dimecres, 20 d’octubre del 2010

L'avi hauria plorat sense fer soroll, com els homes del seu temps...

El meu avi passava a diari pel camí del Mas Vell, a prop del Mèdol. Ho feia a primera hora, a trenc d’alba i cap al vespre. Com tot pagès, treballava de sol a sol.

El meu pare em va explicar que un dia li van sortir al pas una colla de brètols i, l’endemà mateix, es va comprar un revòlver. Més dissuasori que efectiu, el portaria per sempre més, amagat a la faixa.

Si l’avi aixequés cap, diria allò que un cop va escriure el poeta: “nosaltres, el del llavors, ja no som els mateixos”.

Avui també hauria plorat sense fer soroll, com ho feien els homes del seu temps...

Pel camí del Mas vell, l’avi es delectava mirant els prats i els camps d’una terra conreada, ara erma, d’ençà de segles.

L'avi, de tant en tant, mirava el cel, i resseguia els petits núvols, blancs i grisos, que lentament però de forma eficaç li auguraven els canvis de temps.

Aquest dies he vist com la calor escaldava els camins, el prats, les parets i el terra, secs i polsegosos, del Mèdol.

La pluja torrencial s’ha endut les llavors dels pins, que els nostres fills ja no veuran.

Els esquirols busquen recer allà on no n’hi ha i les pedres dels romans, després d’un llarg repòs, sembla que ara ens tornin a parlar.

Jo em decanto pels esquirols. Quan sents la remor sorda de l’autopista, al clot estan, els intueixes i saps que t’observen des de les altures, encara que no els arribis a veure mai.

Alguna cosa no encaixa, i la simple observació en silenci del que ha quedat, produeix un buit esgarrifós; un desajust irreparable entre l’ordre natural i la fresa sorda de les màquines, que ara talen els arbres caiguts.

Si algun dia, passejant pel camí del Mas Vell, miro el cel i hi veig res que em colpeixi la mirada, pensaré que és l’avi, que, a la seva manera, subscriu el meu pesar.

Avui ja em permetreu que acabi amb una cita de Tolstoi: "Del passat és millor el present, però el millor és allò que mai passarà”. I jo encara hi afegiria.. i el que mai no hauria d’haver passat...

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Ses amis le Pays Catalan..

En terres que no ens són del tot desconegudes, un rètol commemoratiu parla dels amics del País Català (Ses amis le Pays Catalan)

El trobareu a llevant del pla de la Perxa, cruïlla de comunicacions del Rosselló i el Conflent amb la Cerdanya, el Capcir i l’Aude, a la ciutadella i vila fortificada de Montlluís (en francès Mont-Louis), a 1613 metres d'altitud.

Oficialment és la capital de la Cerdanya francesa.

El tren Groc, amb els colors de la senyera, passa pel sud del municipi. En 63 Km, connecta Vilafranca de Conflent a La Tor de Querol. El seu traçat, que s’enfila molt amunt, ofereix una vista excepcional a la vall de la Tet i l'altiplà de Cerdanya.

El tret característic, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, és la fortalesa projectada el 1679 per l'enginyer militar Sebastien Le Prestre, Vauban, aixecada a partir del 1682 i fins al 1718 per encàrrec del rei Lluís XIV. Localitzada al punt més alt del turó, té el valor de conservar-se quasi intacta. Sobre Vauban cal saber: "que va ordenar la construcció de les seves famoses fortificacions amb la suor i l’esforç de la població sotmesa del nord de Catalunya. Aquestes construccions van servir per mantenir el poble lligat i reprimit durant anys, fins al punt que encara avui en patim les conseqüències”.

El seu fi era defensar la frontera recentment fixada pel Tractat dels Pirineus. La vila es va començar a bastir el 1727, segons un traçat neoclàssic, i seria poblada, en gran part, per la gent d'Ovança gràcies als privilegis concedits als seus habitants.

El seu nom ha estat variable: Mont-de-la-Liberté, durant part de la Revolució Francesa; Montlliure, fins al 1804, i des de llavors, l’actual de Mont-Louis o Montlluís.

Fins al 1790 va pertànyer a la “viguerie de Cerdagne” (Sallagosa). Actualment és del departament dels Pirineus Orientals, així com del districte de Prada de Conflent, i cap del cantó i rodalia de Montlluís.

Aquí trobareu la història d’un dels fills del veguer d’Avinyó i la seva vinculació amb la vila de Montlluís i la Guerra dels Segadors, en un article de Pol Meseguer i Bell.

Antigament Montlluís es deia el Vilar d’Ovança, una definició que apareix, per cert, a la llista d’antics municipis de Catalunya.

Una llista en la que també hi consta, Mariscart, incorporat a la Canonja, municipi que posteriorment va ser engolit per Tarragona i que, com sabeu, recentment ha recuperat la seva plena identitat com a poble. El dia que vaig visitar Montlluís, a banda de prendre una Cap d’Ona, vaig trobar aquesta recreac.

diumenge, 17 d’octubre del 2010

El món capgirat!

