“Yo lo que les pido a los viajeros es que vayan con humildad a los sitios, para ver lo hermoso que hay y intentar ser cariñoso con la gente...”

“Quiero llegar al mar para salvarme. Quiero llegar al mar que desconozco para huir de la furia del árbol y la piedra, quiero llegar al mar inalcanzable”.

José Antonio Labordeta potser tenia aquest poema seu en ment quan va decidir venir a viure a Altafulla. Poble que el diumenge 5 de desembre li va retre un merescut homenatge. I ho faig recuperant l’entrevista que vam compartir a Altafulla Ràdio, l’endemà que comences a escriure el seu llibre: "Memorias de un Beduino". M’explicava així el perquè del nom: “Cuando entras en el Congreso te das cuenta que todo el mundo se conoce; han estudiado en los mismos colegios; muchos son amigos y luego han ido hacia diferentes partidos. Cuando llegué, me sentí como un beduino en el desierto!”. 

Aquests dies he rescatat l’entrevista i he recordat que vam parlar una mica de tot.
Sobretot, del programa “Un país en la mochila” i de la seva etapa de vuit anys al Congrés com a diputat de la Xunta Aragonesista. També vam recordar quan va engegar a la merda a un diputat del PP.

Em va explicar que al Priorat, per exemple, en un dels seus programes, un pagès retirat li va explicar que la seva il·lusió era fer poemes amb Maragall i li va recitar els seus textos.

També recordava haver visitat la cooperativa de Falset, en els inicis del “boom” del vi i el poble del Llach, Porrera, on li va impressionar molt que pels carrers no hi hagués ni una ànima. Li van explicar, es veu, que la gent jove se n’anava a treballar a Reus i que l’avellana no valia res i ningú la collia, per l’arribada de la competència turca.

També vam recordar una reivindicació històrica: Teruel existeix! Em va dir que hi ha moltes zones diferenciades i amb problemàtiques molts diverses; parlava del Teruel "Serrano", que és molt difícil posar-lo en marxa; una zona molt dura i esquerpa...

També de l’Aragó amb la taxa d’atur mínim. Em deia que hi ha gent jove molt formada, en un territori “despavorido”, amb un paisatge dur i poc amable. M'explicava que discutia amb Aznar: “en Aragón no tenemos paro porqué todos estamos jubilados”. 

També vam parlar de la figura de Jiménez Losantos, que va ser alumne seu. Losantos se’n va anar tant cap a l’esquerra, que va acabar a l’ultra dreta, m’explicava...

Quan governava Aznar era impossible, em deia. “Pensava: que no nos envíen el sueldo a casa y así molestamos menos. Menos mal que hubo dos cosas que nos movilizaron mucho, el trasvase del Ebro y la Guerra de Irak”.

“Yo he acabado muy cansado; entras a les ocho de la mañana al Congreso y sales a las diez de la noche: Madrid no existe..!”  

Parlem, també, de la seva faceta com a cantautor. Amb amics com Brassens, Paco Ibáñez o el basc, Imanol.

I una frase per acabar: “Yo lo que les pido a los viajeros es que vayan con humildad a los sitios para ver lo hermoso que hay y intentar ser cariñoso con la gente”...

En aquest enllaç podeu escoltar l'entrevista a José Antonio Labordeta. Va ser en un programa de viatges que feia a Altafulla Ràdio.

El periodista ha d'estar al servei de la tribu

Fer periodisme prop del discurs oficial li semblava contribuir “a la idiotització de l’esperit públic”. “El periodista de raça, deia, és un dualista abocat a un ideal. Necessita sentir el gust amarg de la vida. Escriu empès per la curiositat i el plaer de veure els fets per darrera, per descobrir el mecanisme de les coses, per desmuntar els tòpics. Ha d’escriure des d’una dèria personal, però ha d’estar al servei de la tribu”. 

Aquestes paraules de Josep Pla em retronen al cervell i m’arrosseguen cap a d’altres pensaments. Per quines raons específiques la gent entra en el món del periodisme?

