Ossos que parlen al costat del cementiri

M’he aturat al costat del cementiri, on he contemplat una llarga estona les restes que emergeixen de la terra, com vells fantasmes del passat.

Són les restes òssies, (no sé si de l’antic cementiri o d’un fossa de la Guerra Civil) el cert és que contemplant-les pots arribar a entreveure, setanta anys després, el que va ser aquell conflicte.

Des del prisma de l’arqueologia o de l’antropologia forense, potser aquests ossos només són objectes, que poden aportar dades per elaborar un estudi. 

Amb metodologia d’aquest camps es podria determinar si van patir fractures abans de morir, si eren homes o dones, si van morir per arma de foc, arma blanca o a causa de cops.

Dit així sembla molt cru. Més crua encara, però, deuria ser aquella nit fosca; a la llum dels fars dels camions, quan el so de les metralladores va eixordi tot un poble... 

Mirant els ossos que ara emergeixen de la terra, m’arriba el patiment de mares i pares angoixats; de germans i germanes amb el cor encongit; de fills i filles que van veure com els seus eren arrencats de les seves llars, per dur-los a un camí sense retorn... Esposes, oncles, avis.. tots ells escrutant el pas de les hores amb el so del campanar de l’església, sense poder dormir i desitjant no escoltar la ràfega que s’emportaria els seus familiars per sempre més...   

També m’arriba la falsa esperança d’aquells que fins l’últim segon van pensar que tot allò que els tocava viure no acabaria amb un final tràgic...

M’imagino el rostre dels innocents, amb expressions d’aquelles que quan les has vist un cop ja no oblides mai més.. 

Crits de dolor ofegats, per no alimentar la vanitat del sometent, que potser era el veí del costat.

Nits llargues de patiment i vides destrossades en imaginar, sense saber-ho del cert, que el que estava passant a tocar del cementiri marcaria per sempre més cada despertar...

Penso també que els ossos estan a tocar d'una escola, on va el meu fill. Potser seran ells els que ens conciliaran definitivament amb el passat recent. 

És amb aquests pensaments que em pregunto que passarà amb el Memorial Democràtic.

Llegeixo que a l’Estat les fosses comunes de la guerra es van començar a obrir l’any 2000, (fa 11 anys) amb l’exhumació de tretze restes, de tretze homes, que havien estat assassinats el 1936 per part de falangistes a la zona del Bierzo (Lleó). Llegiu interessant article: “Rastres de mort Les fosses comunes de la Guerra Civil”, de Queralt Solé (UB) 

 

Els van matar al costat de Priaranza del Bierzo, on van deixar els cossos, sense enterrar-los, tot obligant a fer la feina a veïns del poble.

D’aquí va néixer el moviment de recuperació de la memòria històrica: es veu que el nét d’una de les víctimes de Priaranza va ser el creador de l’Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica (ARMH).

Això és molt important, perquè a partir de l’obertura d’aquesta fossa i de la creació de l’associació van sortir persones arreu testimoniant l’existència d’altres fosses o denunciant la desaparició d’un familiar seu.

Durant els anys de la Transició ja s’havien obert fosses i tret restes que els familiars traslladaven als cementiris, però les accions van ser frenades d’arrel per l’intent de cop d’estat del 23 de febrer.

El 19 de març del 2003 l’ARMH donava la xifra de 35.000 persones enterrades en fosses a tot l’Estat. 

Tots sabem que hi ha formacions polítiques que no dubtarien ni un segon, a l’hora de tancar el Memorial Democràtic. Ara caldrà esperar per veure com respira el nou Govern de la Generalitat.

De moment, una aplicació, creada a darreries de l’any passat, permet localitzar les fosses de Catalunya, entre elles la d'Altafulla. Aplicació, per cert, que encara funciona..

El 17 de gener d’ara fa un parell d’anys, es va fer un acte a al cementiri en memòria dels morts o desapareguts altafullencs de la Guerra Civil: Josep Balcells Boada, Andreu Ballesté Canals, Melcior Llorens Fernàndez, Pau Ramon Ramon, Juan de Suelves y Goyeneche (Marquès de Tamarit)
També va servir per reconciliar la memòria dels desapareguts amb els seus familiars. Segons es pot llegir en una placa de l’artista local, Marcel Socias, aquests van ser: Josep Inglés Pijuan, Josep Recasens Suñé i Josep Maria Rimbau Dolores...

