Fer periodisme prop del discurs oficial li semblava contribuir “a la idiotització de l’esperit públic”. “El periodista de raça, deia, és un dualista abocat a un ideal. Necessita sentir el gust amarg de la vida. Escriu empès per la curiositat i el plaer de veure els fets per darrera, per descobrir el mecanisme de les coses, per desmuntar els tòpics. Ha d’escriure des d’una dèria personal, però ha d’estar al servei de la tribu”.
Aquestes paraules de Josep Pla em retronen al cervell i m’arrosseguen cap a d’altres pensaments. Per quines raons específiques la gent entra en el món del periodisme?
El mestre del Quadern Gris ho va dir en un temps en que l’ofici era més aviat denigrant; feina de fracassats i només donava dret a la misèria, i poca cosa més. S’hi quedaven els bohemis més “happy’s”.
Avui els temps són diferents, però la pregunta podria ser ben ve la mateixa.
Ara ja ningú truca a la redacció emprenyat, preguntat qui ha tret la notícia i d’on surten les fonts.
El dia a dia amb prou feines et permet arrossegar-te a fer el màxim de rodes de premsa i processar-ho tot plegat amb el mínim de temps possible.
Si escriguis al Twitter diria #alguhohaviadedir. I encara hi afegiria que corren temps estranys i sembla ser que la veterania ja no és un valor a tenir en compte, inherent al bon ofici i garantia de qualitat.
Sembla que està de moda aquella cèlebre teoria de Gaziel del diari mirall, segons la qual un diari ha de dir a la societat allò que creu que vol sentir.
Pla creia que “la realitat és impenetrable” i que només es pot explicar la impressió que deixa en la sensibilitat el subjecte.
Ahir vaig tenir una autèntica lliçó d’aquelles que s’aprenen a peu de carrer i tenia molt a veure amb aquesta “realitat impenetrable” de Pla.
Va venir d’un veterà, ara jubilat. Un “gat vell” que va cobrir des de Tarragona la detenció i posterior mort al garrote vil de Georg Michael Welzel, més conegut com Heinz Chez.
El 2 de Març de 1974, dia de l’execució de Salvador Puig Antich, aquest rodamón polonès (segons el règim) de 33 anys i de nom Heinz Chez patia a les 9.15 del matí les conseqüències del tristament famós garrote vil.
Molts periodistes de l’època ni tan sols es van molestar a anar-hi, segons ens va explicar.
També va haver de palpar la incertesa que planava a la ciutat amb el transcurs lent de les hores del 23-F.
Més endavant, anava a un dels pitjors episodis que hem viscut a les nostres comarques, l’explosió del càmping dels Alfacs, al Montsià.
Va ser l’11 de juliol de 1978 quan va tenir lloc aquest gravíssim accident per la explosió d’un camió cisterna que transportava propilè liquat.
El resultat va ser de 243 morts, més de 300 ferits greus, i la destrucció de la major part del càmping.
Aquest veterà periodista ens explicava aquest dilluns detalls relacionats amb els sentits, que ara no reproduiré, i que li van fer perdre el coneixement.
Va acabar a la cuneta de la carretera, recuperant el coneixement olorant aigua del Carme, al costat de dos Guàrdies Civils.
Potser és aquest bagatge el que el va convertir en radical, com acostumen a ser-ho tots els solitaris.
Segur que trobaríem algun paral·lelisme entre ell i Pla; a tots dos els diaris majoritaris, fets per guanyar diners i distreure a la parròquia, tendien a indignar-los, com ens va relatar.
Això potser explicaria que mai hagi estat columnista, i no hagi contribuit a augmentar el "grau d’imbecil·litat que caracteritza la vida actual".
“Per fer quelcom en aquest món, cal comprometre’s”, ja va escriure Pla l’any 1921.
Un pensament que aquest veterà, que ara els meus companys i jo mateix admirem, segur que comparteix, amb el seu caràcter indomable. Continua nedant contracorrent, ets un exemple per tots nosaltres...
Quan tinguem la certesa que treballem amb la premisa que en l'ofici el que fa bona la mirada d’un periodista no és la ideologia, sinó la intel·ligència, pensarem en tu....
Per tu Xavier, esperem el teu llibre!