El mestre del Quadern Gris ho va dir en un temps en que l’ofici era més aviat denigrant; feina de fracassats i només donava dret a la misèria, i poca cosa més. S’hi quedaven els bohemis més “happy’s”.  

Avui els temps són diferents, però la pregunta podria ser ben ve la mateixa.

Ara ja ningú truca a la redacció emprenyat, preguntat qui ha tret la notícia i d’on surten les fonts.

El dia a dia amb prou feines et permet arrossegar-te a fer el màxim de rodes de premsa i processar-ho tot plegat amb el mínim de temps possible.

Si escriguis al Twitter diria #alguhohaviadedir. I encara hi afegiria que corren temps estranys i sembla ser que la veterania ja no és un valor a tenir en compte, inherent al bon ofici i garantia de qualitat.

Sembla que està de moda aquella cèlebre teoria de Gaziel del diari mirall, segons la qual un diari ha de dir a la societat allò que creu que vol sentir.

Pla creia que “la realitat és impenetrable” i que només es pot explicar la impressió que deixa en la sensibilitat el subjecte.

Ahir vaig tenir una autèntica lliçó d’aquelles que s’aprenen a peu de carrer i tenia molt a veure amb aquesta “realitat impenetrable” de Pla.

Va venir d’un veterà, ara jubilat. Un “gat vell” que va cobrir des de Tarragona la detenció i posterior mort al garrote vil de Georg Michael Welzel, més conegut com Heinz Chez.

El 2 de Març de 1974, dia de l’execució de Salvador Puig Antich, aquest rodamón polonès (segons el règim) de 33 anys i de nom Heinz Chez patia a les 9.15 del matí les conseqüències del tristament famós garrote vil.

Molts periodistes de l’època ni tan sols es van molestar a anar-hi, segons ens va explicar.

També va haver de palpar la incertesa que planava a la ciutat amb el transcurs lent de les hores del 23-F.

Més endavant, anava a un dels pitjors episodis que hem viscut a les nostres comarques, l’explosió del càmping dels Alfacs, al Montsià.

Va ser l’11 de juliol de 1978 quan va tenir lloc aquest gravíssim accident per la explosió d’un camió cisterna que transportava propilè liquat.

El resultat va ser de 243 morts, més de 300 ferits greus, i la destrucció de la major part del càmping.

Aquest veterà periodista ens explicava aquest dilluns detalls relacionats amb els sentits, que ara no reproduiré, i que li van fer perdre el coneixement.

Va acabar a la cuneta de la carretera, recuperant el coneixement olorant aigua del Carme, al costat de dos Guàrdies Civils.

Potser és aquest bagatge el que el va convertir en radical, com acostumen a ser-ho tots els solitaris.

Segur que trobaríem algun paral·lelisme entre ell i Pla; a tots dos els diaris majoritaris, fets per guanyar diners i distreure a la parròquia, tendien a indignar-los, com ens va relatar.

Això potser explicaria que mai hagi estat columnista, i no hagi contribuit a augmentar el "grau d’imbecil·litat que caracteritza la vida actual".

 “Per fer quelcom en aquest món, cal comprometre’s”, ja va escriure Pla l’any 1921.

Un pensament que aquest veterà, que ara els meus companys i jo mateix admirem, segur que comparteix, amb el seu caràcter indomable. Continua nedant contracorrent, ets un exemple per tots nosaltres...

Quan tinguem la certesa que treballem amb la premisa que en l'ofici el que fa bona la mirada d’un periodista no és la ideologia, sinó la intel·ligència, pensarem en tu....

Per tu Xavier, esperem el teu llibre!

Ho reconec: jo tampoc havia sentit a parlar mai fins ara del Cant de la Sibil·la!

El més semblant que havia sentit fins ara és el nom d’una dona del poble, que es diu Sibina, o el que cantem aquests dies a la redacció amb els companys més sobiranistes; “el Cant de la civada jo us el cantaré... treballeu, treballeu, que la civada, que la civada...”.

