dimarts, 23 de novembre del 2010

El periodista ha d'estar al servei de la tribu


Fer periodisme prop del discurs oficial li semblava contribuir “a la idiotització de l’esperit públic”. “El periodista de raça, deia, és un dualista abocat a un ideal. Necessita sentir el gust amarg de la vida. Escriu empès per la curiositat i el plaer de veure els fets per darrera, per descobrir el mecanisme de les coses, per desmuntar els tòpics. Ha d’escriure des d’una dèria personal, però ha d’estar al servei de la tribu”. 



Aquestes paraules de Josep Pla em retronen al cervell i m’arrosseguen cap a d’altres pensaments. Per quines raons específiques la gent entra en el món del periodisme?
El mestre del Quadern Gris ho va dir en un temps en que l’ofici era més aviat denigrant; feina de fracassats i només donava dret a la misèria, i poca cosa més. S’hi quedaven els bohemis més “happy’s”.  
Avui els temps són diferents, però la pregunta podria ser ben ve la mateixa.
Ara ja ningú truca a la redacció emprenyat, preguntat qui ha tret la notícia i d’on surten les fonts.
El dia a dia amb prou feines et permet arrossegar-te a fer el màxim de rodes de premsa i processar-ho tot plegat amb el mínim de temps possible.
Si escriguis al Twitter diria #alguhohaviadedir. I encara hi afegiria que corren temps estranys i sembla ser que la veterania ja no és un valor a tenir en compte, inherent al bon ofici i garantia de qualitat.
Sembla que està de moda aquella cèlebre teoria de Gaziel del diari mirall, segons la qual un diari ha de dir a la societat allò que creu que vol sentir.
Pla creia que “la realitat és impenetrable” i que només es pot explicar la impressió que deixa en la sensibilitat el subjecte.
Ahir vaig tenir una autèntica lliçó d’aquelles que s’aprenen a peu de carrer i tenia molt a veure amb aquesta “realitat impenetrable” de Pla.
Va venir d’un veterà, ara jubilat. Un “gat vell” que va cobrir des de Tarragona la detenció i posterior mort al garrote vil de Georg Michael Welzel, més conegut com Heinz Chez.
El 2 de Març de 1974, dia de l’execució de Salvador Puig Antich, aquest rodamón polonès (segons el règim) de 33 anys i de nom Heinz Chez patia a les 9.15 del matí les conseqüències del tristament famós garrote vil.
Molts periodistes de l’època ni tan sols es van molestar a anar-hi, segons ens va explicar.
També va haver de palpar la incertesa que planava a la ciutat amb el transcurs lent de les hores del 23-F.
Més endavant, anava a un dels pitjors episodis que hem viscut a les nostres comarques, l’explosió del càmping dels Alfacs, al Montsià.
Va ser l’11 de juliol de 1978 quan va tenir lloc aquest gravíssim accident per la explosió d’un camió cisterna que transportava propilè liquat.
El resultat va ser de 243 morts, més de 300 ferits greus, i la destrucció de la major part del càmping.
Aquest veterà periodista ens explicava aquest dilluns detalls relacionats amb els sentits, que ara no reproduiré, i que li van fer perdre el coneixement.
Va acabar a la cuneta de la carretera, recuperant el coneixement olorant aigua del Carme, al costat de dos Guàrdies Civils.
Potser és aquest bagatge el que el va convertir en radical, com acostumen a ser-ho tots els solitaris.
Segur que trobaríem algun paral·lelisme entre ell i Pla; a tots dos els diaris majoritaris, fets per guanyar diners i distreure a la parròquia, tendien a indignar-los, com ens va relatar.
Això potser explicaria que mai hagi estat columnista, i no hagi contribuit a augmentar el "grau d’imbecil·litat que caracteritza la vida actual".
 “Per fer quelcom en aquest món, cal comprometre’s”, ja va escriure Pla l’any 1921.
Un pensament que aquest veterà, que ara els meus companys i jo mateix admirem, segur que comparteix, amb el seu caràcter indomable. Continua nedant contracorrent, ets un exemple per tots nosaltres...
Quan tinguem la certesa que treballem amb la premisa que en l'ofici el que fa bona la mirada d’un periodista no és la ideologia, sinó la intel·ligència, pensarem en tu....

Per tu Xavier, esperem el teu llibre!

dimecres, 17 de novembre del 2010

Ho reconec: jo tampoc havia sentit a parlar mai fins ara del Cant de la Sibil·la!

