançador i la revolta s’acabi amb el mínim de morts i ferits...

La propera vegada que visiti el país, això sí, li direm a l’Amir (el guia) que enlloc de portar-nos a veure les piràmides de Gizeh, o la de Kheops, ens dugui a casa seva. Allà, tots plegats podríem prendre una de les boníssimes cerveses que vam degustar al país del faraons....enlloc de demanar-li pels atemptats, li preguntaré com es troba... tot esperant que em respongui que confia que les seves aspiracions i la dels seus fills es faran realitat..!