Potser és que sóc més ignorant del que em pensava però no en sabia absolutament res d’aquest Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Aquesta ignorància, però, m’ha esperonat a buscar-ne informació i el resultat no ha estat gens decebedor.

Per resumir-ho en un titular llaminer i de proximitat:  

El Cant de la Sibil·la s’havia interpretat durant l’edat mitjana (el 1533) a la Catedral de Tarragona, on es conserven fragments del text.

També a Vic, Girona, Barcelona, on s’ha recuperat recentment i a Montpeller.

El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic i cant gregorià que s’interpreta a les esglésies de Mallorca, entre les quals destaca la catedral de Palma, també a l’Alguer la nit de Nadal i a Xeraco, al País Valencià. 

Darrerament, però, s’ha anat recuperant també en moltes esglésies de Països Catalans. Com us deia, a la Catedral de Barcelona, des del 2009.

Ja va ser declarada bé immaterial d'interès cultural per acord del Ple del Consell de Mallorca, el 2004 i des d’aquest dimarts, juntament amb els Castells, el Flamenc i la Dieta Mediterrània, és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.

Per buscar un altra referent de proximitat per els orígens del Cant de la Sibil·la trobem a Higini Anglès que, a banda de donar nom a un carrer de Tarragona, va ser un insigne compositor i mossèn (no sé quin qualificatiu caldria posar primer) nascut a Maspujols. Ell ja explicava en un dels seus volums que “el Cant de la Sibil·la representa per a Catalunya el drama més antic dels que coneixem: comença almenys al segle X a Ripoll, i s'escampa arreu de la Catalunya on perdura fins al XVI. Una vegada reconquerida Mallorca, el cant gregorià i la litúrgia romana hi entren també de ple; el mateix Cant de la Sibil·la s'hi introdueix amb la mateixa melodia dels mossàrabs, que va ser la de Catalunya, de França i d’Itàlia, i amb tonada ja estrafeta i seguint més o menys alguns dels cants populars de l'illa, hi segueix usant-se fins als temps nostres”. 

El Cant de la Sibil·la no és altra cosa que la versió a llengua vulgar del Judicii signum. Respecte al seu origen, hi ha qui assegura que podia ser mossàrab, però també hi ha qui prefereix admetre que vindria a les terres catalanes des del Llenguadoc, per tal com la Catalunya vella va rebre una influència cultural considerable dels monestirs occitans.

Al començament, el cant de la Sibil·la era interpretat per preveres, que van ser substituïts amb el pas dels segles per un nen cantor. 

Actualment, a la majoria de les esglésies continua sent un nen el que canta. A la representació actual, el nen (nin a Mallorca) cantor surt acompanyat per dos o més escolans amb ciris, que l'acompanyen fins al presbiteri o la trona.

A les mans porta una espasa, que manté dreta davant la cara el temps que dura el cant, i quan aquest acaba forma amb l’espasa una creu a l’aire.

Per cert, hi ha qui afirma que el que es canta des de fa segles al Santuari de Lluc es la composició musical més completa i més “garrida”. 

Per acabar, aquí teniu la lletra, la de Mallorca:

  Lo jorn del Judici

  parrà qui haurà fet servici.

  Jesucrist, Rei universal,

  home i ver Déu eternal,

  del cel vindrà per a jutjar

  i a cada u lo just darà.

  Gran foc del cel davallarà;

  mars, fonts i rius, tot cremarà.

  Daran los peixos horribles crits

  perdent los seus naturals delits.

  Ans del Judici l'Anticrist vindrà

  i a tot lo món turment darà,

  i se farà com Déu servir,

  i qui no el crega farà morir.

  Lo seu regnat serà molt breu;

  en aquell temps sots poder seu

  moriran màrtirs tots a un lloc

  aquells dos sants, Elies i Enoc.

  Lo sol perdrà sa claredat

  mostrant-se fosc i entelat,

  la lluna no darà claror

  i tot lo món serà tristor.

  Als mals dirà molt agrament:

  —Anau, maleïts, en el turment!

  anau-vos-ne en el foc etern

  amb vòstron príncep de l'infern!