(Alerta, la imatge pot ferir alguna sensibilitat)Després de gairebé tres hores caminant per la serra de la Mussara on aquest diumenge hem anat a buscar bolets, no he vist cap mostra de vida animal, excepte els petits cucs que devoraven àvidament alguns del rovellons que hem trobat.
Potser és per això que m’ha sobtat molt que els primers indicis animals em vinguessin a trobar a pocs quilòmetres de casa. Ha sigut al voral de la variant de la 340, en algun punt entre la urbanització de l’Escorpí i la de la Mora, a prop de la cantera del Mèdol, en direcció a Altafulla.
A la primera passada, a certa velocitat, només he distingit un taca vermella a l’asfalt i el que semblava un animal al voral de la via; gros, de color marró. De seguida he pensat que es podria tractar d’un porc senglar. Quan he volgut reaccionar, però, ja era massa tard.
Un cop a casa he agafat la camera de fotos i he tornat fins al punt on havia vist la bèstia. Ara, més a poc a poc, he pogut parar el cotxe, i això que veieu és el que m’he trobat.
Recordo que abans que s’inaugurés l’autovia alguns grups ecologistes havien criticat que el seu traçat escapçava alguns corredors biològics. També recordo perfectament que els responsables de l’obra, per part de Foment, ens van dir que s’havien habilitat zones (túnels) per on els animals que passen per aquests corredors podien creuar.
En vistes del que ha passat; o les mesures no han estat suficients o la tanca longitudinal que segueix l’autovia està perforada en algun punt del traçat.
També pot ser que, en haver-hi tants exemplars de senglars (cosa que fa temps que denuncien les societats de caçadors) és estadísticament provable que, de tant en tant, algun s’escoli per un esvoranc de la tanca fins arribar a la calçada, on l’espera aquest final tràgic.

El cert és que de porc senglar sempre n’hi ha hagut a la zona. Recordo que el meu pare, també el meu avi, n’havien caçat al Mèdol i en tot el curs del riu fins al pantà de El Catllar (aquell que algun dia permetrà recuperar el cabal mínim ecològic del Gaià).

La qüestió no és tant que hi fa un porc senglar al mig de la carretera, amb el perill que això representa pels conductors, d’altra banda.

Aquest, com deia, no és el tema. L’assumpte passa per plantejar-ho des d’un altra punt de vista. Una reflexió que potser hauríem de fer com a col·lectivitat i que, en canvi, és un argument que només acostuma a estar en boca dels ecologistes.

El punt de partida seria; que hi fa una autovia al lloc per on habitualment passen els porcs senglars. Cal aquesta infrastructura allà, en aquest lloc en concret del territori? Algú s’ho ha plantejat? No hauria estat més eficient, efectiu i barat, per exemple, alliberar d’una vegada per totes el peatge de l’AP-7?
Ara, tenim tres artèries viàries que trinxen el territori: l’AP-7, la variant, i l’antiga 340. I el pitjor encara està per venir! Si el famós "by pas" tira endavant tal i com està planificat per portar l’alta velocitat fins a Tarragona, tindrem, encara, una frontera més de formigó qua esquarterarà el territori. Una nou traçat que farà desaparèixer vinyes, garrofers, pins i oliveres.. les que han vist créixer els nostres avantpassats.
Cal tot plegat? Perquè, qui agafa, al cap i a la fi, el TGV? Que jo conegui, ben poca gent, a banda de la cúria política, es clar!
L’altra dia passant per la zona del Mèdol que es va cremar a l'estiu (encara no sabem, per cert, quina en va ser la causa), vaig tenir un flash de memòria i em va venir a la ment un pensament relacionat amb el "Calçot de la Mora". Recordo que un cop a l’any els castellers d’Altafulla actuàvem en aquest restaurant. Llavors, la carretera era la que era; pràcticament un camí asfaltat. Clar que tampoc hi havia tant cotxes com ara i de l'època corrien molt menys, molt menys...
Tot mirant la muntanya cremada del Mèdol i amb el record del calçot ben viu, em va envair un deix d’amarga tristesa; de records i paisatges perduts per sempre més, com el porc senglar...
Per cert, tornant a l’ànima de quatre grapes i urpes que ens ocupa, us diré que quan hi he arribat ja no bategava, però no feia pas gaire que l’havien "pelat". Per la manera com ha quedat el cadàver diria que ha estat un camió. Primer, per l’escampall de vísceres ( i perdoneu! però les coses són com són). En segona instància, perquè si hagués estat un cotxe, hauria deixat allà mateix part del xassís, i al lloc d'autos, que diuen els Mossos, no hi havia pas cap rastre.
Aquest estiu, parlant amb el secretari de la Federació de Caça de Tarragona m’explicava que hi ha superpoblació de molts animals, com ara els conills, però també de porc senglar. Es veu, em deia, que l’espècie cada vegada té menys por d’acostar-se a les zones poblades; assegurava que se n’havien vist, fins i tot, a la platja de l’Arrabassada i al Bosc de la Marquesa.
Al no tenir gaire menjar al bosc, no tenen més remei que buscar-se la vida, com si diguéssim!
Els caçadors, de fet, havíem proposat pal·liar el problema portant-los menjar al bosc; una mesura que des de la Generalitat (Medi Ambient) no van veure pas amb bons ulls i van tombar.
Sigui com sigui, enguany la campanya del senglar ha començat abans. I si no fos per aquesta regulació cinegètica, la situació seria encara molt més dramàtica.
El nombre de porc senglars ha crescut exponencialment els darrers anys. Alhora, cada cop hi ha més accidents de trànsit que han tingut lloc després que un senglar irrompis a la carretera. Segons les dades de Medi Ambient, però, la població de senglar està estabilitzada a les nostres comarques, això sí, amb tendència a l’alça.
Ara pensava que, excepte avui, generalment passo per la via on m’he trobat el senglar mort amb moto. Ara, vist el que he vist, hi passaré amb "mil ulls". No hem puc ni imaginar el que implicaria topar amb la moto contra un porc senglar.
Un animal que, ara ja sé del cert, em puc trobar en qualsevol moment enmig de la carretera. Precaució!
I avui acabaré amb una llegenda grega, societat on la política era tan important com a la nostra.
Segons alguns erudits, en moltes de les comèdies que s’interpretaven a l’època, apareixia la cacera com a sinònim de la política i el porc senglar representava la prepotència dels governants en contraposició a la voluntat dels ciutadans.. Quants segles han passat?