Els Carlins del Castell de Besora

En alguna altra post ja ho he dit, tinc la funesta costum de visitar cementiris. Aquesta vegada, però, no l’he visitat, podríem dir que me l’he trobat. 

És una necròpolis situada a dalt d’un turó, a uns 1025 metres d’alçada, al costat d’una església reduïda (la romànica de Santa Maria) i a tocar de les runes d’un antic castell (el de Besora) que es va construir al segle IX per ordre de Guifré el Pilós, compte d’Urgell i Cerdanya.

L’església es va reconstruir a mitjan del S. XI i durant la Guerra Carlina (1833- 1840) va ser parcialment destruïda per evitar que servis d’amagatall dels Carlins. 

Tant el castell com l’església han arribat als nostres dies en un estat de conservació molt precari. Amb tot, hi ha un pla director (fa 5 anys en fase de redacció) que hauria de marcar les pautes d’una possible intervenció de millora.

El castell s’ha endut la pitjor del pas del anys i els efectes de la meteorologia. A l’església, en canvi, encara s’hi conserven parts dempeus com algunes voltes i part d’estructures i parets; també l’absis, desafiant, a frec de cinglera, i presidit per una estelada. 

A l’interior del temple s’hi poden veure algunes zones apuntalades. S’hi han fet algunes actuacions per evitar la seva degradació. Un cop a dins, però, tens la sensació que en qualsevol moment t’ha de caure a sobre. 

La necròpolis és a l’esquerra de l’església (vista des de la part frontal), a tocar de la paret del temple. Els ossaris estan migcoberts per plàstics, i s’hi poden veure clares restes d’intervenció arqueològica. 

De fet, durant el trienni 2005-2007 s’hi va dur a terme una intervenció. De la qual en dóna compte la Generalitat. Va ser a instàncies dels Amics dels Bisaura i amb el suport de l’Ajuntament de Santa Maria de Besora, la Parròquia i el propietari dels terrenys, que són particulars.

Els enterraments que vaig veure pertanyen, segons les conclusions d’aquesta intervenció, a Carlins que anaven i venien fent servir el castell i l’església com a refugi. Els arqueòlegs ho van poder corroborar en trobar en dos dels individus exhumats monedes del monarca Ferran VII amb una datació de 1823.

En arribar-hi, però, vaig tenir la sensació que es tractava d’alguna de les múltiples fosses comunes de la Guerra Civil que, repartides per la nostra geografia, han quedat en l’oblit més absolut amb la tisorada del Govern sobre el pressupost del Memorial Democràtic (o la seva total aniquilació)

Tornant al turó, l’església del Castell va servir de parròquia de Santa Maria de Besora fins que l’any 1759 se’n va inaugurar una de nova al Pla de Teia, on hem fet estada aquests dies. La zona va ser utilitzada com a cementiri parroquial fins al segle XVIII. 

Pel que fa als ossos humans, segons les conclusions de la intervenció, es van documentar 13 individus, alguns d’ells en total desconnexió. N’hi ha de parcials, amb part de l'esquelet, i un grup que es conserven sencers. Alguns estaven dins de sacs, a l'interior de l'església, junt amb una pila d'eines i carretons, a l'espera d'una propera intervenció.

En un altra de les parets de l’església, també hi ha inhumacions dels segles XI-XIII. Aquestes coincideixen amb el gran moment d’ocupació del turó del Castell de Besora, que va ser l’època altmedieval.

Va ser en temps de Gombau de Besora (aprox. 992 – aprox. 1050) conseller i amic de la comtessa de Barcelona, Ermessenda de Carcassona, que va tenir una influència molt gran en els afers polítics de l'època. Era fill d'Ermemir, primer senyor de Besora i d'Ingilberga.

Així, doncs, el turó i castell de Besora va ser un punt estratègic, tant per la seva situació privilegiada com per la influència en l’època d’aquells que hi van viure. També va ser un punt estratègic en temps dels ibers, segons es va poder documentar en la mateixa intervenció.

Ara sembla més aviat un camp erm, dispers i difícil d’interpretar; les herbes altes ho tapen tot. 

Els enterraments, ara semicoberts, li confegeixen al turó una imatge general d’abandó i desolació. És inevitable imaginar-se el final d’aquella colla de carlins veien les seves ossamentes escampades a ras de terra; aquí un fèmur, allà una ròtula i una mica més enllà una pelvis i una calavera...

El carlisme va ser un moviment polític ultraconservador, que pretenia establir una branca alternativa als Borbons al tron d’Espanya, amb el lema:Déu, pàtria, furs, rei.  En voleu saber més:

El suport del baix clergat al primer moviment carlí va ser considerable, per la seva defensa d’un catolicisme militant, atès que l'Església llavors no admetia la llibertat de culte, així com tampoc la laïcitat de l’Estat. (ara tampoc!)

No gaire lluny del Castell de Besora hi ha la casa pairal anomendada, El Cavaller de Vidrà, que havia estat quarter general i escola militar durant les guerres carlines. 

El Cavaller de Vidrà

Allà hi visqué un descendent directe de carlins (per part de pare) el polític i metge Lluís Vila d’Abadal. Ell mateix va militar en el carlisme, i té un llarga trajectòria en altres fronts i camps, però en destacarem que el 1930 va fundar el Diari de Vic i que el 1931, després d’abandonar Acció Catalana, disconforme amb la seva posició davant la qüestió religiosa, va fundar amb altres Unió Democràtica de Catalunya (UDC).

Ara que potser us resultarà més familiar un nét seu, Josep Maria Vila i d'Abadal, actual alcalde de Vic (Osona) per CiU, i aspirant a rellevar a Josep Antoni Duran i Lleida al tron d'UDC,

Deixem, de moment, aquests carlins i ens centrem novament en els del turó de Besora. Els ossos dels quals, també, han fet la seva aportació a la ciència.

I es que ja fa alguns anys que la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Hospital Universitari Sagrat Cor, de Barcelona, organitzen cursos d’estiu al castell de Besora. El d’aquest any, que arribarà a la setena edició, serà sobre Paleopatología: Patología oral i està convocat pels dies 13 i14 de setembre. 

Suposo que tot suma a l’hora d’aconseguir un dels objectius dels que s’estimen aquest turó i les restes que hi conserva, que és convertir-lo, a la llarga, en un museu a l'aire lliure.Per fer-ho encara queda molt de camí per recórrer. Val a dir que el potencial de la zona és molt gran.

Potser també s’ho imaginava així el paleontòleg, Eudald Carbonell, quan s’hi passejava de petit, tot fent les seves primerenques prospeccions arqueològiques. El director de l’IPHES i codirector d’Atapuerca, s’hi deixava veure sovint per Santa Maria de Besora, la terra dels seus avis.

Per cert, un dels individus inhumats al turó conservava una petxina de peregrí. Qui sap, potser en un futur proper es convertirà en això el Castell i la zona de Besora, en un punt de pelegrinatge. De la cúria democristiana, no cal, que ja ho és!