  Als bons dirà:—Fills meus, veniu!

  benaventurats posseïu

  el regne que us he aparellat

  des que lo món va esser creat!

  Oh humil Verge! Vós qui heu parit

  Jesús Infant aquesta nit,

  a vòstron Fill vullau pregar

  que de l'infern vulla'ns lliurar!

  Lo jorn del Judici

  parrà qui haurà fet servici.

Si en voleu veure un video, aquí el teniu. 
He vist que a Barcelona es va recuperar molt abans del 2009. Segons el que apareix a peu del document s'interpreta des de l'any 1948.

L'avi hauria plorat sense fer soroll, com els homes del seu temps...

El meu avi passava a diari pel camí del Mas Vell, a prop del Mèdol. Ho feia a primera hora, a trenc d’alba i cap al vespre. Com tot pagès, treballava de sol a sol.

El meu pare em va explicar que un dia li van sortir al pas una colla de brètols i, l’endemà mateix, es va comprar un revòlver. Més dissuasori que efectiu, el portaria per sempre més, amagat a la faixa.

Si l’avi aixequés cap, diria allò que un cop va escriure el poeta: “nosaltres, el del llavors, ja no som els mateixos”.

Avui també hauria plorat sense fer soroll, com ho feien els homes del seu temps...

Pel camí del Mas vell, l’avi es delectava mirant els prats i els camps d’una terra conreada, ara erma, d’ençà de segles.

L'avi, de tant en tant, mirava el cel, i resseguia els petits núvols, blancs i grisos, que lentament però de forma eficaç li auguraven els canvis de temps.

Aquest dies he vist com la calor escaldava els camins, el prats, les parets i el terra, secs i polsegosos, del Mèdol.

La pluja torrencial s’ha endut les llavors dels pins, que els nostres fills ja no veuran.

Els esquirols busquen recer allà on no n’hi ha i les pedres dels romans, després d’un llarg repòs, sembla que ara ens tornin a parlar.

Jo em decanto pels esquirols. Quan sents la remor sorda de l’autopista, al clot estan, els intueixes i saps que t’observen des de les altures, encara que no els arribis a veure mai.

Alguna cosa no encaixa, i la simple observació en silenci del que ha quedat, produeix un buit esgarrifós; un desajust irreparable entre l’ordre natural i la fresa sorda de les màquines, que ara talen els arbres caiguts.

Si algun dia, passejant pel camí del Mas Vell, miro el cel i hi veig res que em colpeixi la mirada, pensaré que és l’avi, que, a la seva manera, subscriu el meu pesar.

Avui ja em permetreu que acabi amb una cita de Tolstoi: "Del passat és millor el present, però el millor és allò que mai passarà”. I jo encara hi afegiria.. i el que mai no hauria d’haver passat...

Ses amis le Pays Catalan..

En terres que no ens són del tot desconegudes, un rètol commemoratiu parla dels amics del País Català (Ses amis le Pays Catalan)

El trobareu a llevant del pla de la Perxa, cruïlla de comunicacions del Rosselló i el Conflent amb la Cerdanya, el Capcir i l’Aude, a la ciutadella i vila fortificada de Montlluís (en francès Mont-Louis), a 1613 metres d'altitud.

Oficialment és la capital de la Cerdanya francesa.

El tren Groc, amb els colors de la senyera, passa pel sud del municipi. En 63 Km, connecta Vilafranca de Conflent a La Tor de Querol. El seu traçat, que s’enfila molt amunt, ofereix una vista excepcional a la vall de la Tet i l'altiplà de Cerdanya.

El tret característic, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és la fortalesa projectada el 1679 per l'enginyer militar Sebastien Le Prestre, Vauban, aixecada a partir del 1682 i fins al 1718 per encàrrec del rei Lluís XIV. Localitzada al punt més alt del turó, té el valor de conservar-se quasi intacta. Sobre Vauban cal saber: "que va ordenar la construcció de les seves famoses fortificacions amb la suor i l’esforç de la població sotmesa del nord de Catalunya. Aquestes construccions van servir per mantenir el poble lligat i reprimit durant anys, fins al punt que encara avui en patim les conseqüències”.