Josep Pla deia que “els panteons dels grans prohoms eren la marmorització del diner”. Aquí només caldria un petit record en aquest darrer refugi del somni i la il·lusió de molta gent.. amb un epitafi ben senzill: “Aquí reposen els qui foren afusellats”...

Egipte: amb ulls de turista!

El setembre de 2004 el viatge de noces ens va portar fins al país del Nil. Aquests dies, veient les imatges de la plaça principal de El Caire, on teníem l’hotel, i les flames que cremen el patí del Museu Egipci, que era al costat, m’ha vingut a la memòria aquell viatge.

Guapa!

Lleguint i escoltant el que es comenta als mitjans, me n’adono que no vam fer allò que es recomana quan viatges a un país amb una cultura i una realitat diferents a la teva, que és conèixer la gent del país...

Potser enlluernats per la seva extraordinària arqueologia; potser per haver-hi anat amb masses prejudicis i amb una informació esbiaixada i marcada pel tel islàmic...

No ho sé, el cas és que ara veig que vam marxar dels país sense aprendre absolutament res del que veritablement preocupava a la seva gent.

Recordo parlar amb el guia, amb una bona cervesa al davant (invent egipci, per cert, "zythum") i rebre un to un xic evasiu, en preguntar-li pel dia a dia de la seva gent.

No sé perquè, les preguntes sobre el sistema o el sou mitjà (ara he vist que un professor universitari cobra uns 200 euros al més, i que la major part d’universitaris no troben feina) li resultaven certamen incòmodes.   

Fins i tot, quan li vaig demanar si recordava l’atemptat que el 8 de novembre de 1997 havia acabat amb la vida de 60 turistes a les escalinates del temple de Hatsepshut, va respondre que preferia no parlar-ne.  

Als peus del temple de Hatsepshut

Em va donar la impressió que no volia que coneguéssim res, més enllà del que era estrictament necessari des de la nostra bombolla de turista.

Aquest dies, veient les revoltes, la tupinada de Mubarak i la corrupció general del sistema, entenc moltes coses...

També em sembla molt significatiu que les revoltes les hagin iniciat (a través de les xarxes socials) el gran nombre d’estudiants universitaris que hi ha al país; molt ben formats, però sense possibilitats de trobar una feina i farts d’un règim que constantment, amb furgons policials a les portes de les universitats, els recorda qui té les regnes de la situació.

Recordo, d'altra banda, que durant el nostre viatge, entre d’altres coses, vam comprovar com les propines estaven a l’ordre del dia i es feien servir per tot. Ens va sobtar que tot allò que a priori era prohibit, es convertia en possible després d'esquitxar el policia de torn..

Un misteriós núvol negre (tal i com els egipcis l'han batejat) apareix sobre El Caire cada tardor, causant als habitants serioses malalties respiratòries i irritació dels ulls

Avui també descobreixo que les propines no només funcionen amb els turistes. També són l’habitual moneda de canvi per aconseguir qualsevol cosa (o favor) al país, de baix cap a d’alt, naturalment.

La corrupció ho impregna tot! Es paga suborn per qualsevol trivialitat i sense la recomanació (wasta) no és va enlloc i és impossible trobar feina. Els llicenciats universitaris no en són una excepció. Se'n para en aquest article al Periodico del 5 de desembre de 2010, que, d'altra banda,  ja augurava el que està passant avui. 

Pel niu, de camí cap a un poble Nubi

No tinc ni idea de com s’acabarà tot plegat, ni tampoc del que passarà a Tunísia, a Algèria (on hi tinc, per cert, un germà treballant) ni a la resta del món àrab (per aquests vaticinis ja estan els experts) Avui, per cert, n’he escoltat un a Tarragona Ràdio, de la Càtedra UNESCO de la URV, que deia que la clau de volta la té Occident i els EEUU. 

L’únic que puc dir és que desitjo que la situació torni a la normalitat; que el guia i la resta de persones que vam conèixer a Egipte puguin tenir un futur esperançador i la revolta s’acabi amb el mínim de morts i ferits...

La propera vegada que visiti el país, això sí, li direm a l’Amir (el guia) que enlloc de portar-nos a veure les piràmides de Gizeh, o la de Kheops, ens dugui a casa seva. Allà, tots plegats podríem prendre una de les boníssimes cerveses que vam degustar al país del faraons....enlloc de demanar-li pels atemptats, li preguntaré com es troba... tot esperant que em respongui que confia que les seves aspiracions i la dels seus fills es faran realitat..!