El més semblant que havia sentit fins ara és el nom d’una dona del poble, que es diu Sibina, o el que cantem aquests dies a la redacció amb els companys més sobiranistes; “el Cant de la civada jo us el cantaré... treballeu, treballeu, que la civada, que la civada...”.
Potser és que sóc més ignorant del que em pensava però no en sabia absolutament res d’aquest Patrimoni Immaterial de la Humanitat.
Aquesta ignorància, però, m’ha esperonat a buscar-ne informació i el resultat no ha estat gens decebedor.
Per resumir-ho en un titular llaminer i de proximitat:  
El Cant de la Sibil·la s’havia interpretat durant l’edat mitjana (el 1533) a la Catedral de Tarragona, on es conserven fragments del text.
També a Vic, Girona, Barcelona, on s’ha recuperat recentment i a Montpeller.
El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic i cant gregorià que s’interpreta a les esglésies de Mallorca, entre les quals destaca la catedral de Palma, també a l’Alguer la nit de Nadal i a Xeraco, al País Valencià. 

Darrerament, però, s’ha anat recuperant també en moltes esglésies de Països Catalans. Com us deia, a la Catedral de Barcelona, des del 2009.
Ja va ser declarada bé immaterial d'interès cultural per acord del Ple del Consell de Mallorca, el 2004 i des d’aquest dimarts, juntament amb els Castells, el Flamenc i la Dieta Mediterrània, és Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per la UNESCO.
Per buscar un altra referent de proximitat per els orígens del Cant de la Sibil·la trobem a Higini Anglès que, a banda de donar nom a un carrer de Tarragona, va ser un insigne compositor i mossèn (no sé quin qualificatiu caldria posar primer) nascut a Maspujols. Ell ja explicava en un dels seus volums que “el Cant de la Sibil·la representa per a Catalunya el drama més antic dels que coneixem: comença almenys al segle X a Ripoll, i s'escampa arreu de la Catalunya on perdura fins al XVI. Una vegada reconquerida Mallorca, el cant gregorià i la litúrgia romana hi entren també de ple; el mateix Cant de la Sibil·la s'hi introdueix amb la mateixa melodia dels mossàrabs, que va ser la de Catalunya, de França i d’Itàlia, i amb tonada ja estrafeta i seguint més o menys alguns dels cants populars de l'illa, hi segueix usant-se fins als temps nostres”. 


El Cant de la Sibil·la no és altra cosa que la versió a llengua vulgar del Judicii signum. Respecte al seu origen, hi ha qui assegura que podia ser mossàrab, però també hi ha qui prefereix admetre que vindria a les terres catalanes des del Llenguadoc, per tal com la Catalunya vella va rebre una influència cultural considerable dels monestirs occitans.
Al començament, el cant de la Sibil·la era interpretat per preveres, que van ser substituïts amb el pas dels segles per un nen cantor. 


Actualment, a la majoria de les esglésies continua sent un nen el que canta. A la representació actual, el nen (nin a Mallorca) cantor surt acompanyat per dos o més escolans amb ciris, que l'acompanyen fins al presbiteri o la trona.
A les mans porta una espasa, que manté dreta davant la cara el temps que dura el cant, i quan aquest acaba forma amb l’espasa una creu a l’aire.
Per cert, hi ha qui afirma que el que es canta des de fa segles al Santuari de Lluc es la composició musical més completa i més “garrida”. 


Per acabar, aquí teniu la lletra, la de Mallorca:

  Lo jorn del Judici
  parrà qui haurà fet servici.

  Jesucrist, Rei universal,
  home i ver Déu eternal,
  del cel vindrà per a jutjar
  i a cada u lo just darà.

  Gran foc del cel davallarà;
  mars, fonts i rius, tot cremarà.
  Daran los peixos horribles crits
  perdent los seus naturals delits.

  Ans del Judici l'Anticrist vindrà
  i a tot lo món turment darà,
  i se farà com Déu servir,
  i qui no el crega farà morir.

  Lo seu regnat serà molt breu;
  en aquell temps sots poder seu
  moriran màrtirs tots a un lloc
  aquells dos sants, Elies i Enoc.

  Lo sol perdrà sa claredat
  mostrant-se fosc i entelat,
  la lluna no darà claror
  i tot lo món serà tristor.

  Als mals dirà molt agrament:
  —Anau, maleïts, en el turment!
  anau-vos-ne en el foc etern
  amb vòstron príncep de l'infern!

  Als bons dirà:—Fills meus, veniu!
  benaventurats posseïu
  el regne que us he aparellat
  des que lo món va esser creat!

  Oh humil Verge! Vós qui heu parit
  Jesús Infant aquesta nit,
  a vòstron Fill vullau pregar
  que de l'infern vulla'ns lliurar!

  Lo jorn del Judici
  parrà qui haurà fet servici.

Si en voleu veure un video, aquí el teniu
He vist que a Barcelona es va recuperar molt abans del 2009. Segons el que apareix a peu del document s'interpreta des de l'any 1948.