El seu fi era defensar la frontera recentment fixada pel Tractat dels Pirineus. La vila es va començar a bastir el 1727, segons un traçat neoclàssic, i seria poblada, en gran part, per la gent d'Ovança gràcies als privilegis concedits als seus habitants.

El seu nom ha estat variable: Mont-de-la-Liberté, durant part de la Revolució Francesa; Montlliure, fins al 1804, i des de llavors, l’actual de Mont-Louis o Montlluís.

Fins al 1790 va pertànyer a la “viguerie de Cerdagne” (Sallagosa). Actualment és del departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent, i cap del cantó i rodalia de Montlluís.

Aquí trobareu la història d’un dels fills del veguer d’Avinyó i la seva vinculació amb la vila de Montlluís i la Guerra dels Segadors, en un article de Pol Meseguer i Bell.

Antigament Montlluís es deia el Vilar d’Ovança, una definició que apareix, per cert, a la llista d’antics municipis de Catalunya.

Una llista en la que també hi consta, Mariscart, incorporat a la Canonja, municipi que posteriorment va ser engolit per Tarragona i que, com sabeu, recentment ha recuperat la seva plena identitat com a poble. El dia que vaig visitar Montlluís, a banda de prendre una Cap d’Ona, vaig trobar aquesta recreació.

El món capgirat!

(Alerta, la imatge pot ferir alguna sensibilitat)Després de gairebé tres hores caminant per la serra de la Mussara on aquest diumenge hem anat a buscar bolets, no he vist cap mostra de vida animal, excepte els petits cucs que devoraven àvidament alguns del rovellons que hem trobat.

Potser és per això que m’ha sobtat molt que els primers indicis animals em vinguessin a trobar a pocs quilòmetres de casa. Ha sigut al voral de la variant de la 340, en algun punt entre la urbanització de l’Escorpí i la de la Mora, a prop de la cantera del Mèdol, en direcció a Altafulla.

A la primera passada, a certa velocitat, només he distingit un taca vermella a l’asfalt i el que semblava un animal al voral de la via; gros, de color marró. De seguida he pensat que es podria tractar d’un porc senglar. Quan he volgut reaccionar, però, ja era massa tard.

Un cop a casa he agafat la camera de fotos i he tornat fins al punt on havia vist la bèstia. Ara, més a poc a poc, he pogut parar el cotxe, i això que veieu és el que m’he trobat.

Recordo que abans que s’inaugurés l’autovia alguns grups ecologistes havien criticat que el seu traçat escapçava alguns corredors biològics. També recordo perfectament que els responsables de l’obra, per part de Foment, ens van dir que s’havien habilitat zones (túnels) per on els animals que passen per aquests corredors podien creuar.

En vistes del que ha passat; o les mesures no han estat suficients o la tanca longitudinal que segueix l’autovia està perforada en algun punt del traçat.

També pot ser que, en haver-hi tants exemplars de senglars (cosa que fa temps que denuncien les societats de caçadors) és estadísticament provable que, de tant en tant, algun s’escoli per un esvoranc de la tanca fins arribar a la calçada, on l’espera aquest final tràgic.

El cert és que de porc senglar sempre n’hi ha hagut a la zona. Recordo que el meu pare, també el meu avi, n’havien caçat al Mèdol i en tot el curs del riu fins al pantà de El Catllar (aquell que algun dia permetrà recuperar el cabal mínim ecològic del Gaià).

La qüestió no és tant que hi fa un porc senglar al mig de la carretera, amb el perill que això representa pels conductors, d’altra banda.

Aquest, com deia, no és el tema. L’assumpte passa per plantejar-ho des d’un altra punt de vista. Una reflexió que potser hauríem de fer com a col·lectivitat i que, en canvi, és un argument que només acostuma a estar en boca dels ecologistes.

