Ossos que parlen al costat del cementiri

M’he aturat al costat del cementiri, on he contemplat una llarga estona les restes que emergeixen de la terra, com vells fantasmes del passat.

Són les restes òssies, (no sé si de l’antic cementiri o d’un fossa de la Guerra Civil) el cert és que contemplant-les pots arribar a entreveure, setanta anys després, el que va ser aquell conflicte.

Des del prisma de l’arqueologia o de l’antropologia forense, potser aquests ossos només són objectes, que poden aportar dades per elaborar un estudi. 

Amb metodologia d’aquest camps es podria determinar si van patir fractures abans de morir, si eren homes o dones, si van morir per arma de foc, arma blanca o a causa de cops.

Dit així sembla molt cru. Més crua encara, però, deuria ser aquella nit fosca; a la llum dels fars dels camions, quan el so de les metralladores va eixordi tot un poble... 

Mirant els ossos que ara emergeixen de la terra, m’arriba el patiment de mares i pares angoixats; de germans i germanes amb el cor encongit; de fills i filles que van veure com els seus eren arrencats de les seves llars, per dur-los a un camí sense retorn... Esposes, oncles, avis.. tots ells escrutant el pas de les hores amb el so del campanar de l’església, sense poder dormir i desitjant no escoltar la ràfega que s’emportaria els seus familiars per sempre més...   

També m’arriba la falsa esperança d’aquells que fins l’últim segon van pensar que tot allò que els tocava viure no acabaria amb un final tràgic...

M’imagino el rostre dels innocents, amb expressions d’aquelles que quan les has vist un cop ja no oblides mai més.. 

Crits de dolor ofegats, per no alimentar la vanitat del sometent, que potser era el veí del costat.

Nits llargues de patiment i vides destrossades en imaginar, sense saber-ho del cert, que el que estava passant a tocar del cementiri marcaria per sempre més cada despertar...

Penso també que els ossos estan a tocar d'una escola, on va el meu fill. Potser seran ells els que ens conciliaran definitivament amb el passat recent. 

És amb aquests pensaments que em pregunto que passarà amb el Memorial Democràtic.

Llegeixo que a l’Estat les fosses comunes de la guerra es van començar a obrir l’any 2000, (fa 11 anys) amb l’exhumació de tretze restes, de tretze homes, que havien estat assassinats el 1936 per part de falangistes a la zona del Bierzo (Lleó). Llegiu interessant article: “Rastres de mort Les fosses comunes de la Guerra Civil”, de Queralt Solé (UB) 

 

Els van matar al costat de Priaranza del Bierzo, on van deixar els cossos, sense enterrar-los, tot obligant a fer la feina a veïns del poble.

D’aquí va néixer el moviment de recuperació de la memòria històrica: es veu que el nét d’una de les víctimes de Priaranza va ser el creador de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH).

Això és molt important, perquè a partir de l’obertura d’aquesta fossa i de la creació de l’associació van sortir persones arreu testimoniant l’existència d’altres fosses o denunciant la desaparició d’un familiar seu.

Durant els anys de la Transició ja s’havien obert fosses i tret restes que els familiars traslladaven als cementiris, però les accions van ser frenades d’arrel per l’intent de cop d’estat del 23 de febrer.

El 19 de març del 2003 l’ARMH donava la xifra de 35.000 persones enterrades en fosses a tot l’Estat. 

Tots sabem que hi ha formacions polítiques que no dubtarien ni un segon, a l’hora de tancar el Memorial Democràtic. Ara caldrà esperar per veure com respira el nou Govern de la Generalitat.

De moment, una aplicació, creada a darreries de l’any passat, permet localitzar les fosses de Catalunya, entre elles la d'Altafulla. Aplicació, per cert, que encara funciona..

El 17 de gener d’ara fa un parell d’anys, es va fer un acte a al cementiri en memòria dels morts o desapareguts altafullencs de la Guerra Civil: Josep Balcells Boada, Andreu Ballesté Canals, Melcior Llorens Fernàndez, Pau Ramon Ramon, Juan de Suelves y Goyeneche (Marquès de Tamarit)
També va servir per reconciliar la memòria dels desapareguts amb els seus familiars. Segons es pot llegir en una placa de l’artista local, Marcel Socias, aquests van ser: Josep Inglés Pijuan, Josep Recasens Suñé i Josep Maria Rimbau Dolores...

Josep Pla deia que “els panteons dels grans prohoms eren la marmorització del diner”. Aquí només caldria un petit record en aquest darrer refugi del somni i la il·lusió de molta gent.. amb un epitafi ben senzill: “Aquí reposen els qui foren afusellats”...