El punt de partida seria; que hi fa una autovia al lloc per on habitualment passen els porcs senglars. Cal aquesta infrastructura allà, en aquest lloc en concret del territori? Algú s’ho ha plantejat? No hauria estat més eficient, efectiu i barat, per exemple, alliberar d’una vegada per totes el peatge de l’AP-7?

Ara, tenim tres artèries viàries que trinxen el territori: l’AP-7, la variant, i l’antiga 340. I el pitjor encara està per venir! Si el famós "by pas" tira endavant tal i com està planificat per portar l’alta velocitat fins a Tarragona, tindrem, encara, una frontera més de formigó qua esquarterarà el territori. Una nou traçat que farà desaparèixer vinyes, garrofers, pins i oliveres.. les que han vist créixer els nostres avantpassats.

Cal tot plegat? Perquè, qui agafa, al cap i a la fi, el TGV? Que jo conegui, ben poca gent, a banda de la cúria política, es clar!

L’altra dia passant per la zona del Mèdol que es va cremar a l'estiu (encara no sabem, per cert, quina en va ser la causa), vaig tenir un flash de memòria i em va venir a la ment un pensament relacionat amb el "Calçot de la Mora". Recordo que un cop a l’any els castellers d’Altafulla actuàvem en aquest restaurant. Llavors, la carretera era la que era; pràcticament un camí asfaltat. Clar que tampoc hi havia tant cotxes com ara i de l'època corrien molt menys, molt menys...

Tot mirant la muntanya cremada del Mèdol i amb el record del calçot ben viu, em va envair un deix d’amarga tristesa; de records i paisatges perduts per sempre més, com el porc senglar...

Per cert, tornant a l’ànima de quatre grapes i urpes que ens ocupa, us diré que quan hi he arribat ja no bategava, però no feia pas gaire que l’havien "pelat". Per la manera com ha quedat el cadàver diria que ha estat un camió. Primer, per l’escampall de vísceres ( i perdoneu! però les coses són com són). En segona instància, perquè si hagués estat un cotxe, hauria deixat allà mateix part del xassís, i al lloc d'autos, que diuen els Mossos, no hi havia pas cap rastre.

Aquest estiu, parlant amb el secretari de la Federació de Caça de Tarragona m’explicava que hi ha superpoblació de molts animals, com ara els conills, però també de porc senglar. Es veu, em deia, que l’espècie cada vegada té menys por d’acostar-se a les zones poblades; assegurava que se n’havien vist, fins i tot, a la platja de l’Arrabassada i al Bosc de la Marquesa.

Al no tenir gaire menjar al bosc, no tenen més remei que buscar-se la vida, com si diguéssim!

Els caçadors, de fet, havíem proposat pal·liar el problema portant-los menjar al bosc; una mesura que des de la Generalitat (Medi Ambient) no van veure pas amb bons ulls i van tombar.

Sigui com sigui, enguany la campanya del senglar ha començat abans. I si no fos per aquesta regulació cinegètica, la situació seria encara molt més dramàtica.

El nombre de porc senglars ha crescut exponencialment els darrers anys. Alhora, cada cop hi ha més accidents de trànsit que han tingut lloc després que un senglar irrompis a la carretera. Segons les dades de Medi Ambient, però, la població de senglar està estabilitzada a les nostres comarques, això sí, amb tendència a l’alça.

Ara pensava que, excepte avui, generalment passo per la via on m’he trobat el senglar mort amb moto. Ara, vist el que he vist, hi passaré amb "mil ulls". No hem puc ni imaginar el que implicaria topar amb la moto contra un porc senglar.

Un animal que, ara ja sé del cert, em puc trobar en qualsevol moment enmig de la carretera. Precaució!

I avui acabaré amb una llegenda grega, societat on la política era tan important com a la nostra.

Segons alguns erudits, en moltes de les comèdies que s’interpretaven a l’època, apareixia la cacera com a sinònim de la política i el porc senglar representava la prepotència dels governants en contraposició a la voluntat dels ciutadans.. Quants segles han passat?